LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No hay mejor sitio que la casa de la abuela para realizar mi primera redacción de este nuevo curso escolar. Aquí estoy, a su lado, sentados en el sofá, respirando el aire fresco de otoño que entra por el ventanal del balcón, escuchando el silencio y sintiendo la calma que domina en el comedor.

Desgraciadamente, ella no se percata de que mi escrito trata principalmente de ella, ni mi madre, sentada a un par de metros de mí. Vigilo sus movimientos atentamente para que no vea estas frases. Mientras a ella misma le cuento mis recientes problemas en el tema del fútbol con cierta preocupación. Entonces interrumpe mi abuela en la conversación entre mi madre y yo, cogiéndome del brazo, con su acento manchego que sigue conservando: “¡Arrea!… Deja el mundo correr.” Este es uno de los mejores consejos que me han dado nunca.

Naturalmente es un simple consejo, pero realmente a mi me ha hecho gracia, me ha hecho sonreír hoy, ya que las cosas que dice no tienen sentido, casi nunca. ¡Jodido Alzheimer eh! Cuantos hijos y nietos estarán en este mismo caso o parecido… Ojalá pudiera disfrutar de un verano con ella en su humilde y querido pueblo de gañanes que tanto ama, al igual que yo lo camelo. Es algo que uno desea sabiendo que es imposible. Si hay algo a lo que temo es la vejez. Si tuviera por un momento el tiempo en mis manos..

Si algo les tuviera que decir a las personas que están en una situación parecida a la mía, que no sufran ahora, que ya tendrán tiempo de hacerlo.

Saúl Lara López de Mota

Avui, és el dia en que s’acaben les vacances i comença el mateix de sempre. Un trist diumenge, ja és la tarda i comença a fer-se fosc. A punt de sopar i anar cap el llit per poder dormir bé. Perquè l’endemà serà el primer dia de classe. Em poso el despertador a les 7:30, amb la intenció de poder dormir. Són les dues quan per fi aconsegueixo adormir-me. De sobte, sento un cop molt fort contra la paret i sorolls de vidres que cauen. Penso que només serà un somni, dintre de una estona sento el típic soroll de l’ambulància i la policia. És quan m’adono que no era un somni. Miro per la finestra i realment és un accident. La grua recull el cotxe, i l’ambulància el conductor ferit. Miro el rellotge i són les 6:30. En aquell moment no podia dormir, perquè era l’hora en que el meu pare es desperta per anar a treballar. Van començar aquells típics sorollets de la dutxa, la cadena, la porta de l’armari etc…
Al tancar la porta dic ara dormiré!, però en el mateix moment sona el despertador. L’agafo el tiro contra la paret i se sent el mateix cop i el soroll dels vidres com l’accident. M’esforço per aixecar-me, i vaig cap a la dutxa cagant-me en tothom.
Surto camí cap a l’institut. En arribar a la pujada sona el timbre i justament aquell dia se’m fa molt llarga la pujada. En arribar trobo la professora a la classe, mentre explica el que farem durant el curs aprofit-ho per dormir.

Amal

Fa res va començar el que per molts és la tortura més gran del món, l’institut, aquella presó d’alumnes. Al principi de curs tot és bastant fàcil: no et posen gaires deures, els temaris són repàs del any passat i els professors nous encara no t’han agafat mania, cosa que fa que a la classe puguis estar una mica despitat, però a mesura que passa el curs, els professors ja t’han conegut i et van exigint cada cop més.

Et costa llevar-te, tens son, no escoltes res del que et diu el professor, i et passes la classe fen foteses perquè et passi la hora més ràpid possible. Per mi començar l’institut és una gran tortura, perquè encara recordo el meravellós estiu que he passat, com quan m’aixecava molt tard i em passava el dia sense fer res, quedant amb els amics i sense tindre cap preocupació; el contrari d’ara. M’aixeco,i sense adonar-me’n ja estic fent la primera hora de classe, adormit. I això durant set hores diàries sense sortir d’allà, i el més important que em passa és saber de que esta fet l’entrepà a l’hora del pati.

