LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els pírcings m’encanten, sempre m’han agradat. Fa uns anys que en volia un al nas. Quan li vaig dir a la meva mare, em va contestar amb un no rotund, però, desprès, em va veure tan segura del que volia i tan decidida que al final em va deixar i el meu pare no va oposar-s’hi, ja que des de el principi em deia que si estava convençuda, tirés endavant.

Un dissabte que estava a Premià, vaig veure una botiga de pírcings i tatuatges i vaig entrar per a preguntar els preus i mirar com era el lloc. El lloc estava bé, tenien cura amb la higiene i em va semblar adient. Vaig decidir ferme’l. Estava molt nerviosa, només quedava mitja hora i no deixava de menjar-me el cap pensant si faria gaire mal.

Finalment, em van fer pujar unes escales fins arribar a una petita sala. Vaig estirar-me a la “camilla”. Després de desinfectar-me el nas i posar-me una mena d’esprai, la noia va agafar l’agulla. El cor em bategava a cent i vaig tancar els ulls amb força. Va ser ràpid, sense adonar-me l’agulla ja havia passat i la noia començava a posar-me el pírcing. La veritat és que em va fer més mal quan em va posar el pírcing que quan em va clavar l’agulla, i mira que en tenia, de por!

Ara, després d’uns mesos, ja tinc el pírcing al nas que tant volia! Sóc realment feliç!

Carla

La meva mare sempre em diu que m’hi assemblo moltíssim. No la vaig arribar a conèixer i per això li vull dedicar aquestes línies.

Va morir de càncer quan la meva mare tenia només 16 anys, per ella va ser un cop molt dur. Jo no em puc ni imaginar què faria ara sense ella, la veritat és que va ser molt valenta, va encarar la vida i va saber tirar endavant.
En efecte, parlo de la meva àvia. Es deia Sacramentos. Tenia tan sols 53 anys quan aquella malaltia li va arravatar la vida. En aquella època la ciència no estava tan avançada com ara i era tot molt més difícil.

Quan jo era petita ningú sabia a qui m’assemblava, fins que un dia, la meva mare es va adonar de sobte i li va dir al meu avi: “s’assembla a la mama!”, tinc els seus ulls, el seu nas, la forma de la cara. Fins i tot la mateixa ondulació de cabell. Això la va alegrar moltíssim, però sobretot a mi, perquè ja que no l’he arribat a conèixer és com si tingués una part seva. És una sensació difícil d’explicar.

Paula

Aquesta nit he tingut un somni. No recordo com era, encara que he intentat fer-ho moltes vegades, no ho he aconseguit. Només he aconseguit recordar els sentiments i les sensacions que he tingut durant aquest, ja que han sigut profundes, i he tingut cert malestar a causa d’elles.

No se què devia somiar, però he passat molta por, nervis i força estrès. Això m’ha acompanyat gran part del dia. He esperat una mala notícia, una discussió… Algun moment del dia que em fes sentir igual que el somni.

Això no ha passat. El dia ha anat rodat. Me n’alegro molt, realment, però també em sento estúpida, ja que per un somni he passat tot el dia esperant un succés dolent… Ni que tinguéssim la sort de saber gràcies als somnis les possibles desgràcies properes. Si fos així, estaríem sempre preparats, no ens doldrien tan els moments dolorosos de la vida.
Però no tenim aquesta sort. Hem d’aixecar-nos cada dia sense saber com anirà el dia. Un dia que semblava meravellós pot acabar sent un desastre, i un dia horrible pot acabar sent el millor. Tot i que realment, aquests canvis inesperats, tan els bons com els dolents, són aquells que ens fan créixer, aquells pels quals, ens enfortim i canviem poc a poc, ja que no es poden canvia, perquè precisament no te’ls diu el somni de la nit anterior, no te’ls esperes.

Jo,probablement, continuaré tenint somnis que em facin esperar el pitjor dels pitjors, i d’altres pels quals esperi un gran moment, però espero, que cada dia hi hagi sorpreses gràcies a les quals vagi creixent, amb el temps.

Marina

Hoy domingo 23 d’Octubre de 2011, a las 16:56 horas en Malasia, ha fallecido el piloto de Moto Gp Marco Simoncelli.

