LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sóc a 4rt de l’ESO. Tot el que aprengui aquest curs i les notes que tregui seran la base que tindré per anar a batxillerat. Això significa que aquest any m’hauria d’esforçar més que mai en estudiar i treure bones notes, però també penso que és l’últim any que tinc per divertir-me i passar-m’ho bé abans d’anar a batxillerat; ja que quan hi vagi, m’hauré de posar a estudiar molt més seriosament. Estic segur que faré un batxillerat científic. Vull treure molt bona nota a la selectivitat, simplement per poder escollir sense problemes el que finalment decideixi ser de gran.

La veritat és que encara no sé què vull fer. Tinc un dilema entre fer el que trobo més emocionant, que són els esports, o estudiar el que més m’interessa, que vindria a ser medicina, genètica o alguna altra branca de ciències vinculada a l’estudi de la vida. És un dilema difícil ja que no sé si prefereixo fer el que més m’agrada (la meva passió) o fer el que em diu la raó (cosa que també m’agradaria molt fer).

Als esports, tot i que és el que més m’agrada, no els hi veig gaires sortides més que acabar fent de professor d’Educació Física o dirigint alguna instal·lació esportiva. No m’agradaria fer cap d’aquestes feines perquè penso que puc aprofitar la meva vida fent alguna cosa més útil. En canvi la carrera de medicina veig que té més sortides i més possibilitats. I què hi ha més útil que salvar vides?

Quan em pregunten que vull ser de gran, jo responc: Metge… Cirurgià… perquè és el que més aviat em penso que acabarà essent la meva vida. Però la veritat és que no tinc gens clar com acabarà tot aquest assumpte, fins i tot podria acabar estudiant empresarials !

Enric

Voldria parlar d’un tema molt conegut entre nosaltres els joves, adults i avis. Es una planta que es acceptada per una petita part de la població i rebutjada per la majoria. Us estic parlant del cànnabis o mes conegut com la marihuana.

Molts parlen d’una droga com qualsevol altra i que no pot ser legal perquè els seus efectes son dolents, el que no pensen és que el tabac també es una droga i a més es legal, juntament amb l’alcohol, la màquina escurabutxaques i si més no el cafè. L’altre dia parlant amb un noi del meu veïnat m’explicava que era més addicte al cafè que al cànnabis, i que ara procurava beure’s un cafè al dia i si era amb llet millor.

Pel que jo penso la solució no estaria en legalitzar el cànnabis ja que com totes les drogues afecten i de forma dolenta, sinó que la despenalitzessin perquè les persones que volguessin consumir per decisió pròpia pugessin fer-ho ja que seria la seva decisió.

Gerard

“Llevo en lo mas profundo de mi corazón recuerdos inolvidables. En la memoria, imágenes que nunca, nunca jamás, podré borrar. El alma llena de incontrolables e inexplicables emociones. Los ojos llenos de lágrimas, que volverán a brotar cuando me acuerde del niño del perrito o la niña de la botella de agua. Y en la maleta, llevo ocho St. George, la cerveza africana. Sonrío. No será la última. Ella tampoco será la última. ¡Qué dios me conserve la sensibilidad!”
Días Grises (África), David Fornells.

Mi padre tiene 15 años.
Sí, es físicamente imposible que mi padre tenga la misma edad que yo pero no me refiero a ese tipo de edad.
Seguramente, si ven a mi padre por la calle pensarán: un hombre de cuarenta años, con trabajo, mujer, hijos. Se ducha, se lava los dientes, come, bebe (en muchas ocasiones cerveza), y le gusta Bruce Springsteen. Y, la verdad, no estaréis equivocados en nada. Pero por otra parte, y para mí la mejor parte, ese hombre que veis por la calle, en el momento que pasa por vuestro lado está soñando como ninguna persona de cuarenta años es capaz de soñar.
Esta parte lo lleva a realizar cosas increíbles: mi padre se fue a vivir a África, solo, teniendo una familia aquí, un trabajo aquí, una vida entera aquí, dejándolo todo, por el simple hecho de vivir y cumplir sus sueños. Y de ese sueño cumplido escribió un libro, el mejor libro que jamás he leído.
Esta parte lo llevó a pintar todas las farolas del pueblo de los colores del parchís , una ilusión antes de su cuarenta cumpleaños para estar seguro de que conservaba su ilusión por vivir.
Esta parte lo llevó a comprarse un Suzuki Vitara muy antiguo, arreglarlo y pintar la carrozería roja con topos blancos, y con este coche irse hasta Cádiz, Florencia, Túnez, Monaco y hasta Suiza para cumplir su sueño, y mi sueño, de hacernos una foto con la estatua de Freddy Mercury porque su espíritu soñador me comprendía.
Esta parte lo lleva a llorar de emoción cada vez que ve el DVD de Bruce Springsteen y estar presente siempre en sus conciertos, aunque su nivel de inglés le impida saberse y entender las letras, él las canta.
Esta parte lo lleva a ir a buscar a su novia al trabajo con un gorro de mejicano, solo por verla sonreír.
Esta parte es la que hace que mi padre no crezca nunca, como Peter Pan en el país de nunca jamás y lo convierta en una persona única y me convierta a mí en una persona muy afortunada por tener un padre capaz de contagiar las ganas de vivir que lleva dentro.
(t’estimo papi)

Paula

Hi ha una pregunta que sempre m’ha costat respondre: Que vols fer quan siguis gran?

Des de petita tenia una idea clara, ser professora de guarderia. M’agradaven molt els nens, havia fet de cangur als meus cosins en diverses ocasions i sempre havia pensat que això era al que em volia dedicar realment. No tenia cap dubte, estava decidida.

Quan va néixer el meu germà petit, la meva opinió va començar a canviar i em vaig adonar que potser no era el que se’m donava millor.

Ara és el temps de prendre una decisió, i sincerament, no sé què fer. Encara no tinc clar si faré batxillerat, mòduls o bé em posaré a treballar en acabar l’ESO, tot depèn de com vagi 4rt. Sempre m’ha costat estudiar i encara no sé si estic preparada per fer Batxillerat.
En tot cas, de moment, prefereixo no pensar en el futur, sinó viure el present.

Carla

Lo primero que pensé cuando se marchó fue: “Se acaba de ir y ya la echo de menos…”

Es complicado escribir en un trozo de papel en blanco todo lo que vivimos juntas, simplemente porque hay tantas cosas que me gustaría explicar de ella que no sé ni por dónde empezar. Aunque creo que tengo el momento perfecto: todo empezó cuando llegó.

El primer día de curso me dijeron que había una alumna nueva en clase, lo que me sorprendió fue cuando me dijeron que era americana y que apenas hablaba español.

¿JP? Un nombre muy extraño, ¿no? Es lo que pensé cuando me dijo como se llamaba. Pero ahora que lo pienso, ¡me parece de lo más normal!

Aprendió muy rápido el castellano y así pudimos conocernos mucho mejor.

Especial, sí, así es como la describiría con una sola palabra. Con ella he pasado muchos momentos increíbles, nos hemos reído pero en algunas ocasiones también hemos llorado.

Aunque yo me quedo con los mejores recuerdos, los momentos que hemos pasado juntas, nuestras canciones, nuestros abrazos…

Diecinueve de junio, nunca olvidaré esa fecha, el día en que me despedí de ella. No quería que se fuera, simplemente no me lo quería creer. Después de un curso aquí no podía pensar que ya había llegado ese momento. No quería llorar, quería que me recordara con una sonrisa. Pero no pude contener las lágrimas cuando me dio un fuerte abrazo, sentí un vacío en mi pecho y en ese momento se paró el tiempo. Me dijo algo al oído y me sonrió.
Paula

Un diumenge al matí no és un bon dia per fer la presentació del club de bàsquet Vilassar de dalt, sobretot si ens fan anar a les deu i a Can Rafart. La presentació va començar a les onze, ens van fer una foto a cada categoria i llestos, ja podíem anar a prendre un got de xocolata calenta junt amb un pastís. Estava pensant que la persona que hagi escollit l’hora, el dia i el lloc s’ha lluït!

En general m´ho vaig passar bé pero espero que l’any següent no es repeteixi.

Enric

Ha començat el curs i l’he començat amb ganes d’estudiar i aprovar-lo. No m’agradaria repetir un cop més, ni malgastar un altre any de la meva vida. De moment sembla que em va bé i espero que segueixi així.
El primer tercer que vaig fer, me’l vaig prendre com a broma, no feia res, i a final de curs quan em van dir que havia de repetir em vaig quedar parat. Mai pensava que repetiria. L’any següent havia de posar-me les piles.
I això vaig fer, l’any seguent ho vaig aprovar tot, no amb excel·lents ni notables, però amb notes que per a mi eren bastant bones. I estava orgullós de mi mateix, era el primer any que no em quedava cap asignatura pendent a final de curs. Per a algunes persones és fàcil aprovar-ho tot, però a mi em costa molt concentrar-me, em distrec amb qualsevol tonteria i aixó em dificulta l’estudi.
D’aquí unes setmanes tenim un examen de física, estic segur que m’anira bé, perquè m’esforçaré i aprovaré, però no només en aquest examen sinó en tots, perquè estic convençut de que em treuré el quart d’ESO a la primera.
Alex

Moltes vegades els pares, els professors, els familiars… et pregunten: què és el que t’agradaria ser de gran? o quins estudis són els que t’agradaria cursar? Llavors en el meu cas és aquest el moment en que hi començo a donar voltes i voltes.

La majoria de vegades un cop ja estic pensant el que m’agradaria fer, les idees prenen dos camins força diferents. Per una costat apareix la idea de, un cop acabat el batxillerat, intentar fer les proves d’accés a l’escola de policia dels mossos. I per l’altre continuar els estudis i un cop acabat l’institut, dirigir-me cap a la facultat d’història on suposo que es on hauria de triar l’especialitat a la que em vulgues dedicar dins el món de la història.

La idea de fer-me mosso em resulta força interessant, perquè dins el cos de policia pots arribar a escollir molts tipus de mosso. Uns quants d’aquests tipus són per exemple: la científica, la de trànsit, la de narcòtics, els antiavalots etc. Però per arribar a ser tot això primer s’han de passar uns exàmens per entrar a l’escola, en principi si estàs en bona forma i et prepares bé tota la resta d’exàmens, pots arribar a entrar. Però el problema són les places que hi ha, que són limitades, i a més relacionat amb això s’afegeix l’únic examen que, encara que vulguis, no te’l pots preparar. El psicològic, que pel que m’han explicat es veu que és una espècie de loteria tan pots passar-lo com no passar-lo.

L’altra idea d’estudiar historia per tal d’aconseguir ser un arqueòleg o un historiador o ves a saber que, haig d’admetre que és la que més m’atrau de totes dues idees. El que passa és que d’aquesta és de la que en sé menys coses i suposo que si a la llarga em decanto per aquest costat m’he n’hauré d’informar bé de totes les opcions per tal de no equivocar-me.

Però és clar, fins que no acabi el que estic fent ara, penso que és millor no preocupar-me tant per el futur i centrar-me en el que estic fent i sobretot fer-ho bé.

Nil

Ja hi som un altre cop a la mateixa rutina de sempre . Dilluns, dimarts, dimecres etc… cada dia hem de fer el mateix: ens aixequem, anem a l’escola, mengem, altre cop a l’escola i cap a casa a fer deures i estudiar, i si et dona temps potser vols mira la televisió o xatejar amb els amics etc.

Van passant els dies així. Uns dies deures de matemàtiques, uns dies deures de socials un altre dia examen… hi ha algun perquè? No podríem viure d’alguna altra forma? Penso que ens ha tocat viure d’aquesta manera per moltes bones raons, també de dolentes. Però també penso que podria haver tocat alguna forma de viure molt pitjor. Crec que seria més agradable canviar una mica d’hàbits ja que haver de fer sempre el mateix es molt avorrit.

Guillem

El temps… El temps hauria de ser igual per a tothom, com a lògica, un minut el percep de la mateixa manera tothom; però, realment un minut és el mateix per a qualsevol?

Si ho pensem bé, fins i tot una mateixa persona sent el temps diferent segons la situació en la que es trobi. Per exemple: quan et despertes pel matí, aquells 10 minuts en els que et quedes estirat mirant el sostre, passen extremadament ràpid; en canvi, quan falten 10 minuts per que puguis fer una cosa que t’agrada, solen ser eterns.

També percebem el temps diferent quan som petits que quan anem creixent. De petits, cada moment, sigui divertit o avorrit passa ràpidament, però notem els anys molt més llargs; i mentre ens anem fent més grans, tenim la sensació de que els anys van escurçant-se, però el dia a dia ens passa més lentament.

I no només la manera en que sentim els minuts, dies o mesos és diferent per a cada persona, sinó també els anys. No cal esforçar-se gaire per notar la gran diferència que hi ha entre com sent un nen petit els anys a com els sent el seu avi. Per a un nen de set anys, dos anys són una eternitat, en canvi, per al seu avi, pràcticament no són res.

Realment, el temps és una cosa igual per a tots, universal; però al mateix temps, cadascú el sent diferent.

Marina