LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot ésser humà posseeix uns drets imprescindibles, o almenys hauria de ser així, però aquest no és el tema que vull tractar en aquest escrit. Els drets imprescindibles a que em refereixo corresponen per exemple: els aliments, i per tant, el menjar, un sostre on poder refugiar-se, aigua potable i en condicions de consumir, o bé, per a rentar-se un…

Totes aquestes coses les entenem per imprescindibles, són coses que necessitem per a la nostre existència, per a una vida mínimament correcte. Però n’hi ha que en són de prescindibles, ja que, en podríem viure sense elles, com per exemple: un peluix, un sofà, un televisor, unes ulleres de sol, un reproductor de música…

El darrer exemple que he anomenat ( reproductor de música ) per a mí, per al meu petit món intern, està completament dins del grup de les coses imprescindibles. Un reproductor de música, reprodueix música, i aquesta és totalment imprescindible per a la meva vida diària. Aquesta m’ha fet molts cops allunyar-me del dolor més profund, i d’altres d’endinsar-m’hi ben endins.

A vegades, et trobes amb cançons que et recorden a una persona en especial, una persona que et fa somriure cada dia, o bé, fa temps que no la veus, i per tant, l’enyores…

Sense saber el per què, inconscientment hi ha cançons que fan que les relacionem amb gent molt propera a nosaltres, generalment importants o que ho han sigut.

Aquest tipus de cançons et fan principalment recordar, recordar tot allò que ja havies oblidat, tot allò que ja feia temps que no hi pensaves.

La música ha participat , també, en els moments més divertits i despreocupats que he pogut protagonitzar. Ha estat sempre una forma de relativitzar les coses i de perdre la noció del temps per uns minuts, fet que trobo que de tant en tant sempre està bé.

En definitiva, penso que la música és una manera molt interessant i efectiva de marxar, de traslladar-se un en un món diferent però sempre relacionat amb el real.

També cal dir que un bon i durader silenci sempre és benvingut.

Laura Morales

Tenia el pelatge marró, una taca blanca al pit i unes de petites de color negres. No caminava molt bé perquè de petit havia tingut algún problema a les potes del darrera, però tot i així podia córrer. El més bonic que tenia eren els ulls, només que els hi veiessis sabies què volia.

Va néixer al 25 de desembre de 2001, i morir al 21 de nobembre de 2011. En aquest deu anys, ell va fer que passés alguns dels millors moments de la meva vida; no solament era el meu gos, sinó que erem com germans. Aquest temps que va estar amb nosaltres, crec que va viure bé i ens ha deixat a tots els que el coneixiem un molt bon record. Encara m’entristeixo bastant quan penso que ja no hi és, o que no el tornaré a veure mai més, però sempre el portaré al meu cor; i a casa meva hem fet un quadre amb algunes fotografies que teniem seves.

No era humà però, no sé per què, era com si m’entengués o simplement escoltava els meus problemes. Era tenir una sensació de que ell sempre estaria al nostre costat. Quan arribava de l’institut, o del entrenament, o d’on fos; ell estava allà plantat a la porta de casa esperant impacient que el treguessim a pasejar i el mimèssim. Ara quan arribo a casa no hi és, i m’en recordo d’on es posava, les coses que feia i tot quan arribavem.

Jo no sé si teniu gat o gos o periquito, entre altres, però una cosa que heu de fer és gaudir el màxim que pugueu amb la vostra mascota; i que si ja no hi és com en Flai, que recordeu com era i les coses bones que havíeu fet junts.

Aquest escric el dedico al meu gos, a tota la gent que l’havia conegut i a la gent que ha perdut la seva mascota i en té un bon record.

Pol