LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de que sóc petit sempre m’ha agradat molt fer esport. Sempre, quan acabava el cole anava al poliesportiu de Can Banús a jugar amb els meus amics a futbol, a mi no m’agradava del tot. Però sempre veia gent jugant a bàsquet i jo hi volia jugar. Jo i dos amics meus ens vam apuntar i des d’aquell moment em vaig “enamorar” d’aquest esport.

Quan érem petits no jugàvem molts partits, i a mi això no em va agradar, però a mida que ens vam fer més grans jugàvem partits cada dissabte i fèiem molts tornejos. Un dia em van cridar per anar a fer unes proves per la selecció del Maresme de Bàsquet. Jo i un amic meu ens van seleccionar per jugar amb altres nens del Maresme per jugar amb els més bons de cada comarca. Fèiem molts tornejos i ens ho passàvem de conya. Però només eren dos anys amb la selecció i els mes bons els van agafar per jugar amb la selecció de Catalunya. Per llàstima no ens van agafar ni al meu amic ni a mi, això em va entristir una mica.

Mica en mica que he anat creixent hem tingut molts entrenadors i amics que s’han anat del nostre equip, però després jugues contra ells en altres equips i quan s’acaba el partit m’agrada parlar amb ells i saber com els hi van les coses.

Quim

Fa tres setmanes es va produir una gran pèrdua en el món del motor. Sempre m’ha aficionat aquest esport, afició que he heretat del meu pare. El diumenge 23 d’octubre estàvem veient els dos junts la carrera de motos, com sempre. Tot anava bé, sense cap sobresalt important. De sobte Marco Simoncelli va caure, i va ser atropellat per Collin Edwards i Valentino Rossi. Encara tinc la terrible imatge gravada al cap.

Ell era un dels meus pilots preferits, a la pista era agressiu, no tenia por i arriscava tot el que podia per aconseguir avançar, fora de la pista era dels pilots més agradables, propers i divertits de la graella. La seva manera de pilotar no l’ajudava a fer amics, però era aquesta valentia precisament la que el convertia en un dels pilots més prometedors, fins i tot deien que seria el proper Valentino Rossi, no només perquè era un boníssim pilot, també pel seu caràcter

La seva mort, tant a mi com a molts aficionats, em va afectar. Gràcies a la seva simpatia és va guanyar l’afecte de milions de persones. Mai l’oblidarem.

D.E.P. # 58

Núria

Cada dia, en acabat de llevar-me, sempre intento recordar el que acabo de somiar. És molt interessant. Als somnis tot és -normalment- un món idíl·lic de fantasia, o bé situacions de la vida real en què et poden passar coses que tu, conscientment, no arribaries a pensar-hi mai.

En ocasions, en els somnis puc predir uns segons del que em passarà l’endemà. Ho sé, perquè al dia següent tinc el que s’anomena “deja vu” i faig exactament el que veig en la reproducció de la meva ment quan dormo. Aquests breus fragments de futur no són res en especial, no són conversacions, ni tan sols puc diferenciar algú. El que em permeten veure les meves premonicions són simplement les meves mans. Les meves mans fent simples gestos com agafar un bolígraf d’una determinada manera. Em resulta molt extraordinari i potser, un dia podria arribar a somiar amb una situació determinada com, per exemple, un accident.

També hi han altres tipus de somnis, els malsons. Els malsons són complicats i a vegades poden fer realment molta por. Les meves experiències en quan els malsons m’han deixat bocabadada.

És rar, però aquest món del subconscient em té molt intrigada i cada nit em pregunto “Què em deu preparar avui la meva ment?”

Maria

La veritat és un tema difícil de tractar. La veritat es que aquest tema se m’ha acudit pensant en la pel·lícula de Truman. Nosaltres entenem que quan algú menteix no és de fiar, no és una bona persona. En canvi quan es diu la veritat es pot fer més mal que mentint. O sigui que és millor dir-li a una mare que el seu fill ha mort dignament (suposant que és una mentida), o que ha mort per traïdor. Jo crec que la primera opció es la més adequada.

