LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Mai heu tingut un somni que us ha semblat força estrany? Doncs aquest és el que vaig tenir jo: tot va començar quan vaig tornar a casa després d’haver anat a entrenar i d’haver sopat, quan vaig anar a dormir.

Un cop ja dormia, vaig aparèixer en una espècie de món on semblava que no hi hagués ningú. Estava tot compost per boscos i muntanyes, però no s’hi veia cap mena d’edificació. Tot d’una me’n vaig adonar que estava volant, en aquell moment ho vaig veure ben clar. Tot i això vaig seguir avançant i al final de tot, més enllà del que jo aconseguia veure, vaig observar un reflex estrany d’un color metàl·lic o grisós transparent. Llavors vaig decidir apropar-m’hi, però tot d’una vaig aparèixer al bell mig del reflex i va resultar que era una ciutat. Dins la ciutat res no semblava estrany, si no fos perquè no hi havia ningú. Vaig començar a moure-m’hi per dins i de cop estava a Vilassar de Dalt passejant pels carrers, però tot es barrejava, perquè anaven sortint parts de tots els llocs que jo coneixia o on havia estat. I per si això no fos tot notava com si em perseguissin i no podia córrer, un tòpic dels somnis. Cada vegada el lloc per on em movia es tornava més inversemblant.

Tot això continua i el somni cada vegada s’enreda més. Per què us explico tot això? doncs perquè a mi em sembla que els somnis són imprevisibles i mai no saps que acabarà passant. Però sobretot perquè en si són un misteri i em sembla que es trigarà anys i anys a saber el que són exactament i poder dir per quina raó es produeixen.

Nil Farriols i Garcia

Este es el caso de mi equipo, somos posiblemente el equipo más irregular de la historia, somos capaces de ganar a los mejores equipos y a la semana siguiente perder contra una banda, que lo único quue saben hacer es pegar patadas a lo Pepe, pero bueno así es la vida.

Hace dos semanas, era una jornada complicada, nos tocaba jugar contra el líder, el Mataró, un rival complicado, pero nosotros estábamos muy motivados, por cosas del derbi y eso, ya que los dos equipos somos de mataró, pero ellos iban confiados, y dejaron a algunos de sus mejores jugadores en el banquillo.

Empezó el partido, yo compartía el centro del campo con Hector, “la hormiga atómica”, un chico bastante rápido y trabajador, que poco a poco me cae mejor, sobretodo cuando hace de HULK, y en el minuto 11 Hector marcó un gol de estrategia de córner, y ellos sacaron a sus mejores armas, y entonces el partido se puso a su favor, pero se encontraron con un frontón, todo lo que llegaba se lo devolvíamos y poco a poco ellos se iban enfadando y quemando, y acabamos ganando 1-0.

La semana pasada tocaba jugar con un equipo bastante irregular, el Masnou At., iba algunos puestos atrás, pero ellos querían dar la campanada, y lo lograron, nos ganaron 2-1, un partido muy polémico con las expulsiones, otro robo más para mi equipo, que se juntan con los robos del partido contra el Trajana de a Mina y el Sant Andreu, que ya os contaré la historia si me acuerdo

Gerard Martínez Puche

Cuando una persona que quieres te hace daño, ya puede ser un amigo/a, un familiar o un novio/a , mucha gente cree no tener la fuerza suficiente para poder levantarse. En mi caso, me han herido bastantes veces y puedo asegurar que la sensación de estar encallado en el camino no es agradable.

Es entonces cuando viene la parte en que la gente que te quiere te ayuda a superarlo y volver a ser fuerte. A veces he llegado a tropezar en una misma piedra tres o cuatro veces, eso es lo que yo considero amor. Por mucho que una relación no haya funcionado, dar una segunda oportunidad , a pesar que tus amigos te adviertan que te volverán a hacer daño, a ti nadie te para.

Yo personalmente pienso que la sensación de no poder controlar el corazón, que se te acelere con tan solo una mirada, ponerte nervioso/a y ese nudo en el estómago es la sensación de estar enamorado.

Mucha gente cree que el primer amor es el verdadero y que los demás son solo para olvidar, yo en cambio, creo que el primero te marca mucho y te cuesta más de olvidar, pero no será el único verdadero ni el que te hará sufrir más.

