LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia d’hivern, els meus pares van decidir anar a fer una excursió a sant Miquel del Fai a Riells. Va ser un dia que feia molt fred, tots anàvem molt abrigats. El meu pare ja havia planificat la ruta abans d’anar-hi, i portava el GPS amb un programa que, segons ell, ens guiaria. Per tant, vam preparar uns entrepans, vam agafar unes ampolles d’aigua, i vam començar a caminar.

Només arribar ja vam veure un cartell que posava perill de serps d’aigua. Com m’esperava, la meva mare es va posar histèrica i ja volia marxar, només havíem de travessar el riu una vegada però ella no suporta aquests animals. Per sort la vam convèncer de que no passava res i vam continuar. Vam començar a pujar cap amunt, amb pedres, escales… Però no veiem ningú, ens havíem perdut? Per sort vam veure un ciclista que ens va dir que érem a prop del camí i ens va indicar per on havíem d’anar.

Tot seguint el camí, finalment vam arribar on hi havien les cascades. Eren precioses, es podia veure com l’aigua queia davant nostre. Quan vam haver fet fotos i vam descansar, ens van dir que podríem visitar una cova. I així ho vam fer. Ens van donar uns cascs i vam entrar-hi. Hi havien ratpenats, roques punxegudes, uns rierols amb l’aigua congelada… Tot seguit vam decidir anar a dinar.

Ja eren les 4h aproximadament. Com era hivern i estàvem a la muntanya, a les 6h ja seria fosc. Per tant, vam decidir tornar. El meu pare ens va dir que de tornada aniríem per un altre camí que marcava el GPS. Segons deia, era més curt però no deixaven de ser dues hores llargues. A meitat del camí vam fer una parada i ens vam acabar l’aigua que ens quedava ja que portàvem moltes hores caminant i teníem set.

Quasi havíem arribat però de cop i volta vam veure que érem dalt d’una paret de pedra molt alta. Des d’allà veiem el nostre cotxe, els animals de la granja on havíem aparcat, les cases que havíem vist al matí… Però no podíem baixar. El GPS ens indicava que just allà hi havia un caminet, però allà només hi havien arbustos i el precipici. Ja s’estava fent fosc i no trobàvem la sortida. Però tampoc podíem tornar enrere ja que passarien més de dues hores i no portàvem llanternes, i l’aigua ja se’ns havia acabat (tot i que quan estàvem a casa els vaig dir que n’agafessin més). La meva mare ja estava nerviosa perquè aquestes situacions no li agraden gens, ja pensava que no tornaríem. D’altra banda la meva germana, com veia que no podíem trobar el camí, no parava de plorar. El meu pare s’estava barallant amb el GPS, el culpable de que no poguéssim trobar el camí. I jo vaig estar a punt de perdre els nervis quan vaig moure una branca on hi havien els arbustos. Allà vaig veure un caminet molt estret que amb prou feines hi cabia un peu. Era la sortida, l’havia trobat! La cara de la meva mare va canviar de cop. De seguida vam començar a baixar a poc a poc per no caure ja que no es veia res.

Finalment vam arribar a la granja on hi havia el nostre cotxe. Tots estàvem molt cansats després de tot un dia caminant quasi sense parar, així que, abans de tornar a casa, vam decidir anar a un restaurant a beure alguna cosa i a descansar una estona.

Jennifer

Últimamente estoy más negativa de lo normal. Me exaspero por notas de exámenes que normalmente no me afectarían y me desmoralizo cuando pienso en el futuro que me espera. Incluso me atrevería a decir (nótese mi locura) que el cielo que siempre veía claro y azulado se está tornando de un gris desesperanzador.

Pero creo, sinceramente, que no son los exámenes ni el frío del invierno lo que me inunda de estas sensaciones negativas, sino que es nuestra sociedad y nuestro mundo lo que me impulsa a pensar así.

¿Cuántas veces repiten que estamos en crisis? ¿Cuántas veces nos han dicho que acabaremos todos en paro, por mucho que estudiemos? Por no hablar de la continua lucha de la derecha y la izquierda, las promesas sin sentido, la represión de aquellos que se rebelan contra el sistema y los recortes que todos notamos en educación y sanidad. Y mientras consumimos compulsivamente y nos sentamos en la mesa a celebrar las navidades y criticar nuestra situación, millones de personas mueren de hambre y sueñan con tener una vida como la nuestra.

Y cuando te pones a pensar en todo ese carril de desgracias, cuando te das cuenta de la cruda realidad y lo afortunado que eres, es inevitable sentirte culpable por ese examen que tanto te estaba preocupando o ese regalo de reyes que realmente no te hacía ninguna falta.

