LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura

Fa cosa d’un mes vaig anar a Egipte de viatge. Egipte, de moment, de tots els llocs on he estat, potser és el que més m’ha agradat. Té una història i cultura molt diferent a la nostra i tenen un altre estil de vida que em sembla molt interessant de veure. A més hi ha la seva religió, que marca molt la seva manera de viure.

En aquest viatge, primer vam fer un creuer pel riu Nil, que neix a Egipte, i vam visitar diferents llocs de les seves ribes: Luxor, Aswan, i altres i vam veure diferents monuments i temples que tenien. El que més em va agradar del creuer, va ser els temples d’Abu Simbel, que són dos temples, un al costat de l’altre, fets per Ramsès II per a ell i la seva dona. El més espectacular són unes estàtues molt grans que hi ha a l’entrada, fetes de roca, i que estan molt ben conservades.

També em va agradar molt el Nil. És un riu molt diferent a tots els que he vist. Al seu voltant, s’hi pot veure des de ciutats, fins a desert, passant per plantacions immenses i tota mena de vegetació.

La segona part del viatge, va ser El Caire. És un lloc molt estressant, ja que hi ha moltíssima gent, i els carrers van plens de cotxes. A més, els venedors no paren de molestar als turistes per vendre’ls records i coses. El millor d’El Caire, és sense dubte les piràmides. Són molt més grans del que m’imaginava, i és estrany perquè sobresurten per sobre de grans edificis, i de cop, passes d’estar a una ciutat plena de gent a estar al desert. A més vaig entrar a la gran. És un lloc molt estret, i has de passar ajupit. De tot el viatge, les piràmides van ser el que més em va agradar.

Jofre

Ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal. Encara que el primer trimestre d’escola m’hagi passat molt ràpid, necessitava un descans.

En aquestes festes la gent es reuneix amb la família ja que són dies importants per celebrar juntament, es donen els regals del tió o del pare Noel i dels reis, i és l’època en que es mengen neules i torrons. Són uns dies especials, màgics, i d’una manera o altra, has d’estar content.

El terme de “vacances” en si, ja sona bé, però el terme de “vacances de Nadal” sona encara millor.

Com que tinc els pares separats, la meitat de vacances les passo amb la meva mare i l’altra amb el meu pare, i la veritat és que en els dies que portem ja de vacances no he parat de fer coses: quedar amb les amigues, anar a Barcelona, fer el festival de hip hop, esquiar, anar a casa dels meus cosins… i m’encanta. M’encanta desconnectar, fer coses que normalment no faig, llevar-me tard sense despertador i gaudir d’aquests dies de festa.

Per això crec que per Nadal la felicitat ha de regnar per sobre de tot, ha de fer que els problemes es facin cada vegada més petits, fins que no tinguin importància, i ha de substituir les males cares per somriures; has d’estar acompanyat de la gent que realment estimes, poder riure sense parar i deixar-te portar, com si res no existís.

Per això ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal.

Pau