Olvidar es como dejar de fumar, se necesita mucha fuerza de voluntad y yo soy joven y no tengo mucha experiencia pero creo que no olvidas a una persona que de verdad has querido si no que aprendes a vivir sin ella, a prescindir de ella.

Cada persona tiene su forma de querer y de pensar, y esto es lo que yo pienso del amor. No todo el mundo tiene que pensar como yo ya que el amor es una cosa muy subjetiva.
Cada individuo tiene sus propias experiencias que le harán crear su propio AMOR, porque “amor” es tan solo una palabra, pero sentirlo es un sentimiento precioso.

Irene

Ja sé que parlar d’en Pepe pot arribar a cansar ja que se n’ha parlat molt des dels mitjans de comunicació, però després de trepitjar Leo Messi va assistir a la televisió per demanar perdó i per dir que mai voldria fer mal a un company de professió.

Pepe es va quedar sense càstig després d’agredir Messi i Mourinho el va convocar per al partit davant l’Athletic de Bilbao i crec que Pepe no hauria d’estar jugant dimecres a Barcelona.

Aquest fet embruta la imatge del Real Madrid i sobretot la de Pepe.
Sincerament crec que el Real Madrid hauria de prendre mesures per evitar aquests tipus de problemes i rentar la seva imatge.

Pol

A mida que passa el temps la gent canvia. Per una banda hi ha les persones que sempre hi són, les que saps que pots comptar amb elles pel que sigui, les que mai se’n van. D’altra banda hi ha persones que entren a la teva vida, s’hi poden quedar per molt o poc temps, però al final per unes o altres circumstàncies acaben sortint.

Crec que es bo canviar d’ambient, conèixer altres persones amb les quals poder compartir noves experiències, emocions, sentiments… La vida és canvi, i això no ens ha d’espantar. Hi haurà gent que et deixarà penjada, hi haurà gent amb la que no encaixaràs, per cap motiu en concret, però no encaixaràs i hi haurà gent que mai perdràs.

A mesura que anem creixent ens adonem de qui són les persones que realment valen la pena, les que saps que sempre et faran costat, que intentaran alegrar-te els pitjors dies, que mai et defraudaran.

I encara que l’any que ve no ens podrem veure tan sovint, o encara que visquem en pobles diferents, sé qui són les persones que estan aquí de veritat, amb les quals és impossible perdre la relació.

Pau

Tot el que ens envolta està dissenyat o ha passat per la imaginacio d’alguna persona excepte les muntanyes, els animals i quatre coses més. Estem envoltats de tot tipus d’objectes creats per nosaltres, per exemple seus a taula i penses: aquest plat l’ha fet algú, aquest cobert també, aquest got també etc… La imaginació és molt poderosa:l’altre dia vaig sentir que van triar quatre pacients i els van donar pastilles falses i es van curar.

Quantes coses més podem fer amb la imaginació o fins on podem arribar?…..
Estem guiats per persones,  jo fa poc, sempre em preguntava per què no podia contestar-li a la meva mare i li preguntava i ella no sabia que dir-me. Per qué mengem amb forquilla i ganivet? Estem fets per neixer, creixer, fer una carrera i començar un treball per a una societat capitalista i entrar en una cadena on estàs guiat per un “jefe”, després casar-te i viure fins a morir, i jo em pregunto que per qué és així? Penseu-hi…
Canvio de tema. Penso que hem de ser positius i que no hem de ser negatius. La vida ens posa una sèrie de tanques que hem d’anar saltant per no quedar-nos enrere. Nick Vujicic, no sé si el coneixereu, és un home que no té ni braços ni cames, imagineu-vos com ha de ser la seva vida de complicada, malgrat tot és una persona que pensa en positiu que no es venç fàcilment i que té un interés en fer les coses..Ell s’explica aixi:
“No puedo hacer esto o aquello, y te concentras en las cosas que te encantaría tener o en las cosas que te gustaría hacer alguna vez, y pronto te olvidas de lo que deberías tener.”

En aquest missatge ens explica que s’ esforça per fer les coses i que no li dona importància a la part material. Sobretot m’ agradaria que veiéssiu aquest altre missatge, que per a mi és el més important:
“Y de ninguna manera pienso en mi vida de manera  <<me gustaría tener brazos y piernas>> eso no ayuda.”

