LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia dels 15 dies em vaig aixecar en mal estat, amb un mal de panxa que no me l’aguantava i pensant: per què he d’estar malalta un dia de viatge i no un dia d’institut?

Li vaig explicar a la meva mare i em va dir: “si et trobes millor, després vine amb la teva cosina al centre comercial” perquè eren les rebaixes.

Quan estàvem a casa de tan riure amb les meves cosines i cosins, se’m va anar el mal de panxa completament. Després varem decidir anar-hi mentre per el carrer ens pixavem de riure de la gent. Al arribar la meva mare em va veure com si no hi hagués passat res, i vaig començar a escollir tot el que m’agradava i va pensar la mama “et podries haver quedat a casa..” de tantes coses que em vaig comprar.

Al dinar, varem anar a un restaurant amb tota la família, i després varem anar a casa on ens esperava el meu cosí de Madrid, que me l’estimo més que tots els altres. Per la tarda varem anar a la fira on hi havia totes les atraccions que m’agraden perquè era la festa major de Sagunto, el poble on vaig estar. Allà vaig conèixer a molta gent, al tornar varem veure el cotxe del meu tiet corrents en direcció al metge, la meva cosina va dir: el papa no acostuma a sortir a aquestes hores, el meu cap em va dir que alguna cosa passava. Al arribar a casa ens varem trobar tota la cuina plena de sang, i era ser el meu cosí de 2 anys que s’havia clavat el ganivet a la galta que se li va obrir, sort que no ho vaig veure fins que va arribar i la tenia ben cosida que ni es notava.

Aquell dia va ser un dels millors i un dels pitjors, per una banda, perquè va ser un dia meravellós per les compres i per la gent que vaig conèixer que es va fer molt gran en poc temps i el pitjor també per el meu cosí, encara que per la nit ja estava molt bé jugant com sempre.

Amal

Gairebé ja puc donar les vacances de nadal per acabades, estem a diumenge dia 8 i demà tornem a la escola, ara a casa s’hi està d’ allò més bé però a fora fa un fred que pela. Ara són les 8:42 de la tarda, tinc tots els deures fets però no sé ben bé per què tinc la sensació que demà em caurà una fava d’un lloc o altre.
Aquestes festes han sigut d’allò més divertides, i m’han anat de meravella per desconnectar una miqueta. També puc dir que aquest nadal he acabat ben fart de torró, sopes, etc. Sort que amb els primers entrenaments de físic en el bàsquet, vaig cremar-ho tot i de sobres.

ESPEREM QUE..
AQUEST ANY SIGUI MILLOR QUE EL PASSAT!
BON ANY A TOTHOM

Jordi Xivillé Furment

Molta gent em jutja per els meus resultats acadèmics, molta gent jutja als demès per la roba que porten i per moltes mes coses que podria dir però seria una llista sense fi que no portaria a cap lloc si no entenem ja la primera frase que he dit.

La gent s’equivoca des de que som persones que deixen de ser animals que es guien per l’instint.

Soc algú a qui li agraden les experiències, les converses amb un cert contingut, no una conversa que no porta a cap lloc, no una simple lectura narrada sense sentit que pot semblar d’allò més intel·lectual i a l’hora de la veritat que l’endemà ni la mateixa persona amb la que he parlat recordi el significat de “Algolagnia”. Amb aixo el que vull dir es que no és més culte el que més definicions esmenta, sinó el que més n’entén i més benefici en treu per a les seves pròpies experiències, sigui com sigui el seu vocabulari. Precisament la paraula cultura be de la paraula cultivar, podrien estar els avantpassats parlant de la ment, relacionant-ho amb la agricultura?

Suposo que generalment quan qualsevol persona parla de cultura parla de de la millora, i el refinament de cadascú mitjançant l’educació. Peró habitualment i més a la edat que tenim nosaltres, com diuen: “l’edat d’estudiar” i “l’edat del pavo” la gent s’equivoca i s’oblida que l’educació hi es a tot arreu, no només en el llibre de qualsevol assignatura de 4t d’ESO, hi és a casa, està als carrers, està en el centre educatiu de cadascú, està a Internet, en els diaris, a la pròpia vida, la vida quotidiana, el dia a dia i suposo que també enteneu què vull dir amb això, no cal que allargui més aquesta llista. Dóna la casualitat que molta gent des d’una edat molt prematura té a l’abast aquest medis d’informació i molts de nosaltres quan som infants comencem a fer-nos preguntes, a mesura que creixem cadascú busca les seves pròpies respostes adaptades a les circumstancies de la seva vida, hi ha qui es conforma amb el que li ensenyen, hi ha qui no vol escoltar-s´ho, hi ha qui necessita més i també hi ha a qui l’interessen altres temes.

En tot cas hem de anar molt en compte a l’hora de anomenar, i senyalar a algú dient-li inculte, perquè ningú no deixa mai de aprendre i de culturitzar-se, el que tu sàpigues tal vegada ell ho ignora, però possiblement el que ell hagi après de la vida en aquest sentit tu siguis un verdader novell i ell et pot donar una bona lliçó.

Em dic Edgard i soc un aprenent d’escriptor, poeta, filòsof, pintor, actor i moltes coses més (apart de ser estudiant) en conclusió soc un aprenent de la vida, si m’ho demanes amb bones paraules compartiré amb tu la meva experiència, només et demano que si ets tan expert com dius en el que dius, no et riguis de mi per la meva poca habilitat en els teus temes, no he viscut mai la teva vida, simplement si ets tan bo com dius ensenya’m perque un dia sigui un mestre en la matèria igual que tu.

E.Caballero

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

Pasadas las navidades, la mayoría de españoles podríamos recurrir a una limpieza de estómago y una dieta controlada, por lo menos el mes de enero. Los expertos aseguran que Enero es el mes con más cantidad de riesgo en infartos, aumento del colesterol en la sangre y de la presión arterial. Debido a todos estos factores de riesgo, los centros hospitalarios se llenan de pacientes con problemas cardiovasculares en el primer mes del año.

Este pequeño problema viene causado por los excesos en la comida durante las vacaciones navideñas, la tradición del jamón, canalones, marisco y suculentos turrones y polvorones debería reducirse para que los consumidores dejaran de enriquecer al señor Dukan comprando sus libros de dieta.

Hay personas que aprovechan los regalos de reyes para satisfacer los deseos de algunos parientes cercanos regalando pautas y libros para bajar unos quilillos durante los meses de invierno. Para el bien de nuestra salud deberíamos suprimir las comidas y cenas navideñas de nuestras vidas, o bien cambiarlas por un buen plato de ensalada y pescado a la plancha como la dieta mediterránea ofrece.

Otro inconveniente que tiene la navidad es el consumismo general al que nos obliga. Es decir, compras, regalos, comida y viajes. Con la crisis, sólo los más afortunados que tienen la suerte de ser premiados con ‘el gordo de navidad’ o ‘el sorteo del niño’ pueden permitirse estar felices cuando les llegue la factura del banco este primer mes.
La solución, por lo tanto, es suprimir la navidad ya que nuestra propia salud y la de nuestro bolsillo lo agradecerá.

Paula

Durant el Nadal hi ha dies de festa, plens de llumetes de mil colors que decoren els carrers i portals de les cases, arbres de Nadal plens de regals, dolços, torrons i menjars deliciosos col·locats a totes les taules, les trobades amb tota la família estan a l’ordre del dia i s’hi comparteix tota la il·lusió i alegria. El que no es pensa durant aquests idíl·lics dies, però, és que les festes tenen uns efectes secundaris no gaire agradables:

Tots aquests dinars en família acompanyats amb els torrons i les delícies del Nadal ens fan estrenar el nou any amb uns quilets de més, cosa que no per tothom és benvinguda. Molts es fan nous propòsits per al nou any com: deixar de fumar, aprimar-se (però amb els nous quilets no serà tan fàcil ) portar una vida més sana i fer més exercici… però molts d’aquests propòsits mai és compliran.

Un altre dels efectes secundaris del Nadal són els diners; econòmicament les festes en aquesta època produeixen un dispendi molt important amb els regals, celebracions.. i ara més que mai es nota.

I segurament hi ha gent que en té més, dels problemes típics d’aquestes èpoques però dins del que cap s’ha de gaudir que només és un cop a l’any!

Marina

A principis d’aquest estiu van fer l’últim programa de “Buenafuente”. Quan l’Andreu i en Berto van anunciar que el programa s’acabava no m’ho podia creure. Podria dir perfectament que “Buenafuente” era el meu programa preferit i, encara que no em cansi de veure capítols repetits per internet, saber que ja no podria riure’m cada nit d’un programa en directe em va afectar molt.

Però hi havia un altre motiu: estic enamorada d’en Berto Romero. Moltes altres noies tindran com amor platònic al Mario Casas o algun d’aquests. Però jo no. Jo em vull casar amb en Berto, i sóc perfectament conscient que no és un home especialment atractiu i que té un nas de grans dimensions, però l’amor és així.

Per aquesta raó, encara em va afectar més quan Buenafuente va arribar a la seva fi. Això volia dir que no tornaria a veure el meu futur marit fent monòlegs, fent la seva secció d’anàlisi de noticies: Bertovisión. Tampoc el podria veure imitant a la perfecció a Freddie Mercury, o a Eduard Punset o a l’Agatha Christie. I el que era pitjor, ja no podria tornar a veure’l fent “Doblaos Flamencos”.

Però quan la meva desesperació i el meu amor reprimit eren, fins i tot, dolorosos, em van regalar unes entrades per Terrat Pack: Andreu Buenafuente, Ana Morgade, José Corbacho i Berto Romero en directe. Va ser impressionant. I em van demostrar, una vegada més, que el que fan és art en estat pur i que gràcies al seu humor sóc una mica més feliç dia a dia. I també, per què no dir-ho, vaig arribar a la conclusió que en Berto Romero és l’amor de la meva vida.

