LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El treball de recerca serà un dels treballs més importants que segurament arribarem a fer al llarg de la nostra vida.

Tothom li te por, m’inclueixo, és un treball difícil, ja que, la nota que treguis és molt important, però crec, que al triar nosaltres el tema podem disfrutar i gaudir de la realització del mateix.

Jo tinc diferents idees però la que m’agrada més és sobre la proporció àurea . Aquest tema m’encanta perquè tracta d’un fet natural que es compleix a molts objectes, com el espiral nautilus o fins i tot a l’esser humà, de manera involuntària

La naturalesa considero que és magnífica, ja que, crea aquesta proporció extraordinària només pel fet de poder sobreviure millor.

Quan cada dia penso el que fa la naturalesa per nosaltres m’avergonyeixo del que els humans li estem fent i el mes preocupant és que quan destrossem la naturalesa directament ens estem destrossant a nosaltres.

Xavi

Divendres passat vaig anar al cinema a veure ‘Promoción fantasma’ amb una amiga. La sessió començava a les 20’30h i, com que teníem temps, vam estar voltant pel centre comercial un parell d’horetes fent bàsicament el burro.

Més que una amiga és una germana per a mi. No ens veiem gaire sovint i parlem més aviat poc, però el simple fet d’interessar-nos l’una per l’altra quan ens necessitem fa que la nostra relació sigui especial. Ens coneixem des de fa bastants anys però han sigut els darrers els que m’han fet veure que ens complementem con dues gotes d’aigua. No som iguals ni molt menys, però ser diferents és el que ens crea aquesta complicitat gairebé indestructible.

És un any més petita que jo, encara que basant-me en la seva maduresa interior podría dir que em supera d’edat. Tenim gustos més o menys semblants per a tot i ens entenem amb una sola mirada que, de vegades ens ha portat fins a la llàgrima del riure.

Veure-la trista és com veure una floreta pansida i no m’agrada gens. Em surt un instint maternal, i encara que sigui pràcticament impossible tenir aquesta sensació amb 15 anys respecte una noia de 14, jo la sento cada cop que penso que algú pot trepitjar la meva floreta.

Ella ho sap tot de mi i m’estima, amb els meus pros i contres que no són pocs. En realitat l’excusa d’escriure sobre el cinema és el que m’ha impulsat a poder valorar-la com amiga i el que és millor, com a una germana petita de sang diferent.

Sé que apreciarà que hagi pensat en ella una estoneta perquè sap perfectament que no acostumo a mostrar gaire els meus sentiments. No crec que la perdi durant el transcurs de la vida però si es donés el cas sé que la podré trobar al meu cor, al apartat de persones molt importants.

Paula

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura