LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Simplement mala sort

| 2 novembre 2011

Simplement mala sort. Les lesions no són benvingudes. Fa dos anys en vaig tenir una de gran, em vaig trencar el lligament creuat anterior. És una lesió important per a una persona esportista com jo.

Tot va començar l’últim dia de les colònies de segon. Estava esquiant quan de cop vaig ensopegar amb una noia. Els dos ens varem fer mal, però jo més. Al principi pensava que només seria un cop de res, però estava molt equivocat després del que em va dir el metge. Havia de fer repòs durant una gran temporada. Perquè només m’havia esquinçat el lligament.

Tot anava molt bé, fins que un dia, a la classe vaig fer un malt gest. En aquell moment em vaig trencar el lligament creuat anterior per complet. Feia molt de mal, vaig anar directe a l’hospital.

Al cap d’un temps vaig decidir operar-me. Era la meva primera operació i com tot estava molt nerviós. Tot va sortir a la perfecció. Recordo que quan em vaig despertar no parava de dir tonteries.

Per sort, després d’un any i mig dur de recuperació puc tornar a fer esport tal i com el feia abans. Ja que per mi és molt important.

Carles

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Carles Martín, Esport, Lesió
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Rosas blancas

| 1 novembre 2011

Me gustaría hablaros de mi abuelo Miguel, que falleció hace ya dos años.

Él era un hombre de pueblo, que siempre llevaba su boina, su chaleco de cuadros, su camisa remetida por dentro de los pantalones y sus zapatillas, que solo podían ser marrones o negras. En sus edades mozas (como él diría) era un chico atractivo, que consiguió conquistar a mi abuela, que también era muy bonita.

Siempre tenía algún chiste o alguna anécdota que explicarnos. Sus maravillosas anécdotas…Esas que aunque pasaron hace años aún las recordaba. ¡Eran únicas! Igual que lo cruasanes que nos traía…Cada domingo, a mis padres y a mis tíos nos traía cruasanes para desayunar; yo me levantaba muy pronto e iba a la puerta para recoger la bolsa, él pasadas las once venia a casa para asegurarse de que las habíamos recogido, era como cada domingo.
Cada año lo vamos a visitar todos los días que podemos. El próximo martes es 1 de noviembre, el día de Todos los Santos, así que le llevaré nuestras flores preferidas, las rosas blancas.

Echo de menos tus anécdotas, tus cruasanes, nuestras caminatas por la montaña…te echo de menos . Bien sabes que no te olvidaremos nunca. ¡ Te quiero yayo!

Marta

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Avis, Enyorança, Marta Montoya
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El primer trimestre

| 1 novembre 2011

Des que estic a l’ESO, sempre m’ha costat molt al principi de curs estudiar pels primers controls.
Quan anava a l’escola treia unes notes força altes i mai havia suspès una assignatura. Ara, cada curs que vaig passant, els temes són més difícils i s’ha d’estudiar més. Ja no trec aquelles notes tant boniques de veure, ara són gairebé totes de 5 i 6. Jo crec que són notes baixes perquè em fico les piles al 2n trimestre, i no pot ser. Quant feia 1r d’ESO, vaig començar el curs molt malament, i a la preavaluació moltes assignatures em quedaven suspeses. Hi havia un comentari de la tutora que no em va agradar gens sobre les meves notes i a partir d’aquell moment, les notes van canviar moltíssim, a millor!
Aquest curs ha començat més o menys com els anteriors, però ja he après la lliçó: ficar-me a estudiar de valent i des del primer dia.

Pau

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Esforç, Estudis, Pau Ròdenas
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Irene

| 1 novembre 2011

Tinc la gran sort de no poder recordar cap etapa de la meva vida on ella no hi aparegui. És molt més que una amiga, no puc dir que sigui com una germana, lo nostre no té res a veure amb cap tipus de relació familiar, de fet, no té res a veure amb cap tipus de relació descriptible. És simplement nostre, ella ho entén, jo ho entenc i és perfecte pel simple fet de que nosaltres ho entenem.

Considero que després d’haver crescut juntes, estem connectades d’alguna manera. Em refereixo a que és perfectament capaç d’interpretar cada moviment meu, cada ganyota.

