LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em vaig llevar a les 9.30 del matí (encara que sembli molt d’hora, en realitat no ho era ja que els dies entre setmana normalment em llevo a les 7 del matí). Al cap d’una estona vaig baixar amb una amiga a Vilassar de Mar perquè havíem quedat allà amb tres amigues més.

Vam anar juntes a la platja i ens hi vam passar tot el matí. Tan nosaltres com elles teníem festa a l’institut així que vam gaudir d’un matí de sol (sense cap núvol al cel) oblidant-nos de tot, desconnectant dels deures i exàmens…

Les hores van passar volant. No volia marxar perquè s’hi estava realment bé. Vam estar parlant, rient, explicant anècdotes, ens vam estirar sobre unes barques a prendre el sol i fins i tot vam posar els peus a l’aigua, que per cert, estava molt freda.

Els dies com aquest em recorden a l’estiu, la tranquil·litat, el no haver d’agobiar-se per res. Per això vull que arribi ja l’estiu, per poder gaudir de la platja i la piscina i poder estar cada dia amb els amics.

Pau

El passat dimecres 22, un grup d’alumnes de l’Institut Lluís Vives de València es trobaven al carrer per protestar sobre les retallades que el govern està realitzant en el sector públic i, més concretament, per la falta de calefacció a l’institut on estudien. Aquesta protesta s’havia acordat a la Federació d’Estudiants.

Cap a les tres de la tarda d’aquest dia, la policia es va acostar al carrer on estaven els protestants adolescents i els van començar a atacar amb l’excusa que estaven tallant la circulació del trànsit (que no era veritat). Molta gent va quedar ferida (estudiants, professors o pares per exemple) i, sobretot, molt espantada per aquella càrrega policial, més propia d’un país amb una dictadura o tercermundista que un país democràtic com Espanya.

L’excusa que va usar la policia per detenir un menor d’edat va ser de que va mossegar a un agent, però no era veritat, perquè uns pares i professors que estaven allà no van veure cap agressió del noi a l’agent, més aviat, tot el contrari. Es veu que les mentides anaven en el guió de la pel·lícula dels agents. L’agent “ferit” del que us acabo de parlar va tornar el dia següent amb els seus companys de professió a seguir estomacant i aterroritzant els alumnes.

Crec que l’actuació de la policia va ser ridícula i sense sentit, ja que era una protesta tranquil•la i pacífica; els agents valencians han quedat molt malament a tot Espanya i bona part del món.

Guillem

La setmana passada a l’institut Lluís Vives de València hi va haver una gran manifestació en contra de les retallades fetes a l’ensenyament públic, la majoria de la gent eren estudiants de secundària. La manifestació es va estendre rapidament fins que tota la ciutat estava en un caos; la policía va actuar de la mateixa manera que quan van haver-hi les manifestacions dels indignats a la Plaça Catalunya: van començar a atacar a tots els ciutadants que hi havia allà, encara que no participessin en la protesta.

Per això els nostres pares paguen impostos?, perquè quan hi hagi una llei injusta i la gent vagi a defensar els seus drets puguin fer-los fora?

El divendres passat al nostre institut a l’hora del pati es va fer una pancarta donant suport a l’institut Lluís Vives, i la mateixa vaga que van fer ells aquí Catalunya es farà el dimecres, per defensar els nostres drets com estudiants defensant l’ensenyament públic i si hi ha alguna de professors també que puguin defensar els seus salaris.

Jo crec que tots els funcionaris de Catalunya, València i altes comunitats autònomes haurien de fer una vaga perquè estan perdent tots els drets que van guanyar els obrers en la revolució indústrial, els alumnes que vulguin defensar l’ensenyament públic també; però no ho han de fer 3 o 4 ciutats s’ha de fer massivament i que sigui una vaga indefinida, això no pot continuar s’ha de fer ja.

Organitzem-nos i lluitem pels nostres DRETS!

Pol

Divendres de la setmana passada, va passar una desgracia. Va morir la germana del meu avi que és deia Leonor. Va morir després del post operatori, de l’operació del cor.