Quan surto, sense poder descansar ni un moment m’adono de que he de fer deures, una quantitat de deures considerable però que es fan eterns, a causa de la fatiga acumulada de tot el dia.
Descanses una mica i ja és l’hora de sopar i anar-se’n a dormir, però no tens són i et quedes fins les tantes sense saber que demà et tocarà fer el mateix que avui.

Carles

A l’orquestra de corda, el director ena ha repartit les noves partitures de la temporada. Les miro i penso: Cada cop són més difícils.
L’any passat érem tres violoncel·listes: La Júlia en Martí i jo; la Júlia en sap molt, en Martí que és el principiant i jo que ja fa uns quants anys que hi toco. Als concerts que fèiem abans, jo em podia recolzar en la Júlia i ella amb mi, del tercer cel·lo ni rastre…, més aviat semblava que fes playback. Actualment la Júlia no pot venir pels estudis i ens hem quedat el principiant i jo. Ara hauré d’estudiar el doble, ja que si em perdo no em podré refiar del tercer cel·lo com ho feia de la Júlia. Us imagineu una orquestra on tothom fes veure que toca i no sonés ni una nota?

Pol

S’emportà a la persona més riallera i extravertida que mai havia conegut, després d’haver lluitat durant eterns mesos de patiment entre la vida i la mort.

El vaig arribar a veure l’estiu passat, estava força recuperat, els metges li van dir que se n’havia sortit, encara en el seu rostre podies veure tot el que havia patit i en els seus ulls una esperança plena de vida. Mai oblidaré quan ell i la seva dona, dins el cotxe, ens deien adéu, marxaven somrients cap a casa seva, Madrid, feliços per haver guanyat la primera batalla. Després d’aquell dia jo estava molt contenta, ja que l’havia vist somrient com sempre, com era ell, potser una mica dèbil físicament però amb l’ànima plena de força. Jo era conscient que no el tornaria a veure fins a l’hivern, amb sort.

Un dels dies més durs de la meva vida va ser quan una cosina de la meva mare, que viu a Madrid, va trucar a casa. Alguna cosa no anava bé, la meva mare de seguida es va posar en contacte amb els familiars de Madrid. Tot va ser molt ràpid, i em va costar assimilar-ho, de fet, no volia fer-ho.

Havia empitjorat, molt. Era hivern, només feia tres mesos quan vaig tenir el plaer de veure’l, d’abraçar-lo. Però ara el pronòstic dels metges era que amb sort arribaria a l’any nou i poc més… com pot ser? Com pot ser la vida tan cruel? Va ser molt dur, no sabia a qui demanar les explicacions, eren massa preguntes sense resposta.

No em van deixar anar a veure’l a l’hospital, em van dir que estava molt malament i que quedaria afectada, que no em tocava. Els meus tiets i la meva mare hi van anar, el més aviat possible, ja que era qüestió de dies que el seu cos aguantés.

Em van dir que seguia fent les bromes típiques d’ell, que del cap seguia sent el de sempre, això em va agradar, fins i tot, es sorprenia amb les visites que estava tenint últimament, no era realment conscient de que s’estava morint, ningú li va dir que el càncer estava podent amb ell.

Va aguantar més del que els metges tenien previst, va ser fort, valent, es pot dir que no es va rendir fins al final.

I ara, cada cop que el recordo, em cauen llàgrimes, sí, però sempre van acompanyades d’un somriure com els que ell em regalava.

Laura

Teniu germans petits? Si no és així, mai no sabreu com m’estic sentint aquest cap de setmana.

Per començar, és l’aniversari del meu germà. Això suposa recollir més joguines i paperots encara (els dels regals). A més, ha convidat els seus amiguets a dormir a casa… la pròxima vegada aniré a passar la nit amb la meva àvia. No ho puc suportar! Tots corrent, cridant, barallant-se (i endrapant com bèsties)… i el pitjor és que desprès ho he de recollir tot jo! No és just.

