LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Otro asesinato, un nombre más que añadir a la lista, un argumento menos para creer en el mundo y confiar en que no hay personas tan horribles.

Cada vez aparecen más casos de violencia machista en las noticias. Más allá del frío titular que nos muestran, hay dolor, llantos, lucha y miedo. Hay un hombre con las manos manchadas de sangre que escapa y hay una mujer inocente muerta. Hay años, semanas, días de sufrimiento por parte de ella. Hay una muerte cruel y un trato antinatural. Hay algo que debe frenarse.

¿Qué clase de hombre sería capaz de maltratar una persona hasta el punto de hacerle sentir que no es nada, que es inferior, que se lo merece? ¿Qué clase de hombre cometería tal bestialidad? Siempre que escucho el nombre de una nueva víctima no puedo evitar preguntarme cuántas mujeres han pasado y están pasando por ello, desde el anonimato, con miedo a denunciar.

Nadie merece ese trato, no hay que dejar que te destrocen de esa manera, que te hagan ese tipo de daño. Hay que prevenir, mentalizar, hacer que el dolor de esas mujeres, su fuerza y su memoria quede en algún lugar más allá de las insulsas estadísticas de muerte, hasta que forme parte del pasado y sea, únicamente, un ejemplo de la atrocidad humana. Porque si hay algo peor que matar, es hacerle creer a la víctima que merece morir.

Ana

La família per part de la meva mare és bastant nombrosa, si ens posem a comptar en total són vuit persones: els meus avis i sis fills; la més gran de tots és la meva mare la Rosa Mª que es porta setze anys amb la Marta, la més petita. Entremig d’elles hi ha dos nois i dues noies.

Això era una petita introducció perquè no us vull parlar dels meus tiets i tietes sinó de la tercera generació de la família, els néts i nétes, aquí m’incloc jo.

Tot va començar quan vaig néixer fa quinze anys, després de tres anys de casats, els meus pares van decidir tenir el primer fill, com comprendreu els meus cinc tiets i avis estaven d’allò més contents perquè ara tindrien una neboda i néta petita per mimar.
La meva arribada va ser perfecta, a tots els queia la bava, perquè era la primera. Segons la meva mare em tenien massa mimada, i tot el dia em portaven regalets. A més tenia la tieta Marta que només tenia onze anys quan jo vaig néixer i em tenia molt entretinguda. I no deixem de banda els meus avis i la tieta Sílvia que em van fer de cangur quan els meus pares treballaven.

Però al cap de tres anys vaig deixar de ser la primera perquè va néixer el meu germà en Pol que també va tenir una molt bona rebuda. Ara ja no es podien barallar perquè ja tenien dos petitonets per jugar, la nena i el nen. Tot i això s’ha de dir que jo era una mica gelosa perquè ja se sap, quan et prenen el lloc de protagonista no cau molt bé. A més un bebè sempre fa més gràcia i jo ja tenia més edat i no era l’única, això em va fer tornar una mica punyetera.

Fa catorze anys que el meu germà i jo som els únics néts i nebots de la família. Perquè els meus tiets s’han casat amb noies una mica més joves que ells i fins fa poc no s’havien plantejat la idea de formar una família.

Però la noticia més sorprenent va ser fa dos anys quan el meu tiet Lluís i la tieta Mireia ens van dir que estaven esperant el seu primer fill en Pau, això ens va fer molta il·lusió, feia molt de temps que no teníem un membre més a la família i amb en naixement d’en Pau seria una manera de tornar a recordar quan nosaltres dos érem petits.

Però jo crec que amb l’arribada d’en Pau la família es va animar i al cap d’un any el meu tiet i padrí Josep Mª i tieta Natàlia ens van dir que esperaven un nen, en Roc que avui fa un any. Al cap d’un més la meva tieta Silvia i tiet Joan van dir-nos que esperaven una nena, la Jana que ara té 11 mesos. I fa un mes va néixer la germana d’en Pau, la Mariona.

És a dir que amb tres anys hem passat de ser dos néts i nebots a ser-ne sis. Això és fantàstic. En aquests moment estem molt entretinguts perquè ara són petits i tots fan molta gràcia. És molt bonic veure que la família creix i que tots estem tan units. Per la meva part estic molt contenta i animo als meus tiets i tietes a seguir augmentat la família i sobretot agraeixo poder compartir tots plegats aquests esdeveniments.

Marina

Estava sopant, i mirant la televisió, llavors van fer el temps. L’home del temps va dir que pel Maresme faria fred i nevaria. En aquells moments em vaig posar molt content.

Al matí següent, quan em vaig llevar, vaig obrir les finestres ràpidament per saber si el que havia dit l’home del temps era veritat o no. I estava nevant. Em vaig alegrar molt, perquè ja feia temps que no nevava a Vilassar de Dalt, un dos anys em sembla.

Quan vaig anar cap a d’institut va començar a nevar més i em vaig imaginar moltes coses, com per exemple que cancel·larien les classes i no aniríem durant tot el dia, però no va ser així ja que nevava poc i no era difícil arribar a l’institut amb cotxe, però el servei d’autobús escolar no estava disponible. Quan vaig sortir al pati, vaig veure que la neu queia cada cop més lentament i nevava menys. La neu no es quedava al terra, sinó que es desfeia ràpidament, a diferència de la de fa dos anys que va ser una nevada espectacular, tots els carrers nevats, el parc de Can Rafart tot blanc i s’havien suspès les classes. Quan estàvem fent classes, va venir la directora a l’aula i ens va dir que per la tarda no hi haurien classes.

Més tard va deixar de nevar, però a mi no m’importava, perquè jo estava al sofà, tapat amb la manta, amb la llar de foc encesa i mirant la televisió.

Quim