LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic molt estressada, no puc més. La veritat és que no m’importa la vida del Lazarillo de Tormes , ni la probabilitat de treure una bola vermella o blanca, ni quan va ser la Guerra freda…

L’únic que vull és que aquest curs s’acabi ja. Ara que arriba el bon temps només tinc ganes d’estirar-me a la sorra de la platja . Cada dia hi ha una examen de diferent assignatura i cada dia m’he de quedar estudiant fins tard. Estic tota l’estona amb una angoixa al cos per què ni tan sols sé si passaré de curs.

Tot el meu estrès, bàsicament, és per plàstica, no m’agrada gens la manera de fer classe de la professora. Ens fa fer mil làmines, treballs i memòries, com si només existís la seva assignatura. Si suspens una làmina et suspen el trimestre . No sé si odio aquesta assignatura per les coses que hem de fer o per la professora.

La meva conclusió sobre aquest curs, és que ha sigut molt dur , mai me n’havien quedat més de tres assignatures suspeses i no sé com podré recuperar tos els trimestres de plàstica, miro tot el que he de fer i em deprimeixo. Però com diu tothom, l’esperança és l’últim que es perd.

Adriana

Els humans acostumem a mirar la part externa d’una persona, es a dir, només ens fixem en el que els postres ulls veuen, i no ens posem a pensar en el seu interior.

Les persones que pateixen el síndrome de Down, són persones que necessiten gent que els estimin i que els tractin com si no tinguessin cap malaltia

No tothom tracta igual aquestes persones, hi ha gent que pel fet de tenir un exterior diferent ja els tracta com si fossin diferents de tothom. Tenir el síndrome de Down no és una discapacitat, sinó una manera diferent de viure la vida. Són persones humanes, i per tant, tenen els mateixos drets que qualsevol altra. Cada vegada hi ha més gent amb síndrome de Down que troben una feina, vull dir que tenen un futur esperançador.

M’agradaria que les persones se les estimessin tal com són, i que els donéssim una oportunitat per demostrar que són com nosaltres, persones que lluiten per el seu futur, i que cada dia s’enfronten a la vida sense tindre por del que poden pensar les altres persones.

Laura Masiques

El dissabte al vespre vam anar a sopar a casa d’una amiga que feia poc havien operat. La idea era; si ella es trobava bé, quan acabéssim de sopar baixaríem a Premià de Mar, si no tenia ganes de sortir, quan ens fes fora de casa seva hi aniríem. Vam sopar i vam passar una bona estona, però quan vam acabar va arribar l’hora de decidir. Tot i que ella volia sortir de casa i respirar aire del carrer li feia vergonya que algú conegut la veies i que li preguntés que l’hi havia passat, volia passar el més desapercebuda possible. Així que les altres tres vam decidir pintar-nos un hematoma al voltant de l’ull, com si haguéssim caigut per les escales o ens haguéssim barallat.

Un cop a Premià de Mar ens vam trobar a varis coneguts, i tots es van fixar en el nostre morat a l’ull. Quan ens preguntàvem què ens havia passat responíem amb un “és una historia molt llarga”. La tàctica va funcionar, tothom es va fixar en el nostre hematoma i ella va passar desapercebuda, que era el que volíem, a més a més la reacció de la gent al pensar que ens havíem pegat va ser molt divertida.

Maria

Com cada any Estrella Damm es dedica a fer un anunci de cara a l’estiu. Un anunci que sigui reconegut per tothom i que la cançó que s’escolta es converteixi en la cançó de l’estiu. Últimament ho han aconseguit, ja que, des de fa tres anys, els espots d’aquesta coneguda cervesa han estat un veritable èxit, els anuncis i les seves cançons.

Des del 2009 fins al d’aquest any els anuncis es basen en recrear l’estiu perfecte en un lloc concret. Per exemple, al 2009 el protagonista viatja a Formentera on coneix a dues noies i s’enamora d’una d’elles; al 2010 un noi, amb el seu amic i dos noies més, navega amb un vaixell de vela fins a Menorca. Allà s’enamora d’una d’elles i acaben donant-se un petó. El tercer i últim, el protagonista arriba amb més gent a Roses, Girona. Aleshores ha de passar una sèrie de proves per intentar entrar com a cuiner al “Bulli”, el restaurant de Ferran Adrià. Allà coneix a dos noies i un noi, i es fan amics, i seguin la estructura dels anuncis anteriors, s’enamora de una de les noies i s’acaben fent un petó.

Penso que encara que sempre fan servir la mateixa idea per vendre la beguda, han sabut triar-la molt bé i treuen el màxim profit. A mi, personalment, m’encanten els anuncis que fan i cada estiu m’enganxo a la cançó que treuen. Tot i que costa pensar que algun estiu et pugui passar una historia tan perfecte, sempre que veig l’ espot em fa sentir bé i em fa somiar que de cara a l’estiu que està a punt d’arribar em passarà alguna cosa semblant. En conclusió, vull dir que felicito a Estrella Damm per aquestes històries tan ben fetes i que et fan sentir feliç. Al menys a mi m’ho fan sentir.

Marc

Jo jugo a basquet i espero que l’any que ve també. El que passa és que la temporada vinent volen ajuntar a dos equips perquè no hi ha prou pistes per a tothom. Els equips que formaran un de sol seran l’infantil a i l’infantil c (el meu actual). I aleshores ens convertirem en el sub21 de Vilassar de Dalt.
Quan abans he dit que esperava continuar jugant , ho he dit perquè al ser tanta gent, volen fer fora a uns quants. A la fitxa només hi poden haver dotze jugadors i per tant tres o quatre no podrien jugar els partits.