Amb l’edat de 72 anys va entrar a quiròfan el dimecres 15 de Febrer. Li havien de canviar la vàlvula tricúspide del cor perquè ella, des de ben petita, té una malaltia hereditària. Els meus avis i el tiet també tenen aquest problema. Per sort la meva mare i jo no el tenim. Ella sabia que era una operació complicada, perquè tenia un 85% de possibilitats de viure. Després de l’operació, tots ens vam alegrar quan la vam veure arribar a l’habitació de la UCI.

A l’endemà, ja no tot van ser alegries… Van trucar a la meva mare i li van dir que acabava de morir. La meva mare em va explicar que li havia donat un atac de tos, li van saltar els punts recents del cor i va morir. Al principi no ens ho creiem perquè tot havia sortit tan bé que pensàvem que ja estaria salvada.

Després de tot, a tothom li arriba la seva hora. Espero i desitjo no trobar-me, ni viure aquesta situació en molt de temps.

Carles

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra

Els amos em demanen solidaritat i sacrifici: que sigui responsable i conscient de les dificultats que està travessant el país. Com en la cançoneta sarcàstica de l’inoblidable Retaule del flautista, m’aconsellen conformitat, resignació, paciència i humilitat. De nou (com sempre) els portamveus dels poderosos esgrimeixen el deure moral per emmascarar l’explotació.

Sóc un explotat de luxe, prou que ho sé. Però això no em farà confondre de bàndol, no patiu. No crec que protestar quan em trepitgen l’ull de poll sigui cosa d’irresponsables, perquè no estic bramant pel dolor del meu privilegiat ull de poll trepitjat, sinó pel dolor de l’eterna explotació de l’home per l’home… arreu del món.

Però cal anar amb compte amb les paraules, perquè ara, d’aquest peculiar increment del nivell d’explotació se’n diu “austeritat” (no en digueu mai “retallades”, que ha esdevingut un mot lleig!). Com en saben de jugar amb les paraules! Com que el parlar i el pensar van de la maneta han decidit transformar el desastre en virtut i, així, les retallades esdevenen austeritat. On puc denunciar que m’han robat el concepte, que l’han segrestat i assassinat, i que ara no significa el que significava? A mi m’agradava això de l’austeritat, em semblava un valor pel qual valia la pena lluitar, emnig de l’opulència i el descontrol del consum. I ara resulta que els mateixos que han provocat aquest desgavell consumista, de l’explotació en diuen austeritat. Quina paraula hauré d’emprar, ara que aquesta està quedant tan bruta i envilida?

I és que, quan convingui, l’austeritat deixarà de ser valuosa, perquè el sistema no té escrúpols, ni moral, i en nom del benefici arrossega tot el que se li posa al davant, massa sovint amb la complicitat de la nostra ceguesa. Si no fos per això, com els poderosos podrien seguir essent-ho?

Josep Maria

Muchas veces me he preguntado que es eso de la amistad. La verdad, es que desde mi parecer está muy sobrevalorada, la pintan más bonita de lo que es. Pero yo creo que para saber qué es la amistad has de encontrar a una persona que te lo demuestre, a una persona que esté ahí cuando la necesitas. Que cuando caigas y no sepas levantarte, sea ella quien te ayude a levantar, que cuando no te queden sonrisas ni felicidad, esa persona te ceda un poco de la suya…

Dicen que lo más bonito de este mundo es el amor, no les quito la razón, pero yo creo que cuando todo falla lo único que esta ahí para siempre son los amigos. Puede que mucha gente no sepa el significado de la palabra amistad y que te apuñalen cuando no miras, pero estoy segura que antes de que te hagan daño vendrá la persona que sí sepa su significado y hará lo posible para lograr tu felicidad.

Esta reflexión la planteo por el simple hecho de dedicar el escrito a una persona. Una amiga que reúne todo lo comentado anteriormente, con la que he compartido muchos momentos de mi vida, tanto buenos como malos. Momentos que mejor olvidar y otros que recordar. Siempre intenta mi felicidad, ¿Qué, si no, ha de hacer un amigo? Sobre esta pregunta, puede que en esta vida se tengan muchos amigos, pero al final resulta que no son tan amigos como se creía. Por eso dicen que los amigos se cuentan con una mano. A veces, es mejor tener pocos amigos que de verdad quieran tu felicidad y se preocupen por ti, a no tener muchos que pasen de todo.

Hoy en dia es muy difícil encontrase con una persona psicológicamente igual a ti. Una persona que se ponga en tu piel y diga: “me pasa exactamente lo mismo que a ti” o “reaccionaria igual”. Una persona que te anime y te recuerde diariamente lo que vales, y que gracias a ella tu eres quien eres.

Por esto y mucho más te dedico este escrito, Carla. Creo que han sido muchos los momentos buenos que hemos pasado juntas. Nunca me has fallado, y la verdad lo valoro mucho. Espero seguir muchos años aguantando tus rollos amorosos y que tú aguantes los míos.

Laura Alarcón Gazulla

Ya hace cosa de cuatro años que tengo a mi perro, se llama Lobo, y es un Husky Siberiano.

Le conocí en una feria de adopción en Barcelona, yo quería un Husky desde que era pequeño, pero a mi padre no le gustaban los perros, pero mi objetivo era volver a casa con un perro, al llegar ahí ví muchos perros pero no el que me gustaba, yo y mi madre fuimos a buscar en las listas husky jóvenes, pero fue mirar para el pasillo y ver a una mujer, con el husky perfecto, y para dejarlo más claro, ella me preguntó, que si le quería dar la vuelta, y yo encantado, le dí la vuelta, y como no me lo quedé.

Ahora mi perro tiene cinco años, y antes, era raquítico, y ahora está como una bola, se tira el día durmiendo, pero él es muy especial, lo noto, mirando cada ojo, de ese color marrón, él es un obsesivo de la comida, todo lo que se puede comer, él lo quiere, pero es mi perro y todo el mundo le quiere, es un perro fantástico, no sabe hacer trucos, el único truco que sabe hacer es conquistar corazones.

Gerard

Durant el passat Nadal, vaig estar passant uns dies de vacances a França amb la meva familia on vaig quedar meravellat per les dimensions d’aquelles gegantines muntanyes nevades. Sobre el cim nevat d’aquestes, es podia apreciar una fusió de la muntanya amb els espectaculars núvols que les envoltaven, donant així la sensació d’unió entre el color mig gris, mig blanquinós del cel.

En el trajecte cap a un petit poble, es podia observar els arbres plens de flocs de neu i d’una naturalesa blanca, amb d’aigua cristal·litzada als marges de la muntanya.

A mesura que ens dirigíem a l’hotel, en mirar per la finestra del cotxe, es podia apreciar un gran nombre de cases plenes d’ornaments de Nadal amb les teulades de pissarra negra banyats en neu blanquinosa. Al costat d’aquelles cases vaig veure un grandiós riu congelat i al costat d’ell hi havia un nombrós ramat d’ovelles.

Un cop vam arribar destí, vaig sortir del cotxe amb el propòsit d’entrar en aquell hotel però abans de poder arribar a la porta em vaig fixar que tot el terra estava ple de neu verge.

Pol

Hoy en día existen millones de películas de todos los géneros; de comedia, de terror, de ciencia ficción… Entre muchos otros.

Sin embargo, el cine de terror se caracteriza por provocar en el espectador sensaciones de pavor, miedo y preocupación. Generalmente estas películas están basadas en personajes malignos, criminales o en hechos sobrenaturales, ya que provienen de la literatura o de leyendas tradicionales.

De aquí surgen los personajes básicos de las películas de este género; los vampiros, el hombre lobo, zombis, fantasmas y muchos más.

También son característicos los espacios abandonados y oscuros. Y sobretodo una música principal con un poco de suspenso y escalofrío.

Daniela.