LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja no comprenc la raó de que tantes mentides ens envoltin.

Fa uns anys jo també jugava amb les mentides, pensava que eren la sortida més fàcil a molts dels meus problemes. Però el que realment feia era complicar cada vegada més les coses. Feia d’un gra d’arròs una immensa muntanya d’aquest, i és que l’única opció de tapar una mentida és mitjançant l’invent d’una nova.

Aleshores em vaig adonar que no porten a cap lloc i que a la llarga t’embolcalles en una realitat fictícia, on res és veritat, tot és inventat i ja no ho pots aturar fins que arriba el moment en que t’enxampen.

A ningú li agrada viure enganyat i per això tots hauríem de ser sincers amb les persones del nostre entorn ja que, a part de que ens agrairan la sinceritat que els mostrem, també ens farem un favor a nosaltres mateixos evitant entrar en aquest joc sense sentit en el que molta gent ja ha caigut.

Laia

Avui és un dia trist, camino tota sola i veig que tot el que hem fet no ha servit de res, les coses no han sortit com havíem planejat. Ho hem intentat rectificar, arreglar el que vam fer malament, però ja és massa tard i no hem pogut fer-hi res. Els nostres camins s’allunyen. Recordo tot el millor, tot el bo i em torna a la memòria el que vam somiar i ara veig que no passarà. Cada moment que m’has fet passar, cada regal que m’has donat. Ara tanco els ulls, vull plorar, no vull ningú al meu costat, al meu cap només hi ets tu amb els nostres petons.

Amb el temps el record es va fent més petit, ja he plorat i recordat, ara s’ha acabat, les llàgrimes ja no em tornen a visitar, ja t’he estimat massa temps i no vull fer-me més mal. Ara el que toca és tirar endavant i deixar de banda tot el que vam passar. Avui segueixo caminant com cada dia sense recaure ni mirar enrere. Torno a començar vivint el present.

La felicitat és un camí que s’ha de construir un mateix i l’has de recorre a poc a poc. A vegades i han entrebancs, però t’has de quedar amb els moments que ets sents alegre i content, la felicitat està al teu costat, només te n’has d’adonar i compartir-la amb qui vulguis.

GEMMA

Farà ja uns mesos, en aquest bloc, vaig escriure sobre els meus propòsits de cara a la segona avaluació. Ja que d’aquí poc ens donaran les notes m’agradaria tornar a parlar-ne….

A la primera avaluació vaig suspendre vuit assignatures, cosa que em va desanimar i portar molts problemes, tant dins com fora de casa. Seguidament, gràcies al meu esforç he aconseguit complir els meus “propòsits”. Tot i així estic molt nerviós ja que mai se sap el que pot passar i m’agradaria saber que tot el meu treball al llarg del trimestre ha servit d’alguna cosa. Quan vaig parlar de propòsits no només parlava de resultats escolars, sinó del meu comportament
en general tant a casa com a l’institut.

En fi, ara tinc una bona relació amb la meva mare i n’estic molt orgullós perquè crec que he fet un gran canvi. Aquest canvi em servirà molt al llarg de la vida, perquè dels errors s’aprèn…

Que potser suspendré una assignatura? Pot ser, però jo estaré igual de feliç amb mi mateix perquè de d’una a vuit hi ha un canvi important…

David

Més de 50.000 animals entre toros i vaquetes són massacrats en la mal anomenada Festa Nacional, a més de centenars de cavalls ferits de mort en les curses de braus. La mort d’un toro a la plaça és lenta i agonitzant. Hi ha moltes coses que el públic no veu, la gent pot creure que una cursa de braus  és una “tradició de la qual sentir-se orgullosos”, una baralla entre un home sol enfrontant-se a una terrible bèstia molt mes gran que ell, i terriblement perillosa, però aquesta imatge és una mentida. La veritat és que el toro no té cap oportunitat, abans que l’espectacle comenci els toros es troben malalts, desorientats i amb dolor.

Jo d’això en trec una simple conclusió, i és la següent: La crueltat que humilia i destrueix pel dolor mai es podrà considerar cultura.

