LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja feia uns mesos, gairebé un any, que no veia a un bon amic amb el qual, no farà tant, volia quedar, però per estudis i per altres raons, no acabaven de coincidir del tot els nostres temps lliures.

L’última vegada que ens vam veure va ser per anar en bicicleta i per xerrar pel camí, i aprofitant que era estiu, fer un bon bany a la platja abans de pujar cada un cap a casa seva. Aquesta vegada hem anat més lents per gaudir del sol pel passeig del maresme i vam tenir més temps per xerrar i fruir del paisatge, tot i que no vam arribar tant lluny, el que importava era parlar de les nostres ultimes vivències, com que hem de tornar a repetir una altra vegada, el anar a “jugar a paintball”, que va ser per reunir antics amics que feia temps que no ens vèiem. Com els estudis, tema que em feia cosa treure ja que no vaig gaire bé i ell és un alumne casi de 10, i en general vam arribar a la conclusió de que molt poca gent sap quin camí agafar per encaminar els seus estudis.

L’opinió que he tret d’estar tant de temps sense veure a algú, en general és, que no es pot permetre perdre de vista a algú que ha estat important en algun moment de la teva vida. I que, si creus que aquella persona és tan important, sempre podràs tenir un forat per parlar, triguis el que triguis.

Eduard

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.