LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea

Ahir em vaig llevar sobre les deu del matí i vaig esmorzar. Després, vaig anar a vestir-me. Llavors vaig pujar a l’ordinador a esperar que arribés el meu cosí per agafar l’autobús per anar a Mataró.

El dia pintava d’allò més bé. Ens vam trobar tots a la parada d’autobús del Videoclub. A Premià, van pujar uns altres amics. Érem set en total. Vam arribar al Mataró Parc a la una del migdia. Vam decidir quina pel·lícula veuríem. Ens vam decidir per “Fuga de Cerebros 2” una pel·lícula d’humor. A continuació Vam anar al McDonalds a dinar. Després vam anar a fer un tomb pel Centre comercial i finalment vam anar al Media Markt a jugar amb les consoles on et deixen provar jocs. Llavors vam anar a l’Alcampo a comprar begudes i menjar per la pel·lícula, i quan vam pujar a dalt per comprar les entrades hi havia una cua immensa. La pel·lícula començava a les quatre i encara no teníem les entrades. Vam comprar-les just i vam entrar a la sala quan la pel·lícula no havia començat. La pel·lícula va ser molt divertida: va durar dues hores però no es va fer pesada de veure. Quan va acabar faltaven deu minuts perquè l’autobús marxés. Tornant vam comentar la pel·lícula i parlant sobre altres temes. Vaig arribar a casa a un quart de vuit molt content.

Quim

Estoy muy nerviosa últimamente por los posibles resultados de la primera evaluación. Pienso que esos resultados no son todo lo buenos que deberían ser.

Soy consciente que hay algunas asignaturas que me cuestan como física y química y catalán. Pero lo que más me molesta es que, durante este trimestre he intentado empezarlo con buen pie, es decir esforzándome al máximo para aprobar todas las asignaturas.

Os voy a poner un ejemplo de injusticia: Hace tres semanas que llevo sin salir de casa o de fiesta para poder sacar una buenas notas, pero lo increíble es que aunque no he salido hay algunos exámenes que no los he aprobado. Por ejemplo para el examen de catalán, estuve todo el sábado por la mañana y todo el domingo estudiando para que luego no aprobara el examen.

Pero bueno, voy a centrarme otra vez en los nervios que estoy pasando últimamente. No sé si alguno de vosotros también esta nervioso o nerviosa por sus notas, pero lo peor no son los resultados de esta primera evaluación sino la charla de los padres.

Muchos de nosotros nos esforzamos para poder aprobar las asignaturas y los padres a veces no lo saben ver ni reconocer, pero bueno ese es otro tema que a lo mejor ya os explicaré otro día.

Bueno, espero que todos tengamos unas buenas calificaciones y no tengamos que escuchar esa charla.

Rosa Puertas

Cogerlo todo o no coger nada, pero huir, salir corriendo de todo aquello que nos agobia o que simplemente no nos gusta.

No sabría contar los días en que he tenido ganas de desaparecer o de irme una temporadita fuera, sin saber nada de nadie, y lo más importante sin que nadie te conozca, que puedas salir a la calle sin preocupaciones, en pijama si te apetece, en zapatillas porque son mas cómodas o con ese abrigo hortera que tienes al final del armario pero que a ti te gusta.

Hoy tengo un día de estos, me gustaría irme un tiempo, no se a dónde, pero si fuera lejos mejor. Estoy agobiada, tenemos unos días de vacaciones y ya nos ponen deberes, también tenemos exámenes la semana que viene, y a parte de eso no todo sale como uno planea, hay días en que uno lo ve todo realmente negro. Es cierto que cuando estás así tienes a la gente que más te quiere a tu lado, gracias a ellos sabemos sacar una sonrisa por mucho que nos duela y mirar hacia al frente con firmeza sin rendirnos, porque sabemos que estarán ahí o que por lo menos lo intentarán.

Es por ellos que no lo echamos todo a perder, porque son los que más nos conocen los que confían en nosotros, los que nos dicen que por un día de éstos no vale la pena darle la espalda a todo y huir sin más. Al final siempre le acabamos dando las gracias por sacarnos del gran agujero en donde habíamos caído.

Y así aprendemos que es cierto, cada uno de nosotros es distinto, con nuestros defectos y virtudes con nuestras alegrías y bajones, pero lo que no hemos de olvidar nunca es que cada uno de nosotros es especial, y nunca tenemos que perder la pequeña confianza que nos tengamos.

Patricia W.