Ana

Ja s’han acabat les vacances de nadal i comencen els exàmens, aquesta setmana en tinc tres i cada dia només arribar a casa ja m’he de posar a estudiar i a fer els deures, a part d’això he de preparar una exposició oral pel treball de recerca i amb tot això gairebé no em queda temps per fer les coses que m’agraden i poder descansar una mica. Tot i que tampoc em puc queixar gaire perquè he estat tot el nadal a casa fent el vago.

Espero començar bé el curs i adaptar-me a la rutina ja que vull treure bones notes, i si pot ser, millorar les del trimestre passat.

Adrià D.

De vez en cuando mi madre hace rosquillas. Las hace siguiendo una receta muy antigua de su abuela Josefina.

Mi madre me explica que cuando ella era pequeña ayudaba a mi bisabuela a hacer dichas rosquillas y que siempre le salían buenísimas. Se sentaban todos los hermanos a la mesa para merendar y se las acababan todas en periquete.

Cuando me dice que la ayude me pongo muy contenta, de veras, lo hago encantada . Nos ponemos las dos en la cocina , con nuestro delantal , nos lavamos las manos y nos ponemos a cocinar. Mientras cocinamos vamos hablando de nuestras cosas. Es muy divertido hacer pastas redondas, me pringo las manos, hago los agujeros del medio, las frío hasta que están doradas y les pongo azúcar hasta que quedan bien blancas. La verdad es que la forma de las rosquillas me resulta muy graciosa.

Sin embargo lo que más me gusta de hacer rosquillas es comérmelas. Tienen un sabor muy dulce y cuando están acabadas de hacer son esponjosas y desprenden un olor que se extiende por toda la casa. Son tan viciosas que un día llegué a comerme 20 rosquillas en una mañana, y cuando mi madre se dio cuenta casi le da algo. Sin dudarlo, son las mejores rosquillas que he probado nunca.

Gracias mami, por hacer que mi estómago sea feliz !

Ainoa

Fa pocs dies es va enfonsar parcialment (i avui dia encara està així), un vaixell anomenat Costa Concordia, a Itàlia just davant de les costes d’una illa que es diu Giglio.

Aquesta noticia va impactar a molts habitants del mon fins i tot a mi, però el més fort de tot és que el mateix capità del vaixell anomenat Francesco Schettino va abandonar-lo abans de que haguessin sortit tots els passatgers del vaixell.

No puc entendre com pot haver-hi gent capaç de fer una cosa així ja que els motius pels quals es va enfonsar el vaixell, van ser pel fet de que navegava molt a prop de la costa i van xocar contra una roca que, segons el capità, no sortia a les cartes de navegació. El que hauria d’haver fet el capità en lloc d’haver marxat el primer, ja que tot va ser culpa seva, és quedar-se fins que tothom hagués baixat.

Ja sé que, quan passa una cosa així, les persones poden reaccionar de mil maneres diferents, però és que va reaccionar de la manera mes covarda possible i, a sobre, té la cara de dir que va caure damunt d’un bot salvavides.

Espero que el fiquin a la presó durant uns anys perquè és el que es mereix.

Sergi Rubio.

Un altre any que deixem enrere..

La veritat és que han canviat moltes coses en un any que ja s’ha anat per no tornar, persones que han entrat i han sortit com si res, però també persones que hi han entrat per quedar-s’hi. Molts cops, me’n recordo de bons moments quan estic caminant sola per el carrer, o abans de dormir, i somric. Pels bons moments, els bons amics, pels amors… Infinits temes que realment m’han fet sentir millor, més feliç al costat d’aquells que més estimo. Errors, molts errors que amb el temps vaig aprendre d’ells mateixos i intentaré no cometre’ls mai més, però m’han fet créixer com a persona i a valorar el que tinc.

Han estat discussions i reconciliacions, trobades i comiats, riures fins aquell punt que no pots respirar més i piques de mans, però també han estat plors, molts..

I és així, cada any és realment una experiència nova, cada any és començar de nou però en la companyia d’aquells dels amics que han estat, són i seran els teus amics i mai voldràs que solament formin una part del teu passat.

Aquest any m’ha portat noves aventures que mai oblidaré, aquest any m’ha donat moltes lliçons que sempre portaré junt amb mi però, més que res aquest any m’ha portat nous somnis, noves metes i també moltes ganes per lluitar pel que vull, perquè has de saber aixecar-te si caus, i per començar un nou any has de saber valorar realment el que importa i deixar enrere el any que ha passat.

Paula

Us faré una pregunta: Sabeu veritablement el significat de ’carnaval’?
Carnaval ve de la paraula del llatí vulgar carne levare, carne (carn) i levare (treure).

Aquesta paraula significa ‘treure la carn’. Fa referència a que els pròxims divendres de Quaresma no es pot menjar carn segons l’Església Catòlica. Actualment el carnaval és una celebració on la gent es disfressa i fan comparses i s’ho passen bé.