A la nit, l’únic que se sent són crits i cops de coixí (fins les dues de la matinada!). Llavors em venen ganes de cridar: AIXÍ NO HI HA QUI DORMI! FEU EL FAVOR DE CALLAR!, baixar i començar a repartir cleques a tort i a dret. I tampoc no es pot treballar en pau i tranquil·litat, perquè entren a l’habitació perseguint-se i esvalotant, t’ho agafen tot, ho regiren i ho canvien de lloc… per favor, salveu-me…

Ah, per cert, el meu és al novembre, que és a punt d’arribar… no cal que el recordeu, d’acord? (és que em fa una mica de vergonya que em felicitin. Jajaja… ) Tot i que si em dieu el vostre, intentaré recordar-lo i us felicitaré!

Ens veiem a classe,

Xavi H.

Aquest estiu vaig anar de campaments amb els escoltes. Un dels dies varem fer una ruta al poble del costat del campament. De cop se’ns va posar a ploure molt fort i ens havíem de refugiar d’alguna manera, i per això, varem entrar dins d’un túnel d’una mina abandonada. Allà dintre també hi havia un vell de 90 anys que s’havia aixoplugat amb nosaltres, i que ens va donar conversa. Ell ens va explicar que el immigrants, d’aquí un temps ocuparien el nostre país, ja que segons ell, ens prenen els llocs de treball, fan que hi hagi més delinqüència al carrer i que finalment, en comptes de viure a Catalunya viuríem com a Marroc.

Aquests comentaris ens van sobtar molt ja que jo penso que aquestes persones es veuen forçades a deixar la seva família per buscar una vida millor i una feina amb la qual es puguin guanyar la vida. Però hi ha vegades que no es volen integrar i això no facilita la seva acceptació en la societat que els acull. També tots tenim els mateixos drets, obligacions i oportunitats (o al menys les hauríem de tenir), per això l’entorn hauria de donar les mateixes possibilitats a totes aquelles persones que vulguin treballar, prescindint de la seva religió, raça o procedència. A més, es molt possible que aquest vell hagi tingut alguna mala experiència amb un immigrant, i la causa d’això és que li haurà provocat que ara els vegi amb prejudicis.

Això no només li passa a aquest vell, sinó que hi ha molta més gent no li agraden els immigrants, però tard o d’hora s’hi hauran d’acostumar.

La curiositat d’aquesta història és que el vell tenia un accent d’Andalusia i que ell en el seu temps potser havia sigut un immigrant que buscava oportunitats en una altra regió d’Espanya.

Cinta Hosta

The goal of this piece of writing (according to the teacher’s guidelines) is to reflect on something that has happened to us. Ha. If they want any writing of any quality don’t tell us to reflect. I write for either the pure imagery and flow of narrative, or to (and this is generally the case of stuff for school) get good marks by being pissy and critical and sarcastic in a generally smart-asinine and grandiloquent way. It impresses teachers.

The message of this essay: don’t make people write about their “feelings” unless they are either remarkably good writers or extremely insightful. The probability of someone being a Great Writer is very low, and insight-fulness and adolescence are practically polar opposites. We don’t even know who the frig we are, so how on Earth are we supposed to write about it?

Let me give you a summary of what most of these writings will be like. There will be two options: happy, and sad.

Happy.

1. Tells how something nice happened to them/something abstract but good and doubtlessly unoriginal. Like friendship, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re a nice person

2. Adjectives.

3. Exclamation marks.

4. Cheesy-gripping pseudo-deep final paragraph. The sort of revelation the characters in the worse sort of children books generally have on the second-last page.

Sad.

1. Tells how something sad happened to them/something abstract but sad and doubtlessly unoriginal. Like how no one understands you, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re really deep.

2. Adjectives.

3. Three dots. (What are those things even called?)

4. Cheesy heart-wringing pseudo-deep final paragraph. Either similar to the type of poetry you wrote in high school or an “always look on the bright side of life” thing.

There. Oh, and if any of the writings don’t coincide with my summary I’ll have to conclude that their authors can actually write well. I take no responsibility whatsoever for any of that ridiculous lack of consideration for me and my list on their part.