No puc fer veure que alguna cosa m’agrada sense que ella sàpiga la veritat, no puc estar trista sense que ella m’ho noti, sempre és capaç d’actuar de la manera adequada al moment adequat i per això l’estimo.

Pot sonar típic, però qui ens coneix sap que és veritat.

Sempre hem tingut diferents punts de vista sobre molts temes, i això ha generat moltes i moltes discussions. Moltíssimes. Així que si seguim sent amigues, imagineu tots els bons moments que hem tingut que passar perquè ens surti a compte… moltíssims.

I és que no puc passar dos minuts amb ella sense riure. Només amb ella he arribat a riure fins el punt de no poder respirar, aquell que et fan mal les galtes i et ploren tant els ulls que l’únic que vols fer és parar i intentar calmar-te.

Amb ella no tinc vergonya, sóc com sóc, no m’amago. Amb ella el temps vola i tot sembla més fàcil, més divertit.
Ara ella està a Canadà. Mai havíem estat tant de temps separades i la trobo moltíssim a faltar. Però a mi no em cal tenir-la lluny per saber que la necessito, sempre hem sigut amigues i sé que és probable que en el futur no ho siguem però sempre recordaré aquella amiga meva amb els cabells arrissats.

Laura.

Comentaris
4 Comentaris »
Categories
Amistat, Laura Pallàs
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Inoblidable

| 1 novembre 2011

Fa una millonada d’anys que conec a una persona, però no a una persona normal, la meva millor amiga, amb la que des de ben petita m’he sentit còmode al seu costat. Ens portem sis mesos justos. Ella és la persona més important que he conegut.

Tot va començar al parvulari, però la veritat és que ja no me’n recordo, però sé que des d’aquell moment, no ens hem separat mai. Quan estic amb ella, canvio totalment, no sóc jo, sóc una nena petita que només fa tonteries i no para de riure, com si el temps no hagués passat.

Ella m’ha ensenyat a anar en bicicleta, a saltar a corda, he rigut amb ella fins no poder més, he plorat, però durant tot el temps que porto amb ella, tots els records que tinc són bons.

Quan li va caure la primera dent, em vaig quedar parada, jo no sabia que les dents queien. Jo li deia “Paula Paula, tens un forat, i ara que?!” fins que ella em va dir que les dents queien i després en creixien de noves.

Sempre, sempre anava a casa d’ella, i el primer que fèiem era jugar a les barbies, sembla ridícul, però ens muntàvem una d‘històries, i ens passàvem l’estona a dalt de casa, sense que el temps corrés, sense cap preocupació. De mica en mica ens hem anat fent grans, i ara ja no passo tant de temps a casa seva, però estiguem on estiguem, segueix sent igual que abans, sempre amb un somriure a la cara i amb ganes de fer tonteries.

Per mi és com una germana de la que mai em vull separar, mai, amb la que sóc jo mateixa i no m’avergonyeixo de ser qui sóc.

A vegades penso que potser en algun moment troba algú millor que jo, una persona més del seu pes, una persona que em farà allunyar-me d’ella i que per mi suposara la fi, però jo, passi el que passi, mai l’oblidaré i sempre serà la meva Paula.

Anna

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Amistat, Anna Pla
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Halloween

| 1 novembre 2011

This writing is for the thirty-first of October, so I have no choice but to write about Halloween.

This year I’m not really doing Halloween. I don’t even have a costume. Next year though… next year I’ll be in Canada. Last year we went back for Halloween. We must have been gone a couple days, and it was incredibly awesome. We were staying with a friend, who was dressing up as a suicidal marshmallow. I designed it and made it, but even so I don’t think people will blame me for saying it turned out wonderfully. I was a transvestite lumberjack, complete with axe, scarb jacket, moustache and big gold drag queen eyelashes, and my sister was zombie Hannah Montana with a knife in the skull.

We have never gone in for store-bought costumes, us three.

Due to my nomadic lifestyle, my Halloweens have been varied. My first Halloween was when I must have been four. I dressed up as a black cat in a costume made for my grandmother by my great grandmother. It has been worn by three generations of Penneys and Carters. At that point we were in Toronto. I have very little memory of that Halloween, but I probably was fairly traumatized. Kids don’t tend to enjoy their first Halloween untill they’re home with a big bag of candy.