Al que vull arribar és que les mentides no s’han de dir per salvar-te d’algun mal moment, sinó que s’han de fer servir per ajudar a la gent, per no fer patir. Però la veritat és que jo menteixo més per salvar-me a mi. Tant si es en el per què he arribat tard a casa, si he suspès algun examen o si he recollit la casa…

A la història d’en Truman es dóna a entendre que tota la seva vida és una mentida i ell esta lluitant constantment per saber la veritat. La nostra societat es beneficia molt més de la mentida que de la veritat. Això es veu en la política, marketing, comerç… Gràcies a la nostra capacitat per creure’ns les mentides, els polítics poden fer la seva feina, els comerciants la seva… És a dir ara mateix no sé què seriem sense mentides.

Gerard

Des que els meus tiets se’n va anar a viure a Sevilla i van tenir a la meva estimada cosina, no deixo d’anar cap allà. L’any passat hi vaig anar com unes set vegades, sis acompanyada pels meus pares o la meva àvia i una que hi vaig anar jo sola.

Tot va començar un dia que li vaig dir a la meva mare que volia tornar a anar a Sevilla, però ella em va dir que no tenia moltes ganes d’anar-hi i em va posar l’excusa de que jo no podia faltar a classe simplement per anar-me’n de viatge. Jo no estava d’acord amb el que ella em va dir, i tot i que tenia raó de que no podia faltar a l’institut per anar-me’n a Sevilla, li vaig proposar d’anar-hi al juny per les vacances d’estiu. Ella em va seguir dient que no, aleshores li vaig preguntar que aquest cop per quin motiu era, ja que l’excusa de que no podia faltar a classe ja no servia,llavors em va dir que a Sevilla a l’estiu fa massa calor i que no tenia ganes de sortir al carrer per morir-se de calor, però tampoc volia estar tot el dia tancada a casa morta d’avorriment.

Després de discutir una estona li vaig dir que si ella no volia anar-hi que es quedés a casa, però que com a mínim em deixes anar a mi. Al principi no li va semblar molt bona idea, i em va dir que ja parlaria amb el meu pare, aleshores vaig pensar que si convencia al meu pare abans de que la meva mare parlés amb ell, ell la podria convèncer a ella, i això és el que vaig fer.

El meu pare va estar d’acord i al final la meva mare m’hi va deixar anar, només espero que la pròxima vegada que hagi d’anar jo sola, em diguin que sí a la primera, per estalviar-nos tot el temps que vaig estar insistint, i també estalviar-nos tot el temps que vam estar discutint la meva mare i jo.

Judith

El veinte de noviembre son las elecciones generales, que las han anticipado por la gran crisis que está pasando Europa.

En todos los medios de comunicación se habla de lo mismo, de las elecciones. Intentan poner tensión en el ambiente con debates de políticos y de gente que sabe de política, y solo se centran en dos partidos políticos, y parece que no existan más. Sencillamente, no les dan importancia, al no darles importancia es normal que no salgan ganadores, si siempre por la televisión hablan de los mismos dos partidos, la gente a quién votará?

La mayoría de la población española quiere un cambio, pero el cambio va ser volver a la política de hace unos ocho años, con el mismo partido político de entonces. La gente prefiere votar a unos de estos dos partidos antes que leerse tranquilamente las propuestas del resto de partidos i escoger el que más les guste.

Solo espero que dentro de unos años, las nuevas generaciones, sepan votar con quien estén más de acuerdo.

