LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sí, és cert, mai una sensació tan viva i alhora àcida m’havia omplert tan l’ànima.

És una cosa tan senzilla com trepitjar el verd camp amb el peu dret, és clar. És el precís instant que estic dins del terreny de joc, que formo part d’ell, que tan la meva ment com la meva ànima es traslladen en un món totalment paral·lel, el qual m’encanta visitar sovint.

Perquè un cop hi sóc dins, m’envolta i m’acomoda per tal que em deixi portar cap al mer objectiu, un objectiu que va més enllà d’introduir una pilota en una porteria, estic parlant de saber en cada moment el que la meva companya em vol dir amb tan sols una mirada, un gest… de cada aixecament de mans que té el seu significat corresponent, de cada pilota disputada fins al final, de cada abraçada abatuda, o pel contrari forta i alegre, de cada crit de dolor que afortunadament solen acabar arxivats en la nostra experiència, de cada suspir d’alleujament, de cada mirada amb ganes de millor joc, de cada caiguda acompanyada d’una mà desconeguda que t’ajuda a aixecar-te de nou, de cada somriure còmplice d’una bona jugada i uns aplaudiments finals, que per molt esgotada que estigui sempre em fan somriure de nou, i aquest últim somriure és el que procuro emportar-me per la resta del dia.

És per tot això i més que sempre he dit que aquest món forma part i formarà de la meva petita segona vida, i la gent que ha col·laborat i col·labora en fer-me feliç, la meva segona família.

“MÁS QUE SÓLO DEPORTE, UN ESTILO DE VIDA.”

Laura Morales

No fa molt que et conec, però he compartit moltes coses amb tu perquè, tu em vas fer un escrit, així que ara em toca al a mi.
I per cert odio aquestes coses horribles que dius, que si et sents sola o que ningú et vol, saps? En aquesta vida hi ha coses que et poden arribar a sorprendre moltíssim o fins i tot hi ha coses que no t’esperaries de certa gent, però no t’has de deixar portar per aquestes coses, i per descomptat saps que moltíssima gent et t’estima, així que no hi ha motius per estar en el llit, em sents? Aixeca’t ràpid que aquí estaré jo de peu esperant la teva abraçada.
De debò no pensis que estas sola, simplement has de mirar al teu voltant una vegada, amb això n’hi ha prou.
A més a mi sempre m’has ajudat quan he estat una mica més tristona, i estic segura que ho fas amb tots els que estimes, així que no et preocupis. Estic més que segura de que tots pensen com jo, ets fabulosa princesa!
És curtet però no em fa falta dir res més. 🙂
Patricia W.

Se oye el perfecto compás de sus tacones bajando las escaleras. Abre el coche y entra. Espera a que entre yo. Se pone el cinturón de una manera especial: arrastra suavemente el dedo pulgar por toda la cinta, como acariciándolo. La música suena automáticamente: Parisienne Walkways, de Gary Moore.

-Escucha cielo, escucha como la guitarra llora porque la voz no la comprende. – las dos callamos. – Le suplica… –  Sigo callada. Ella ahora va muy despacio, está concentrada en la canción. – No puede más…está desquiciada, y grita… no sabe como hacerle entender a la voz lo que siente.- La canción termina. Seguimos calladas, ella suelta el volante para volver a poner la misma canción.
[…]

Estoy en mi cama a punto de dormirme con los auriculares puestos y, de repente, suena el primer acorde de Parisienne Walkways. Sin poderlo remediar, y sin ningún tipo de esfuerzo, imagino el dolor de la guitarra y puedo sentirlo dentro de mi. Se me eriza la piel. Siento hasta escalofríos. Ella me ha enseñado a sentir esta canción.
Solo tú eres capaz de adivinar los sentimientos de una guitarra y hacer que yo sea capaz de sentirlos. Soy todo lo que soy porque tú me has enseñado, sabes que eres la persona que más admiro. Gracias por enseñarme a sentir, y a querer.

Te quiero.

[ http://www.youtube.com/watch?v=5-j5vCJKM-4&ob=av2n ]

Paula