Marco Simoncelli ha fallecido tras haber tenido un trágico accidente con su moto. Simoncelli ha intentado salvar la caída de su moto, y esta misma le volvió a reconducir a la pista. Donde se encontró con Colin Edwards y Valentino Rossi,ambos pilotos no pudieron evitar embestirlo, y eso le causo una parada cardiorespiratoria.

Todos los que estábamos viendo esta carrera, nos habíamos dado cuenta de la gravedad del accidente,muchos de nosotros volvimos a recordar la muerte de Shoya Tomizawa, que falleció hace un año y cuatro meses.

Sus familiares, pilotos y amantes del motociclismo estamos hoy de luto por esta muerte tan injusta.

Simoncelli era un joven piloto de 24 años,con un gran personalidad, carisma y valentía. Marco ha fallecido donde hace tres años se proclamó ganador de 250 cc, pero bueno ha fallecido haciendo lo que más le gustaba, pilotar su moto.

Sin duda hoy es un día muy doloroso para todos los amantes del motociclismo

PD: Nunca te olvidaremos 58!

Rosa Puertas

Hi ha vegades en què vols fer una cosa i sortir-te’n tu sol, però en realitat no pots fer-ho sense ajuda.

És el que li passa al meu avi, que li han de fer una operació de pròstata i hauria d’anar un parell de setmanes a una residencia, on li farien la rehabilitació que li cal, i tindria les instal·lacions correctes per no haver de fer esforços. Ell s’hi nega rotundament a anar-hi, perquè diu que allà no s’hi sentirà a gust. Encara que sigui poc temps no vol renunciar al seu silló, el seu diari, el seu telenotícies… Jo crec que les coses desconegudes li fan una mica de por, però això li passa a tothom.

Però ho ha de superar, perquè quan tingui la cicatriu de l’operació no es podrà moure gens ni mica. Si es quedés a casa, la meva àvia no podria cuidar d’ell perquè ella te problemes de memòria i es cansa de seguida.

El meu avi ha d’acceptar que s’està fent vell i que necessita l’ajuda de la família, la que fa el possible per que sigui feliç.

Cinta

Fa gairebé un mes, vaig començar la pretemporada de futbol i, fa un parell de setmanes varem començar la lliga.

He començat molt il·lusionat ja que vaig passar-me les tres darreres jornades de la lliga de l’any passat lesionat a causa d’un problema muscular als genolls i des de llavors no havia pogut disputar ni un minut.

Ara però, ja puc tornar a córrer, saltar i entrenar amb tot l’equip, (abans havia d’entrenar apart i en solitari). Aquest fet em fa sentir molt satisfet ja que no és el mateix entrenar en solitari i en un altre ritme que fer-ho amb el meu grup de companys.

Ara ja tot torna a ser com abans, la temporada ja ha començat i portem dos partits jugats amb dues victòries contundents, la primera d’elles per onze gols a un contra el Montgat, i la segona contra el Sant Pol per vuit gols a un.

Aquest any tot pinta millor, seguim amb el mateix entrenador i han vingut companys nous a l’equip. Espero poder guanyar la lliga i no lesionar-me.

Pol

Per què es tant car viure?
Si ens poséssim a mirar els diners i despeses que tenim en un dia al·lucinaríem.
Només aixecar-nos esmorzem, posem que esmorzem un bol amb cereals i llet, els cereals ja costen uns diners i la llet també, després ens anem cap al institut amb cotxe i gastem benzina… A l’hora del pati tens un entrepà de botifarra molt bo, però això també son calers … A l’hora de dinar ens quedem a l’institut però també hi ha despeses! Un cop sortim de l’escola berenem un croissant de xocolata (per posar un exemple) amb un suc per acompanyar..
Però per arribar a casa com que estem una mica lluny necessitem un bus que ens hi acosti i ja tornem a gastar. Després d’haver berenat segurament que estem al PC i fent deures però ja estem gastant i a l’hora de sopar, sopem una bona truita de patates que costa el que costa… I segurament mirem la TV un ratet abans d’anar a dormir, que ja estem un altre cop….
Segurament si un dia deixéssim de fer totes aquestes coses i ens donessin els diners en mà penso que hi hauria gent amb una mica més de diners, només fent les coses suficients per poder viure…

Guillem

Em sento bé, sí, molt bé. Un núvol. Potser aquesta és la millor manera de descriure-ho. Normalment és com se sent un enamorat envaït per l’amor. I jo, em sento així, perquè estic enamorada, però de la vida i d’aquells moments que et regala i et sents el més afortunat del món.

Com l’altre dia. En un ambient d’amigues, rient, xerrant, en definitiva, passant-nos-ho de ”conya”, una d’elles se’n va haver d’anar, tenia pressa. Més tard, només uns minuts més tard, em va trucar. Sorpresa vaig contestar. ”Si?” ”Hola Laia, sóc jo…” bla bla bla, em va dir quatre coses, entre d’altres que tenia ganes de ”marxa”. Aiii, cada dia em sorprèn més, aquesta noieta. ”Et deixo que ara no puc parlar” li vaig dir. Tot just ens vam haver acomiadat es va fer un breu silenci. T’estimo, em va dir. No sé perquè un somrís va aparèixer al meu rostre. No era el primer cop que m’ho deia però aquell, aquell va ser especial.

Ella i jo tenim un historial molt extens de moments, anècdotes, secrets i milers de tonteries. I crec que la paraula que em va dedicar ahir sempre la recordaré. El seu t’estimo.

Laia

“Medicinas gratuitas, así las llaman públicamente. Las donan las compañías farmacéuticas, la mayoría están caducadas. Fármacos desechables para pacientes desechables.”

El jardinero fiel

La película el Jardinero fiel, basada en la novela de John Le Carré, es, entre otras muchas cosas, una brillante crítica social. Aunque, seguramente, podría llenar este texto de elogios y demás sobre ella, esta vez he elegido utilizarla únicamente como ejemplo para reflexionar sobre un tema que me indigna especialmente.

África, América Latina, Europa Oriental y Asia son continentes donde la pobreza y la miseria abundan. Las compañías farmacéuticas juegan con sus gentes como si de títeres se trataran. Se aprovechan de la situación, de las enfermedades que los atacan, de la angustia y de la poca ayuda médica que reciben, para utilizarles como conejitos de indias tras una tapadera solidaria.

Y yo me pregunto por qué, ¿Por qué se benefician de la desesperación de la gente? ¿Por qué no son capaces de ayudar, ellos que poseen los recursos necesarios, en lugar de empeorarlo todo? ¿De verdad les da satisfacción mejorar a costa de la vida de los demás?

Vivimos en una sociedad injusta, preferente, que se mueve por puro interés. La pena es que todos lo sabemos, lo criticamos y nos compadecemos, pero los actos reales son mínimos.

Mi reflexión final se limita a un par de preguntas, ¿Igualdad, justicia, dónde quedan esos caracteres que decimos tener? ¿Existen verdaderamente?

Ana

Per a mi, la platja sempre ha estat una manera de desconnectar dels problemes. El soroll de les ones quan xoquen contra les roques del port, la sorra que et crema els peus durant les hores de sol intens, i l’aigua tan freda… Són moltes les sensacions que tinc quan sóc aquí. Aquestes petites coses fan que estigui tranquil·la, i sobretot que m’ho passi bé quan estic allà amb les amigues.

A l’estiu no hi ha dia que no baixem a la platja, per sort, a la meva mare també li agrada molt i té la paciència d’agafar el cotxe cada dia i portar-m’hi.

Quan era petita hi vivia just davant, només havia de travessar el carrer i ja hi era. M’agradava quan hi anàvem cap a les vuit del matí perquè tot estava tranquil, l’aigua estava plana i neta i hi corria la brisa dels matins. Però també m’agradava quan hi anàvem a les nits que, igual que al matí, tot estava tranquil i perfecte.

Quan marxem de vacances d’estiu normalment anem a la costa, a Palamós, i el meu pare i jo, acostumem a anar, un o dos cops, cap allà a les deu de la nit, al moll del port. Des d’allà es veu la llum del far, les casetes del poble totes il·luminades, les petites barquetes que naveguen pels voltants, i sobretot els pescadors ansiosos per fer bona pesca.

Suposo que és perquè de petita he estat a prop de la costa que ara no podria viure a més de 10km de la platja!

Jennifer