Comença l’hivern, i tot i que aquesta setmana ha fet força calor, la gent comença a treure els abrics, tot i que a mi, la temperatura no m’afecta gaire, de fet podem estar a 15 graus i jo amb màniga curta, tot i que des d’ahir, ja s’ha començat a notar.

Encara així, les dues setmanes de festa compensen de sobres el fred, i a més, estaré aquests 14 dies descansant de la rutina i oblidant els deures. Tot i que per a mi, les vacances de Nadal no són prou llargues, espero aprofitar al màxim aquests dies; estar amb els amics i la família i oblidar els exàmens una temporada.

Segurament, en algun dels dies de Nadal anirem a la neu, i tot i que no em fa gaire gràcia, perquè no ser ni esquiar, estarà bé canviar d’hàbits i sortir una mica de la ciutat.

Uriel

El Nadal és una època que els nens sempre agafen amb moltes ganes perquè no han d’anar a l’escola, i gaudiran de la fantasia, dels regals dels reis, el caga tió etc. En canvi quan més gran et fas sembla que cada cop t’agrada menys. Primer descobreixes que tot allò que et feia somiar amb coses i llocs inexistents però per tu sorprenents, desapareix. Jo personalment quan ho vaig saber pel típic company de classe que ja ho sap i se li escapa expressament, em vaig posar molt trista. Havia desaparegut tota la màgia del Nadal per mi en aquell moment, però després em vaig adonar que no tot es basa en els regals. Després comences a preocupar-te pels regals que has de comprar a tota la família i amics i sembla que et caigui el món a sobre. Però jo sempre veuré el Nadal com l’excusa per reunir i passar una bona estona amb la família, ja que la rutina moltes vegades no ho deixar fer tant sovint. I gaudeixes de les estones i sobretot dels bons menjars que preparen les mares, tietes i àvies normalment.

Aquest any, a més a més, estic realment contenta de que arribi perquè tornaré a tenir aquí a dues de les meves amigues, la Irene i la Mireia. La Irene tornarà de Canadà per quedar-se aquí ja per sempre i la Mireia tornarà d’Irlanda per passar les festes aquí. Les dues estan allà per aprendre anglès i conèixer a gent nova i gaudir de l’experiència.

Alba

.

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial

Encara vivia a Brasil, quan el meu avi em va regalar el meu primer cavall. Era una euga i es deia Paula. Tenia un to entre marró i vermell fosc molt poc freqüent i una cua llarga i encrespada. Molts cop el meu avi m’acompanyava a fer un tomb amb la Paula al prat que teníem a uns quilòmetres de la masia del meu avi.
Eren moments inoblidables, ja que, poques vegades més es van repetir des de que hi sóc aquí a Espanya. Recordo també, quan el meu avi em renyava perquè feia córrer massa al cavall i ell deia que era perillós, a mi no m’ho semblava, però ell deia que només tenia cinc anys i era fàcil que la Paula em tirés al terra.
Després del tomb anàvem a dutxar a la Paula, que es posava molt contenta, ja que allà feia molta calor. Omplíem un cubell d’aigua molt freda amb sabó i li ho tiràvem pel damunt, llavors amb unes esponges molt grosses que tenia el meu avi, li refregàvem tot el cos. Finalment li trèiem el sabó, la respatllàvem i li donàvem de menjar. Veiem que la Paula estava molt contenta, la cuidàvem i la mimàvem molt.

A vegades em poso a pensar en aquells moments i els trobo moltíssim a faltar, sé que per moltes coses que em passin aquí, cap podrà substituir els records que guardo sobre la meva infància a Brasil.

Tiago.

L’any passat a començament de 3r d’ESO, quan vaig arribar a la classe, vaig veure una personeta guapíssima, que en cap moment em va passar pel cap que ara mateix, la pogués arribar a estimar tant.

Ella es una persona increïble, bona persona, simpàtica, guapa, amable, ajuda els seus amics. A mida que va anar passant el temps, la vaig anar coneixent, vam començar a parlar, i mica en mica ens vam anar coneixent. A mi sempre m’havien dit que ella era una antipàtica… però ara que la conec, puc dir que tot el que m’havien dit era “una mentida com una casa”.

Ella es una persona que estimo moltíssim, ha sigut una de les persones que més m’ha ajudat, sempre que l’he necessitat ha estat al meu costat, sempre ha tingut un somriure per treure’m. Tinc una cosa molt clara i es que no em penedeixo per res del món d’haver-la conegut, perquè és una de les millor persones del món!!!
Ella es la Patrícia Wic, i li dono las gràcies per ser com és, i per lo guapa que arriba a ser!!!

Gisela