Uns quants diners ja que si et presentes a un concurs i el guanyes, et donen un premi on, normalment, són diners. Aquí, a l’institut, també celebrarem una festa de carnaval, on espero que tots ens disfressem, i també els professors eh!, ja que, si la gent no es disfressa, es faran classes normals, i segur que a molta gent no li agradarà aquesta condició, però és el que hi ha.

Existeixen moltes disfresses, les pots comprar o no, jo crec que el més divertit és que te la facis tu mateix, si no et queda bé o no t’agrada, doncs aleshores te la compres, però ho pots intentar, et pot quedar molt bé! Encara que no us agradi disfrassar-vos, proveu-ho (Jo no us obligaré, que consti) però us ho asseguro que us ho passareu d’allò més bé!

Ens veiem!

Hèctor

Jo encara no tenia ni un any, quan passejant pel carrer amb els meus pares, un home gran se’m va acostar i al cotxet em va deixar un gos petitíssim. Tom és el nom que li van posar. Ara té 14 anys, que per un gos és molt. En Tom ha estat al meu costat sempre, en els bons i mals moments, si em fes una autobiografia, ell sortiria a la primera i a l’última pàgina.

Cada dia penso què faré quan ell no hi sigui, no em puc imaginar un món sense ell, ja que sempre ha estat al meu costat. Quan estava trist ell sempre bordava perquè anés a jugar amb ell i no pensés en altres coses.

Al meu gos mai li ha agradat quedar-se sol a casa, és molt poruc i quan tots marxàvem a les 8 del matí, ell començava a plorar i molestava a tots els veïns. Al final, buscant una solució, vam optar per deixar-lo amb els meus avis i així no es quedaria sol.

El que sempre li ha agradat molt ha sigut l’aigua del mar, li encanta banyar-se i nedar sobretot a Llançà, on pel meu gust hi ha unes platges molt boniques. Els gossos nomes poden anar a banyar-se a partir de les 8 de la tarda-nit.
Considero que tindre un gos és una experiència única i tothom hauria de experimentar-la.

Xavi

Soy una persona a la que no le gusta estudiar mucho, se me hace todo muy pesado a la hora de tener que sentarme en la silla y saber que estaré ahí sentada hasta que me sepa algo.

Solía estudiar un día antes del examen, corriendo a última hora, con prisa y sin mirar bien todo el temario, y normalmente tendía a suspender por no haber parado suficiente atención. A veces cuando por la tarde no me daba mucho tiempo me lo repasaba antes de ir a dormir o después de la ducha, pero con el pijama puesto no hay quien estudie, a los diez minutos me moría de sueño hasta que me quedaba dormida.

Sigo repasando mis temarios con el pijama puesto y a las tantas de la noche pero habiendo estudiado días antes!

Patricia W.

Últimament la vida m’ha ensenyat algunes coses que potser hagués preferit no aprendre, coses que em serviran de molt, però que a vegades faran que em senti enfonsada.

Ara sé que a la vida és molt important tenir il•lusions i somnis, però també sé que a vegades és vital saber abandonar a temps, que no hem de rendir-nos però tampoc obsessionar-nos ni obstinar-nos en una idea, que hi ha coses que ni l’amor ni l’odi poden canviar, que l’esforç en va sempre passa factura a consciència. La vida és el registre de les nostres vivències, així que hauríem d’intentar mantenir-la el més neta que es pugui.

He après a confiar en els altres en la seva justa mesura i sé que el més important és confiar en un mateix, en el que s’és, intentant esquivar les trampes de l’ego. A vegades les coses bones també fan mal i les bones intencions no són res si no van acompanyades d’actitud i bones accions.

Cal ajudar els altres a ser bones persones posant de la nostra part, sense jutjar a ningú, però sense deixar lloc a les decepcions, sempre a l’home li han pesat més les decepcions que no pas les traïcions, i és la nostra responsabilitat evitar-les sigui com sigui. És bo saber que el amics són els que estan sempre, aquells que no fallen, amb els que n’hi ha prou amb una mirada per entendre’ns i saber que tenir-los al costat és el millor de tots els regals! Aquells amb els que amb una abraçada t’ajuden a oblidar els glops més amargs.

He après que també una gossa pot ser una germana i que la seva amistat és més intensa i desinteressada que la d’un humà. També he après que potser sentir-me lluny de casa no ha sigut tan dolent, que els moments de pau i solitud estan per gaudir-los.

Potser no sóc la persona que creia ser, però després de decebre’m veig que tinc una nova oportunitat per renéixer, de forjar una nova persona en un mateix cos, assumint que la meva lluita interna pot ser eterna. Encara albergo esperances d’arribar a una treva entre el cap i el cor.

Aprendre a comprendre és important, tant com saber perdonar i perdonar-se, i que el més difícil després de caure és tornar a llevar-se. Les tristeses no seran eternes, però no serà el temps qui les curi, sinó el teu propi enteniment.

Començo a ser conscient del meu futur i em satisfà poder veure al meu interior i saber que no estic tan perduda…

Cèlia