Ja fa unes dues setmanes que tenim nou entrenador. Ell tenia pensat veure’ns durant les pròximes setmanes i al final de la temporada decidir qui és el que es queda i qui és el que se’n va. Crec que tinc nivell per estar dintre d’aquest nou equip, però així i tot estic preocupat. El que passa és que aquestes ultimes setmanes hem tingut exàmens molt importants, i per culpa d’això només he pogut assistir a dos entrenaments i segurament no hi assisteixi a gaires més, ja que d’aquí poc hi ha les recuperacions i haig d’estudiar molt.

Encara que jo crec que amb dos dies que he anat ja ha pogut veure el meu nivell, tinc por que sigui un dels que faci fora per no haver assistit als entrenaments ni als partits amistosos.
Tinc esperances que ell ja m’hagi pogut veure prou i no em faci fora de l’equip ja que per a mi, això seria una noticia molt dolenta, al portar tants anys fent aquest esport al Vilassar.

Marc

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex

Aquest escrit el vull dedicar a unes de les persones que més m’estimo en aquest món, el meu avi.
Ahir era divendres i com cada divendres vaig quedar amb les amigues. Com que estava plovent vam decidir anar al centre comercial de Mataró Park. Allà vam riure i sobretot vam menjar moltíssim, però vam veure una cosa que ens va fer entendrir, una parella d’avis agafats de la mà caminant junts, immediatament em vaig recordar dels meus avis i també vaig recordar una temporada que vaig estar trista i preocupada perquè pensava que el meu avi es moria.

El meu avi ja té 84 anys i ja és bastant gran, a més fa poc el van operar del genoll i li fa bastant de mal, però els metges li han dit que ha de caminar, a més a ell li encanta caminar, però a vegades se li fa difícil i arribarà un futur que no podrà caminar molt més i es quedarà paral·lític.

Fa poc vaig tenir un somni en el que em trobava al meu avi paral·lític i al poc temps es moria, mai ho havia passat tan malament i em vaig despertar entre llàgrimes. Aquest somni em va impactar tant que vaig estar una setmana preocupada i plorant pel meu avi pensant que li passaria alguna cosa.

Per sort, tot continua al seu lloc i ell està perfectament, com sempre ha estat. T’estimo avi!

Alba Canals

La meva tieta ja fa temps que s’estava plantejant tenir un segon fill, ja que diu que el millor que li ha donat aquesta vida és el seu nen. Fa pocs dies ens va dir que possiblement estava embarassada i per confirmar-ho va anar al ginecòleg a fer-se una radiografia i efectivament, estava embarassada. Quan tota la família ho va saber ens vam posar d’allò més contents, tenir un nen és una de les millors coses que els pot passar a una dona i a una família, i molt més a qui els agraden els nens. Els meus avis són els que es van emocionar més, a la meva àvia li encanta mimar els seus néts i al meu avi el tornen boig els nens petits.

Espero que durant aquests pròxims anys puguem gaudir d’una família unida amb un membre nou a la família.

Alba Canals

Aquests dies hi ha hagut molta gent excitada pel Barça-Manchester. Després de la victoria del Barça la gent va anar a celebrar-ho a la font de Canaletes i, com sempre ha passat, la gent fa destrosses a la ciutat o molesten el veïnat, per això la policia intervé i hi han baralles cotra la policia i molta gent surt ferida. El dia que el Barça va guanyar jo també ho vaig celebrar, però no d’aquesta manera. Llavors em faig moltes preguntes sempre que això passa, “per què tant d’enrenou per una victòria?”, “Cal destrossar coses i barallar-se amb la policia per celebrar-ho?”. L’única resposta que he trobat és que no és necessari fer servir tal violència per celebrar una cosa com aquesta.

Moltes vegades he escoltat els meus familiars que parlaven de la política en el football. El tema que més comparaven era sobre la independència de Catalunya i el que la gent d’Espanya no ho deixaria, i els enfrontaments del Barça-Madrid. No era només la meva familia sinó que molta més gent ho compara. Llavors em poso a pensar el perquè d’aquesta comparació quan són dos temes molt diferents.

La veritat es que encara no he trobat cap resposta convincent a totes les preguntes que em faig però sé que algun dia les trobaré.

Pau

Fa dos anys em va començar a fascinar el món del football americà, ja que a mi m’encanten els esports de contacte i crec que no hi ha esport més interessant que aquest. Tot va començar quan estava a casa meva mirant la televisió i en el canal Teledeporte estaven anunciant la Superbowl de la NFL (National Football League), que és la lliga americana de football.

El que més m’agrada d’aquest esport és la manera de jugar, sempre avançant el màxim territori del camp fins fer-te amb tot i marcar un “touchdown”. El football americà consta d’onze jugadors en cada equip, és a dir, un total de 22 jugadors disputant un partit que dura 60 minuts amb 4 parts de 15 minuts cadascuna.

Quan em vaig informar de tot aquest món del football americà, vaig anar a mirar al club més proper a casa meva, que són els Bocs d’Argentona. Jo em volia inscriure però estaven a meitat de temporada i vaig prendre la decisió d’apuntar-me l’any següent.

Ja ha arrribat l’any en que em va bé inscriure’m i no penso perdre aquesta oportunitat, ja que he estat un any sense fer cap esport en equip, que és el més divertit. De l’únic que tinc ganes ara mateix és que començi la pròxima temporada i començar a jugar.

Martí Cavaller