LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja tinc ganes d’anar a Berlín! Encara queden uns mesos perquè anem a aquesta ciutat, però jo ja m’estic imaginant com ens ho passarem de bé.
Els mesos previs al viatge, els alumnes de 4t hem fet bastantes coses per a recaptar diners, perquè ens surti el viatge una mica més barat. Vam muntar una paradeta de coses de segona mà a una fira de Premià, on vam guanyar bastants diners, hem venut alguns dies entrepans i begudes a alumnes d’altres cursos, i vam tenir una paradeta a la fira de Santa Llúcia, on vam recaptar moltíssim. Actualment, s’està dissenyant samarretes i estem preparant coses pel dia de Carnestoltes. Esperem recollir molts diners perquè el viatge és molt car.
Quan estiguem allà, anirem a visitar bàsicament la ciutat (museus, esglésies, places…) i a passar-nos-ho molt bé amb els amics i companys.
Però per això queda un temps… Ara a seguir estudiant per als exàmens.

Pau

Hace ya un tiempo conocí a un pino que me resulto muy curioso e interesante, la verdad. Era alto y más o menos bonito, con esas hojas finas y el tronco robusto. Supongo que como todos los de su especie. No suelo relacionarme con pinos pero ese concreto me llamó la atención. Sé que suena raro pero me parecía hasta simpático. Desde luego su olor fresco también hizo que me acercara a él.

A veces hablamos y mantenemos conversaciones bastante divertidas: que si un perro se ha meado en sus raíces, si el viento ha hecho caer sus hojas, si un leñador ha matado a su amigo … Aún así siempre se encuentra un poco distante del tema, al fin y al cabo, tan solo es un simple árbol. ¡Qué se puede esperar de él! Pero aunque no se puede esperar nada de un vulgar pino a veces ocupa mis pensamientos, será que le estoy cogiendo aprecio. Sea por su interior, sus raíces o sus hojas siempre acaba consiguiendo un hueco en mi cabeza.

Puede que relacionarme con pinos sea una de las cosas mas originales y entretenidas que hago en todo el día, a veces me siento un poco estúpida, como cuando tienes un amigo invisible y estás la mar de feliz, le explicas tus cosas y todo eso. Entonces pienso ¿Vale la pena perder el tiempo pensando en un pino?

Ainoa

Ahir es va jugar la tornada de quarts de final de la copa del rei, entre el Fútbol Club Barcelona i el Reial Madrid.

L’anada al Estadi Santiago Bernabeu van quedar 1-2 a favor del F.C.B. Aleshores el R.M necessitava com a mínim marcar dos gols i que el F.C.B no en marquès cap. Però el R.M va encaixar dos gols a la primera part. Semblava que ja estava tot decidit (4-1 gols en total). Però el R.M es va enfortir molt i en cinc minuts va aconseguir marcar dos gols.

Aleshores el partit estava molt igualat i l’ambient molt escalfat, perquè només quedaven vint minuts de joc, i si el R.M marcava, el F.C.B quedaria eliminat però amb una gran defensa van aconseguir aguantar el marcador i així el R.M va quedar eliminat.

Ara el F.C.B es troba a semifinals. Cal destacar la mala actuació arbitral, ja que va perjudicar als dos equips.

Guillem

En un minut talen uns 6 arbres, en altres paraules, uns 8000 per dia. Aquestes són les xifres actualment de la destrucció de la selva Amazònica. Gairebé un 60% dels residus totals al món és paper, i cada persona del planeta consumeix una mitjana de 180Kg de paper l’any. Per culpa nostra milions d’espècies i ecosistemes són devastats a diari.

A conseqüència de consumir tanta quantitat de paper a part de destruir els ecosistemes, entre altres, també ens destruim a nosaltres mateixos. Què som els humans sense OXÍGEN?

Francament aquesta és una pregunta estúpida, en general els éssers vius necessitem l’oxígen per sobreviure i els únics organismes que en fabriquen són les plantes.

Cada vegada més els humans destruim la capa d’Ozó, sense ella moriríem per les radiacions solars; i ja posats que l’estem destruint amb l’efecte hivernacle i el CO² acabarem de devastar-la talant els arbres.

Per reduir aquest consum tan extens es poden enviar e-mails, escriure per les dues cares dels fulls, llençar els papers al contenidor adient, etc.

Personalment opino que si no actuem ràpid comencem a trobar energies alternatives, a deixar d’utilitzar el paper i tot, acabarem amb la vida del planeta.

Pol

Ahir va ser un dia ben especial per una gran amiga, la Carla, que va fer quinze anys. Fa molt de temps que ens coneixem, des de que érem ben petites. Sé el que li agrada i el que no, el que li fa por o el que li fa riure, és una d’aquelles persones que penses que hauria d’haver estat la teva germana. Ens és igual si són les dotze del migdia o les cinc de la matinada, sempre tenim coses per explicar-nos, anècdotes per comentar o mil històries per riure fins que no et queda aire als pulmons.

Bé doncs ahir a la tarda vam quedar tots –els seus amics de l’ institut i jo– a casa seva, més tard després de berenar vam anar a donar un tomb pel poble fins que es va posar a ploure i vam tornar a casa a mirar una pel·lícula. Crec que mai havia rigut tant mirant una peli de por. Després vam sopar unes pizzes tots plegats i per últim la Carla va obrir els seus regals. Em sembla que podrà vestir-se amb molta roba diferent durant molt de temps!

Aquest cap de setmana m’ho he passat d’allò més bé, tinc ganes de que arribi divendres un altre cop.

Cris.

Ja feia uns mesos, gairebé un any, que no veia a un bon amic amb el qual, no farà tant, volia quedar, però per estudis i per altres raons, no acabaven de coincidir del tot els nostres temps lliures.

L’última vegada que ens vam veure va ser per anar en bicicleta i per xerrar pel camí, i aprofitant que era estiu, fer un bon bany a la platja abans de pujar cada un cap a casa seva. Aquesta vegada hem anat més lents per gaudir del sol pel passeig del maresme i vam tenir més temps per xerrar i fruir del paisatge, tot i que no vam arribar tant lluny, el que importava era parlar de les nostres ultimes vivències, com que hem de tornar a repetir una altra vegada, el anar a “jugar a paintball”, que va ser per reunir antics amics que feia temps que no ens vèiem. Com els estudis, tema que em feia cosa treure ja que no vaig gaire bé i ell és un alumne casi de 10, i en general vam arribar a la conclusió de que molt poca gent sap quin camí agafar per encaminar els seus estudis.

L’opinió que he tret d’estar tant de temps sense veure a algú, en general és, que no es pot permetre perdre de vista a algú que ha estat important en algun moment de la teva vida. I que, si creus que aquella persona és tan important, sempre podràs tenir un forat per parlar, triguis el que triguis.

Eduard

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

Casi cada any per carnestoltes, les meves amigues i jo participem al concurs de disfresses que es celebra a Cabrils.

Hem guanyat un parell de vegades, ja que havíem treballat molt en les disfresses, en la primera ocasió anàvem de catwoman i de gates, i en la segona anàvem de comecocos i els fantasmes (pacwoman). Va ser una disfressa bastant incòmoda de portar, també vam passar molta calor i era molt estressant, però va valer la pena ja que vam guanyar el premi a la disfressa més original.

Aquest any hem decidit participar una altra vegada i la idea que hem tingut ha estat anar de bitlles i la bola. El cap de setmana passat ja la vam començar a fer, tenim diversos dies de feina i no ens queda molt de temps, espero que l’acabem pel dia del concurs i que guanyem per tercera vegada.

Andrea