The next year I do remember. It was my sister’s first Halloween, her turn to be a black cat. Well, sort of. She didn’t like the tail on the pants, so she wore simple black pants, and she didn’t want to wear her bright red sweater underneath the cat top, so she just ended up wearing the hat. I was Little Red Riding hood, another costume that’s been in the family for something like sixty years. I enjoyed that Halloween rather more, as I knew what to expect and I also had a little sister to impress with my coolness and general feeling of blasé towards general Halloweenesque creepiness.

The year after that I was in grade one, my first go at school, as kindergarten hadn’t really agreed with me. That year I was Pippi Longstocking, and for some odd reason that was the year of the Pippi Longstockings in Toronto. I met three other girls who were Pippi, but I felt that they had done a bit of a sloppy job on their costumes. My mom had gone full out on mine. I had a blue fleece dress warm enough to not have to wear a coat over it, that my mother had sewed big red patched onto, mismached stripey stockinga and large red lace-up boots. We had gelled my hair out into braids, with the further support of a modifies bit of coathanger wire so my braid stuck out horizontally. We had also bought some spray-on scarlett hair-dye, so I was screamingly redhead. I don’t think I had any face paint on, being a freckly sort of person.

In Canada, there’s a whole system for Halloween in elementary schools. The morning consisted mainly of giggliness and talking about costumes, but in the afternoon we wore our costumes. We went to the library and Mr. Red, the librarian, read us a suitably scary story and then all the students went on a parade around the school. It was fun.

When I was seven we did Halloween in Reedville, Virginia. We were travelling down the ICW to the Bahamas, and we met this nice man, Spud, who had a house with a dock facing onto the harbour. He took us to see the house of a woman who decorated for holidays (Christmas, Easter, Valentine’s Day, Thanksgiving, Halloween…) so extensively that the town of Reedville actually paid the electricity bill for the decorations. It was amazing. That year I was a witch, and my sister was a princess. After we got back to the boat with all out candy we actually saw the Northern Lights. It was weird. We’d come all the way from Canada to see them in Virginia.

My fifth and sixth Halloweens were celebrated in Toronto. We never went back to the boat before the end of hurrican season, at the begining of November. At Swansea Public School Halloween was a big deal- we all went to school in our costumes and went on a parade around the neighbourhood. In grade 3 I was a vampire, and in grade 4 I was a headless person. My grade 4 costume was pretty sweet. It looked like I had been beheaded and was carrying my head around on a plate. I totally scared a group of kindergarteners.

My seventh Halloween was also spent in Toronto. At that point we were in Spain, but we went back for a week or so. That year I was a vampire again, but it was a seriously cool costume.

On my eighth and ninth and tenth Halloween we did parties in Spain. They were okay.

Last year we went back to Canada and it was awesome beyond belief. I’ve already talked about it above.

This year I’m not doing anything, but I did help my mom and my sister make a killer Mona Lisa costume for my sister.

But next year…next year is gonna be epic. I assure you all. I have Plans.

Natalia

 

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Festa, Halloween, Natalia Macià, Record
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Un día de risas

| 1 novembre 2011

Aquel día en Vilassar fue muy divertido. Quedamos todas delante de la Atlántida, pero tuvimos que esperar a Lucia media hora porque llegó tarde, como de costumbre. Si quieres quedar con ella a una hora en concreto siempre le tienes que decir que venga media hora o una hora antes, porque nunca llega a tiempo.

Cuando llegó le echamos un discursito y nos fuimos al campo de fútbol a ver el partido, pero primero nos paramos a comprar chuches y pipas.
Una vez llegamos, nos sentamos en las butacas y esperamos a que empezara. En la mitad del partido, más o menos, un chico chutó la pelota en dirección para las gradas y Lucia tuvo la mala suerte de que le aterrizó en la cara. Pobrecita, pero en aquel momento me hizo mucha gracia.

Al finalizar el partido, el chico que le había chutado sin querer la pelota, se disculpó y estuvimos un rato hablando con él y sus amigos. Cuando ya se tenían que marchar nos preguntaron el nombre para agregarnos al facebook y en el momento en que Lucia dijo que se llamaba Verde de apellido, se rieron mucho y le dijeron que si también se llamaba amarrillo y se fueron riendo.