Laura

– ‘’Nou menú! ’’ És el que ens van dir després de tornar de setmana blanca als alumnes que ens quedem al menjador. Jo vaig pensar que seria igual de dolent que sempre, però estava equivocada.

A 1er d’ESO el menjar era bastant dolent però res comparat amb el d’aquest últim curs, on ens podíem trobar: macarrons passats i caducats, formigues a les ‘’chips’’ i a la carn, o fins i tot, pèls a la sopa. Tot això va arribar al seu límit i algú hi havia d’intervenir.

Amb l’ajuda de pares, de coordinadors inclús de professors, vam poder cridar l’atenció a la companyia. Cosa que va fer canviar la manera de cuinar el menjar i servir-lo.

A més a més han variat la cuina, és a dir, està al mateix lloc i sala, però hi han instal·lat unes cambres frigorífiques noves i un microones per escalfar el menjar.

De moment el menjar m’ha agradat, ja que també fan més varietat de menú afegint menjars més gustosos per nosaltres. Demà toca verdura, espero que l’hagin millorat i molt!

Andrea Mora

El otro día vi un documental acerca de la segunda guerra mundial, en el cual se reflejaban todos los hechos de la bomba atómica en Hiroshima y yo me pregunto ¿Cómo puede ser capaz el ser humano de provocar semejante tragedia?

Los animales se matan entre si, pero por supervivencia. Sin embargo, los humanos, nos matamos entre nosotros por ambición e insatisfacción. Es verdad que somos la especie más racional, que nunca estamos satisfechos y siempre queremos más. Pero yo pienso que tirar la bomba atómica, sabiendo los daños que puede producir, no solo en el impacto, sino las en consecuencias posteriores, (radioactividad, cáncer, enfermedades) es una bestialidad, salvajada, crueldad y todo lo que le quieras llamar.

Es una incógnita lo que pueda llegar a pasar en los siguientes años, ya que si hace menos de un siglo el hombre fue capaz de crear y hacer uso de la bomba atómica, no sabemos de lo que seria capaz con la nueva tecnología, con la que una bomba actual puede llegar a ser inmensamente más grande que la bomba de la segunda guerra mundial. La verdad es que si seguimos así, pronto nosotros mismos acabaremos con la existencia de la humanidad. A esto mencionado se refirió Einstein diciendo “Si me preguntáis como será la tercera guerra mundial, no lo se, pero en cuanto la cuarta, a palos y pedradas”. Pienso que es una vergüenza que nosotros destruyamos este mundo por nuestra insatisfacción.

Seyde

El periodista Juan Antonio Alcalá va anunciar ahir per la nit en un programa de la Cadena Cope que el Real Madrid demanarà que es vigilin més els controls “antidòping” de tos els equips de la lliga BBVA, ja que segons ells, són de broma.

El club culer no se n’ha pogut estar i aquest mateix matí ha emès un comunicat. En el qual, s’exigeix una rectificació immediata i la seva indignació. I ja s’estan estudiant possibles accions legals per defensar el seu honor.

Les respostes a aquestes acusacions no s’han fet esperar ja que han parlat el doctor Ramon Segura i el jugador blaugrana Gerard Piqué. El doctor del FC Barcelona ha assegurat que “els controls d’antidopatge no tenen res a veure amb la seva alimentació” i que “aquests batuts recuperadors es van començar a donar quan Mourinho estava en el Barça”.

El defensa català ha estat més rotund: “Qui acusi al Barça de guanyar amb trampes està jugant amb foc” i ha dit que “els complements alimenticis només porten vitamines, de les que qualsevol de nosaltres pot prendre”.

El Real Madrid de moment no s’ha pronunciat. Però en el cas que es confirmés la notícia, no només estarien dubtant del Barça i el València (l’altre equip acusat) sinó que també de la Selecció Espanyola, ja que vuit jugadors culers en formen part.

Aquestes filtracions no han sentat gens bé al club i a tots els seguidors. Quina serà la pròxima? És una nova excusa per desacreditar el Barça i els seus triomfs? Ara ja no es parla ni del “villarato” ni dels horaris del partits. I el pitjor, en comptes de parlar de la passada jornada de Lliga es parla del possible dopatge per part dels jugadors del Barça.

Anna Benítez.

Sempre hi ha primeres vegades per a tot, des de que naixem fins que experimentem la mort.

El més interessant és que aquestes primeres vegades no són planejades, et sorprenen quan menys t’ho esperes i en aquell moment entres en dubte, negar-te a seguir, o donar el pas endavant sense por al que vingui i únicament podràs fer per primer o últim cop en la teva vida?

Tot i que encara em queden moltíssimes més experiències per descobrir,  jo ja he passat moltes úniques primeres vegades des de la millor amistat amb una persona fins a una mentida enxampada pels meus pares tot passant pels primers petons amb un noi.

És curiós com es descobreixen o canvien bons i mals sentiments, comportaments o sensacions a través d’aquestes experiències irrepetibles. Elles et fan adonar del que realment és la vida, et donen més informació i experiència d’ella a mesura que et fas gran.

Tot el que vull dir és que hem d’aprofitar aquests moments, siguin bons o dolents, per adquirir experiència, ja que solament tindrem l’oportunitat de gaudir-los o patir-los per primer cop una sola vegada en la nostra vida.

Laia

Aquest dilluns passat al arribar al menjador, ens vam quedar tots bocabadats: la qualitat del menjar havia millorat!

Des de primer d’ESO que el menjar de l’institut estava bastant dolent, a ningú li agradava i fins i tot s’hi havien trobat insectes dins. Vam preguntar a que era degut aquest canvi i ens van dir que els pares havien denunciat l’empresa. Ja era hora!

Això em va fer pensar. Nosaltres només fèiem que queixar-nos, però mai havíem actuat, sort dels pares, que amb l’ajut de l’institut, si que ho van fer. Un altre exemple serien els països àrabs, que desprès de suportar les dictadures durant més de 30 anys, per fi s’han revoltat i ara estan en camí d’aconseguir el que volen.

Crec que la societat també és així, si alguna cosa no ens agrada, només fem que queixar-nos i deixar que un altre ho arregli, sense nosaltres actuar per solucionar-ho. Hauríem de ser més persistents i lluitadors, i si de veritat volem resoldre algun problema, ho hem d’intentar, perquè tot i que no ho aconseguíssim, ja hauríem fet un petit pas.

Gerard

Què passarà amb tots els mitjans de transport que fins ara hem conegut, quan s’acabin els combustibles fòssils o siguin tan cars que ningú se’ls pugui permetre? És una pregunta la resposta de la qual és crucial per al futur de la nostra societat i el nostre món.

Si una cosa és clara, és que als cavalls no tornarem -almenys això espero-, per tant la solució ideal seria un cotxe que funcionés amb energies alternatives, i a ser possible, més ecològic. Però tot això, al seu temps!

El que vull dir, és que ara hi han un munt de fabricants que estan desenvolupant i posant a la venda una sèrie de cotxes elèctrics que, a part de semblar-se més a un caça de La Guerra de les Galàxies qua a una cotxe, només permeten recórrer menys de cent quilòmetres abans d’aturar-se més de sis hores per carregar la bateria a endoll especial que ves a saber on pots trobar. I sincerament, no crec que ningú compri un cotxe d’aquests, principalment, perquè no estan a l’altura del que la gent vol. I no m’entengueu malament, no és que estigui en contra de que les empreses investiguin amb cotxes elèctrics, però si encara no han aconseguit crear-ne un d’efectiu , perquè no fan un pas enrere cap els cotxes híbrids, i agafen impuls per, quan tinguin la tecnologia suficient, crear-ne un totalment elèctric?

De fet ja hi ha alguns cotxes híbrids al mercat, però són pocs. Per això jo crec que hauríem de frenar una mica, deixar estar els prototips elèctrics -que com veieu, no funcionen- i centrar-nos en els híbrids. Fer les coses pas a pas, i no a grans gambades.

Cristian