La part final és important ja que diu que pensar en coses negatives no és gens bo, sempre has de pensar en positiu. Si penses en un ”treball” per exemple o en una “feina” que vols arribar a assolir has de creure’t que ho pots fer perquè tot el que tu et proposis (dins de la realitat és clar)  ho pots acabar realitzant. Jo crec que un clar exemple seria el de Obama, el president dels Estats Units. Ell s’ ho  va proposar  i qui s’ho creuria que un president dels EEUU pogués ser “negre” .

Finalment us escric aquesta frase perquè reflexioneu..
“Sé que a veces es duro sonreir en la vida, hay cosas que te pasan que no sabes, no entiendes cómo vas a salir de ahí. Lo que he aprendido en esta vida son unas cuantas cosas y la primera es ser agradecido.” Nick Vuijic.

Miquel

Encara recordo aquell 4 de febrer, quan estava a classe i de sobte van picar a la porta.
La porta es va obrir a poc a poc i al moment vaig veure el meu pare tot nerviós cridant: Carla, afanya’t, el teu germà està a punt de néixer!. Ràpidament vaig agafar els llibres i l’estoig i vaig anar cap a l’hospital.

Estava molt il·lusionada, tenia moltes ganes de veure’l i d’estar amb ell; per fi la infermera ens va dir que ja podíem passar, primer va entrar el meu pare i després jo. Quan vaig passar estava estirat en el bressol i no parava de plorar, llavors el meu pare me’l va posar a sobre i per fi vaig poder agafar-lo.

Mai oblidaré aquell dia, aquell quatre de febrer…

Carla

Una vegada li van preguntar a Lewis Hain, un fotògraf de guerra, per què havia triat aquella professió.

Ell va contestar que si pogués contar amb paraules tot el que veia, no necessitaria carregar tot el dia amb una càmera de fotos, que certs moments de bellesa, de desolació, d’amor, i d’egoisme, estaven més enllà de les paraules.

Jo també ho crec, hi ha coses que no podem explicar amb simples paraules. Coses com seguir vius, sentiments com l’amor i el compromís, sensacions com el tornar a abraçar a un amic…

Potser per això la nostra vida es compon d’imatges, moments congelats en el temps per sempre, de decisions que canvien el remei i el rumb de les coses, de fotografies fixes guardades en la memòria, que et recorden cada segon tots els moments que has viscut.

Jade

Según el diccionario de la Real Academia Española la amistad es el afecto personal, puro y desinteresado, compartido con otra persona, que nace y se fortalece con el trato.

Para mi la amistad es mucho más, es saberlo todo sobre la persona a la que consideras tu amiga, es reír con ella pero también llorar y ayudarla en los momentos que más te necesite.

Es sentir que puedes contarle todo y saber que puedes confiar en ella. Pero para mi el mejor ejemplo de amistad es lo que siento por mis verdaderas amigas.

Nos conocemos desde hace doce años y evidentemente hemos pasado innumerables momentos juntas como por ejemplo los incontrolables ataques de risa que nos dan por las noches, los días en que intentamos hacer la cena con nuestras habilidades culinarias, las tardes de cine… aunque los mejores con diferencia son las tardes en las que quedamos para no hacer nada, simplemente estirarnos en el sofá y mirarnos las unas a las otras para ver quien se levanta para encender la tele y poner la película. Para mi, ellas son un elemento que no podría faltar en mi vida, son capaces de convertir el peor día en uno que no olvidarás nunca.

Una amiga es la persona con la cual con una sola mirada sabes sus pensamientos y que con una sola sonrisa sabes que te quiere y que siempre va a estar a tu lado.

Paula

Quan vam començar el curs ens van donar a escollir tres itineraris, per orientar-nos en el que voldrem ser de grans, però jo encara no ho sé.

En el meu cas vaig escollir el tecnològic i, d’alternativa, plàstica. Al començar pensava que seria més difícil, però ara me n’adono que com són coses que m’interessen més doncs no em costen tant.

També, però la classe de física ens costa molt a tothom, però a tecnologia se’ns fa menys pesat, perquè uns dies anem a l’aula d’informàtica i uns altres dies ens ensenyen circuits pneumàtics, per saber com funcionen.

A plàstica m’ho passo d’allò més bé, perquè som només vuit persones a l’aula, i és una hora molt tranquil·la, a més no fem exàmens i quasi no hem d’estudiar.

En conclusió, estic orgullós de la meva tria, i en un futur més llunyà ja em pensaré què faré de gran.

Marcos