Paula

Recuerdo aquella noche como si fuera ayer. Estábamos bajo la fría nieve de un 24 de Diciembre, recorriendo las calles de un pequeñísimo municipio cerca del Pirineo Catalán. Para llegar hasta allí, nos pasamos horas y horas en el coche, escuchando el mismo CD una y otra vez y además sin un destino fijo, simplemente una calle y un número encontrados de casualidad en una web especializada. Fue bajar del coche y helarnos, ya que no estábamos lo suficientemente preparados para esas bajísimas temperaturas.

Corriendo, nos dirigimos hacia el lugar. Se trataba de una casa de montaña grandiosa. Todos impacientes por saber quién nos recibiría, llamamos al timbre. Una voz muy cálida nos dio la bienvenida y abrió la puerta. Allí, nos recibieron unos cachorros de Bulldog cargados de energía, que apenas debían tener dos meses. Seguidamente, a paso más ligero, la madre de éstos. La llegada de los pequeños hizo que sin pensarlo ni un segundo nos acercáramos más a ellos para acariciarlos. Una vez dentro, al fondo de aquellos interminables jardines, volvimos a escuchar aquella voz tan y tan cálida. Pertenecía a una mujer de unos cincuenta y pico años. Ella, muy amable nos invitó a entrar a su vivienda. Una vez dentro le pedimos que nos enseñara el que iba a ser nuestro regalo de Reyes. Así hizo. Nos dejó solos en su amplio comedor, mientras se dirigía a la parte trasera de su casa. Pasados unos diez minutos, volvió. Venía con la chaqueta llena de copos de nieve, y la mano dentro, pegada al cuerpo. Sacó la mano, y nos mostró el regalo. Al verlo, todos nos miramos unos a otros y no dudamos en ir a por aquello. Se trataba de una bola muy, muy pequeña de pelo blanco que no hacía mas que temblar de frío. Nunca había visto una cosa tan bonita y pequeña. Nos quedamos con las ganas de llevarnos aquel bichillo esa misma noche. Cosa que se nos hizo imposible porque tenían que ponerle el chip y vacunarlo.

Con una pena terrible, lo dejamos allí, jugando con aquellas mini-bestias. Pero no por mucho tiempo, al cabo de tres días, se lo llevaron a Sant Adrià de Besòs, allí lo recogimos. Nada más vernos, se dirigió a nosotros, con la máxima velocidad que sus piernecitas le permitieron. Y desde aquel día, justo hace cuatro años, por mi casa ronda esa bola blanca, su nombre es Chico.

Laura Alarcon

Ja han passat les dues setmanes que dura el nadal, i tornem a la rutina: aixecar-se ben d’hora, esmorzar, agafar el bus, i passar set o cinc hores tancat a l’institut, treballant, fent exàmens…

Però el que em fa més ràbia és saber que, fins d’aquí tres mesos, quan arribi la setmana santa, no podré sortir per la nit, allitar-me molt tard, poder aixecar-me a les dotze…

Però el que de veritat m’importa és anar bé a l’institut, ja que, si no és així, m’hauré de preocupar de recuperar la que hagi suspès, tornar a estudiar el que ja havia fet… i ja porta molts maldecaps estudiar-se el que s’ha d’estudiar cada trimestre, així que, espero seguir, o millor encara, pujar la meva mitja, i seguir esperant les festes.

Uriel

El dia abans del Pare Noel, estava amb una amiga a un centre comercial de Barcelona, tot just davant de la tenda de jugets. Allà hi havia un nen petit mirant l’aparador. Tant la meva amiga com jo ens vam mirar i em va dir: no t’agradaria tornar a tenir la il·lusió que ara té aquest nen pel Nadal? Em vaig quedar sobtada. Després d’uns segons li vaig respondre que per suposat, que m’agradaria moltíssim poder tornar a tenir la il·lusió que tenen els nens petits quan s’apropa Nadal i sobretot quan és el dia de Reis Mags o del Pare Noel.

Quan vaig arribar a casa per la nit, m’hi vaig quedar pensant. En el nen, en la pregunta i en las ganes que jo tenia de tornar a sentir el mateix quan s’apropava Nadal. La pena és que no ho vaig poder sentir, i ara passat Nadal, el Pare Noel i els Reis, us puc confirmar que no tampoc he sentit res.

A qui no li agradaria ser petit un altre cop? I només saber dels reis i del Pare Noel que poden fabricar els regals que vulguin i que només amb una nit els poden repartir per tot el món? És una pregunta llarga, ho sé, però a mi si m’agradaria tornar a creure en el Nadal i no només voler que arribi per no tenir escola i que ens portin regals.

Pot semblar un escrit força tonto quan me’l llegeixo però, perdoneu-me, algú ho havia de dir.

Bon any 2012!

Marta