I personally believe that the existence of the aforementioned quality of writing is due in part to the kids regurgitating whatever they think the teachers will like. Also laziness. But mostly I think teenagers take themselves far too seriously. I am physically incapable of taking myself seriously at all. I laugh at myself internally ALL THE TIME.

But honestly. I get to the point where I dislike the fact that I like the music that I like (Bowie! Springsteen! Dylan! Lou Reed! Amanda Palmer!) because I kind of half feel that it means that I’ll hate it as an adult. And I don’t WANT to hate Ziggy Stardust.

I also stay a far away from poetry and poetry-writing as possible. How freaking clichéd can you get?

I don’t keep a diary partly because I’m lazy, but partly because I know it’s going to be painful to look back on how stupid I am now. But on the other hand, I sometimes get disapointed about the fact that adults can be just as petty and ridiculous and spiteful and superficial and pointless and selfish and irritating and stupid as some people I have to deal with now. But I guess that’s just humanity.

The way I see it, everyone is both confident and insecure at the same time. No, it’s not a paradox. We just feel those ways on different levels. There is an unpleasant type of person who believes that people are constantly judging them (they are) and that it matters (it doesn’t). Simultaneously, they believe that what that feel is utterly unique and special and that no one, like, even understands them, like, at all.

Pfft. There are millions of people who are having that same ideas and thoughts as me. There are millions of people who are having the same ideas and thought as you. There are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them. There are millions of people you are thinking that there are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them.

And on, and on and on, ad infinitum. Trust me. If we were all original thinkers there’d be a lot more psychopaths and we’d be much farther ahead. Also, art wouldn’t work.

Personally, I try to be cynical and conscious of the utter unoriginality of my mind, but I’m confident and happy in my self-ridicule.

Hmm. I’m getting sick of writing this. I’d better finish up before I start getting inflammatory and using four-letter words. So here it goes- the famous last paragraph. Summing up my misanthropic rambles. I’m gonna try to steer away from cheesiness and pseudo-anythingness. Aaaand so… here goes…

LIGHTEN THE EFF UP, FOLKS.

Natalia.

Quasi ni te n’adones del ràpid que passa els temps. Ahir acabava de començar l’institut i quan he volgut adonar-me’n ja estava en l’últim curs.
El temps és una cosa continua, en canvi pot passar de moltes maneres diferents.
Com ara si estàs fent alguna cosa que t’agrada o t’ho estàs passant bé, ni te n’adones del ràpid que passa, sembla que només hagin passat dos minuts quan en realitat poden haver passat hores i hores. Al contrari, quan estàs fent alguna cosa que no t’interessa o no et crida l’atenció o la trobes avorrida, passa etern, sembla que les agulles del rellotge no es moguin.
Això em passa a les vacances d’estiu. Fa res que les acabava de començar, tenia tres mesos per poder anar a la piscina, a la platja, estar pel carrer fins tard, sortir de festa, … I ara, ja estem a la tercera setmana d’institut. Una altra vegada a començar una rutina que es farà eterna i pesada, ja que cada tarda hauré de fer deures i quan hi hagi exàmens no podré sortir els caps de setmana. Però cada dia que passa és un dia menys que queda per acabar el curs.

Andrea

Sovint la gent que practica esports fa bàsquet, futbol, tennis, natació… en canvi jo sóc dels que ha provat de tot i no em convenç cap. I mira que n’he provat. Però esports com el kitesurf, body board, wake board… m’agraden més, no sé si és perquè són diferents al altres, o jo què sé.

Per altra banda hi ha espots com el rugby, el futbol americà o el golf mateix, que també m’agradaria conèixer i “endinsar-me” més.

Des de que era petit he provat des de la natació passant pel futbol i el bàsquet, el tennis i el taekwondo i no és que no m’hagin agradat, és que no em convencien.

Sí, es veritat pot ser que em prengueu per mandrós, però si algú troba un esport interessant que m’avisi.

Marc