Pobrecita aquel día había tenido muy mala suerte, pero después se acabó riendo con nosotras de las cosas que le habían pasado.

Andrea Fernández

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Amistat, Andrea Fernández, Futbol, Riure
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Campoterapia

| 1 novembre 2011

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara

Comentaris
3 Comentaris »
Categories
Enyorança, Família, Futbol, Pares, Saúl Lara
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Solo se vive una vez

| 30 octubre 2011

La Marihuana, como muchos sabréis, es una una planta. Sus hojas se extraen y se fuman como tabaco. Como muchas drogas, es ilegal, y el hecho de consumirla puede producir trastornos mentales y físicos. Hace aproximadamente un mes, una de mis amigas fumó Marihuana y estuvo al borde de la muerte.

Era un viernes normal y quedamos con varias amigas para dar una vuelta. Nos quedamos a cenar en un bar y cuando acabamos, dos de ellas decidieron fumar María. Yo ya había dicho que no me gustaba mucho la idea y que no me parecía bien que fumaran en medio de la calle, pero ellas insistieron, yo estaba muy nerviosa por si alguien las pillaba.

“No puedo respirar…” esas fueron las últimas palabras que dijo antes de echarse al suelo. Gesticulaba mucho, diciendo que no podía respirar, que le costaba y que sentía un fuerte dolor en el pecho, luego, se estiró en el suelo y perdió el conocimiento. Yo estaba muy asustada, incluso derramé alguna lágrima. Finalmente, la madre de una de las chicas llamó y vino a ayudarnos. Por suerte, ella ya empezaba a encontrarse mejor.

Esta experiencia me ha hecho reflexionar sobre lo malo que es drogarse y todo lo que puede pasarte si lo haces. Sin duda, tenemos que ir con cuidado con esos temas. Solo se vive una vez y hay que disfrutar al máximo, pues nunca sabes cuando puede llegarte la hora.

Sandra

Comentaris
3 Comentaris »
Categories
Marihuana, Salut, Sandra Muñoz
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Escándalo global de la comida

lauramorales | 30 octubre 2011

Cerca de mil millones de personas padecen hambre en el mundo: 963 millones, según datos oficiales de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Sin embargo, esta realidad convive con otra: la enorme cantidad de comida malgastada a diario en todo el planeta.

“Con la comida desperdiciada durante un año en el Reino Unido y Estados Unidos se podría sacar de la hambruna a todas las personas que pasan hambre en el mundo”, dice el experto Tristram Stuart. Mientras millones de personas padecen hambre, una enorme cantidad de comida se descarta o malgasta a diario en todo el planeta. Es algo que debe cambiar por el bien de todo el mundo, porque el despilfarro de comida podría convertirse en una de las posibles vías para salvar el planeta.

Empezando por cada casa particular, la gente debería comprar lo que realmente sabe que se comerá, lo que están completamente seguros de que no irá a la basura. “Un plato limpio debería significar una conciencia limpia. No te pongas en el plato más de lo que puedas comer.”

Además de los grandes supermercados que disponen de más de la mitad de los alimentos que realmente la gente acaba comprando. ¿Es necesario que la oferta sea superior a la demanda para poder mostrar una imagen de una abundancia infinita? Vayas a la hora que vayas a un supermercado, encontrarás igualmente todo aquello que necesites y más! Os habéis preguntado alguna vez qué hacen al final del día con toda aquella cantidad de comida?¿A dónde va a parar?

El primer mundo padece sobrepeso mientras que personas del tercer mundo mueren de hambre a diario y nadie se digna ni siquiera a pensar en ellos cuando va a tirar los tres cuartos de comida que tiene en el plato.

Comemos en exceso mientras otros no comen.

En definitiva, si cada persona pusiera de su parte, si cada ser humano, antes de arrojar a la basura algo que no le acaba de gustar, se lo pensara dos veces… podríamos salvar este planeta consumista y muchas veces egoísta.

Laura Morales

Comentaris
4 Comentaris »
Categories
Aliments, Desigualtats, Fam, Injustícia, Laura Morales
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox