LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Porto jugant a bàsquet des dels nou anys en un poble no molt conegut com és Vilassar de Dalt. Aquest esport aproximadament pot ser format entre vuit i tretze jugadors/es, pero a la hora de jugar només el juguen cinc. Amb el temps han vingut i s’han anat membres del grup, pero només algunes s’han mantingut i aquestes són les que formen l’EQUIP. Hem crescut com a tal totes i hem tingut moments més bons o més dolents, moments d’alegries i moments de plors, però totes ens hem ajudat per seguir endavant tant a la pista com a fora.

Nosaltres no ens considerem part d’un club, ens considerem part d’un equip i ens fem dir UBUNTU que és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Ubuntu és vist com un concepte africà tradicional.

Poques persones tenen la sort de formar part d’un equip on et sents bé, on poden ser ells mateixos i que els altres membres mai deixin que t’enfonsis. Per aquesta mateixa raó he decidit escriure sobre elles, pero no com un escrit per la TERTÚLIA DEL QUART PIS, sinó com una oportunitat per agraïr-les tot el que han fet per mi. Totes les vegades que m’han fet somriure, que no han sigut poques que diguem, totes les vegades que en caure m’han ofert la mà per aixecar-me i sobretot tots els dies per fer-me sentir part d’un projecte en el que totes som imprescindibles i úniques.

Irene

Hi ha persones que no saben què és l’efecte Coriolis, doncs bé, per aquelles persones que no ho saben, és l’efecte que s’observa en un sistema de referència en rotació quan un cos es troba en moviment respecte d’aquest sistema de referència. Aquest efecte consisteix en l’existència d’una acceleració relativa del cos en aquest sistema en rotació. Aquesta acceleració és sempre perpendicular a l’eix de rotació del sistema i a la velocitat del cos. Podem comprovar-ho fixant-nos en la direcció en que gira l’aigua quan traiem el tap de la pica. El més curiós és que en el Pol Nord sempre gira cap a la dreta i contràriament al Pol Sud gira cap a l’esquerra. Però què passa a l’equador? Doncs bé senzillament no gira en cap direcció.

L’efecte Coriolis no és important, és més, hi ha persones que s’han mort sense saber-ne res i no els ha passat res durant les seves vides, però a mi m’ha semblat interessant i per això tenia la necessitat de documentar-me i escriure-ho.
Enric

“Desperta Júlia, que són les tres!”

Aquest va ser l’inici d’una setmana molt especial.
Vam aixecar-nos un dimarts a les tres de la matinada, i després de menjar alguna cosa i assegurar-nos de tenir-ho tot, varem agafar el cotxe direcció l’aeroport.

Recordo que, asseguda a l’avió no vaig poder dormir. M’envaïa una sensació molt potent de felicitat i nervis, ja que tenia moltes ganes d’arribar a Helsinki, una ciutat totalment desconeguda per a mi a la que no hauria imaginat d’anar mai.

Era un aeroport molt petit. Recordo perfectament que només hi havia una sortida i que, allà, entre tanta gent estava el meu germà, esperant-nos a ma mare i a mi, després de tres mesos sense veure’ns.

Una abraçada i dos petons. Després d’això sortirem a fora, on per fi vaig veure neu i, on esperant l’autobús, en Dario ens va començar a explicar coses típiques de la ciutat, com li estava anant tot i alguna paraula en finès.

Al cap d’una estona d’autobús, una mica de tren i cinc minuts caminant, varem arribar a l’apartament; un pis força espaiós que compartia amb un noi de Nigèria (Phil), a qui ens vam presentar després d’instal·lar-nos i de preparar els llits.

Després d’això varem sortir a passejar. Tot estava nevat, però ens va fer molt bon temps: el mínim van ser quatre graus sota zero, la qual cosa va ser una sort, ja que la setmana anterior havien estat a vint sota zero.

Vam decidir-nos a comprar bitllets per anar a Tallin en ferri abans de marxar, i així ho vam fer. El viatge no va ser excessivament llarg, però com l’aigua estava glaçada, el vaixell havia d’anar poc a poc trencant els blocs que recobrien el mar.
La ciutat era preciosa: les edificacions, les enormes cases, els parcs, els carrers… Tot tenia el seu encant, sobretot gràcies a una capa de neu blanca i fina que omplia els carrers de manera discreta.

Així que vam passar allà tot un dia, i al tornar, al arribar a Helsinki vaig comprendre una cosa que m’havia sobtat molt: per què alguna gent que venia amb nosaltres no va baixar a visitar la ciutat. La qüestió és que pujaven al ferri per comprar alcohol, que com a Finlàndia és molt car, al vaixell els hi sortia molt bé de preu (gràcies a que no havien de pagar impostos). Tot i això he de dir que quan beuen, tenen un comportament totalment diferent al de la gent que he pogut observar aquí; allà són més tranquils i no causen cap tipus d’enrenou.

En general, aquella setmana a Helsinki vam anar coneixent la vida que porten, i he de dir que em va semblar fascinant. Tot i el fred, la gent continua fent la seva vida, com nosaltres aquí, acostumats de sobres a aquell clima glaçat. Surten a passejar, els nens van a l’escola i es llencen amb trineus pels parcs, els més grans van a treballar, a comprar… I un gran avantatge és que, la majoria de les parades de tren i de metro estan als soterranis dels centres comercials, amb la qual cosa no has de sortir necessàriament al carrer.

Per tot això puc dir que, una de les coses que em va sorprendre més va ser la increïble capacitat d’adaptació que tenim els humans per poder seguir la nostra vida quotidiana, siguin quines siguin les condicions o, en aquest cas, el clima.

Júlia

Ser conscient de cada cosa que fas, apuntar-se cada cosa a la agenda… Tu mateix estàs en joc… Per cada cosa que no fas per tu, significa que no la faràs per ningú…. I si has de sacrificar, sacrifica coses per tu mateix, perquè significarà que una altra persona també es sacrificarà, i que el sacrifici no és res dolent. Tot i poder passar-ho malament, tot el ying té el seu yang, tota cara té la seva creu, i cada sacrifici serà recompensat amb el que hagi de ser, tot i ser una petita recompensa, la satisfacció personal, el saber que un mateix ha fet, i per tant pot tornar a fer, no té cap preu. Potser no és una llarga sensació, però és un petit moment en el que hi ha una gran sensació de benestar. Tot i acabar esgotat i havent hagut de pencar i pencar, aquest petit moment que podria haver estat de malestar en un mateix i que hagués seguit amb un continuat de, no sacrifici, “ganduleria”, s’ha convertit en un petit moment de benestar i de “jo puc”, la qual es converteix en una nova experiència satisfactòria i de la qual et podràs sentir orgullós. I per un mateix l’orgull davant d’una cosa ben feta, és un bon orgull. I no tinguis por de perdre a la gent que et rodeja, per sacrificar-te, perquè moments, en tindràs, i no aniràs amb les mans buides, sense cap experiència, sinó que podràs explicar a la gent, com una persona ha demostrat a través del sacrifici, ser una millor persona. I les persones a les que estimes i que t’estimen, es sentiran orgulloses de ser amics i estaran contents al teu costar, per que hauràs demostrat que et sacrificaries per ells/es.

El sacrifici ha de ser constant, la bona energia circularà per el teu voltant, si et sents orgullós i satisfet amb tu mateix.

Eduard