Víctor

Us deu semblar estrany que no vulgui ser major d’edat, però després de veure aquests últims dies les campanyes electorals penso que tindria un gran problema si hagués de votar en aquestes eleccions. Fins ara només ens explicaven que el país anava malament i que s’havien de fer retallades. Però comença la campanya electoral i sembla que tots tinguin una vareta màgica per arreglar el país, durant aquests dies de campanya tots els mitjans de comunicació van plens d’anuncis i vídeos dels diferents partits, que només es dediquen a criticar-se els uns als altres enlloc de explicar el que faran ells.

Avui a les notícies he vist que la diputada Francisca Pol ha hagut de dimitir per penjar una fotografia trucada al “facebook” de la ministra Carme Chacón, aquesta és una de tantes mostres de la falta de confiança que ens demostren els polítics.

El que més em preocupa és que aquests polítics tenen el nostre futur a les seves mans, ja que si no fan bé la seva feina no sé quina mena de futur ens pot esperar a nosaltres.
El que sí que tinc molt clar és que sempre faré servir el meu dret a vot, ja que va costar molt aconseguir-lo, i espero que quan aquest dia arribi els polítics estiguin a un nivell superior a l’actual i es preocupin més dels problemes dels ciutadans.

Aida

La muerte. Hay tantas preguntas sin respuesta, tantas historias narradas, tantas leyendas escritas, tantos mitos relatados,… sobre esta palabra de tan solo seis letras.
Una de las preguntas que han pasado por nuestra mente en más de una sola ocasión ha sido la de ¿qué hay después de la muerte? O simplemente ¿hay algo después de la muerte?

Una de las leyendas más conocidas es la del famoso túnel. Si, ese largo y placido túnel al final de cual hay una espléndida luz que nos atrae hacia ella. También hay muchas religiones que aseguran que si que hay algo. Por ejemplo, el budismo cree en la reencarnación, es decir, en una vida totalmente diferente después de la muerte. Sin ir tan lejos, el cristianismo afirma que hay una división de todas las almas: las que han pertenecido a buenas personas irán al cielo, lugar maravillosamente bonito y perfecto. Por lo contrario todas aquellas almas que han pertenecido a malas personas, irán al infierno cuyo sitio es descrito de una manera horrorosa y tenebrosa. Podría seguir nombrando teorías más o menos creíbles sobre este gran enigma pero me temo que son infinitas.

Pero en realidad, ¿la muerte es un concepto tan malo? quiero decir, ¿que nos haga estar tan preocupados? Si lo pensamos detenidamente la muerte es un suceso que excluye lo viejo y deja paso a todo lo nuevo. Me refiero a todo aquello que nos aportará conocimientos, situaciones y hechos diferentes, más modernos, nuevos. Y es que acaso, ¿esto no es bueno? De esta manera creo que se asegura una evolución continua de la humanidad.

Volviendo al principio de mi escrito y llegando a una opinión personal, nos preocupamos demasiado por algo que nunca llegaremos saber. Podemos seguir preguntándonos las mismas ridículas preguntas sobre si hay vida después de la muerte o no, podemos seguir creyéndonos todas esas historias escritas por alguien, cuyo nombre nadie conoce, pero algún día, entre tantas preocupaciones y preguntas, nos daremos cuenta de que lo más importe no es lo que hay después de la muerte sino antes.

Andrea Maria Vidal Ruiz.

Jo no sóc una de les persones que diu “No puc viure sense musica” o “La vida sense musica seria molt avorrida” res.Tanmateix sóc una persona amant del hip-hop, i sempre m’ha agradat el rap dintre d’altres components d’aquesta cultura .

El cap de setmana passat, vaig anar a visitar uns amics a la meva ciutat natal, Premia de Mar. Vaig estar estudiant i fent vida allà des que vaig néixer fins el 2009 que vaig venir a estudiar aquí a Vilassar de Dalt, a l’institut IES Jaume Almera.

Tornant amb el que deia, quan vaig baixar em vaig adonar de com era tot abans, les tardes amb la banda pintant a les rieres i pels carrers. Els divendres desprès de l’escola gravant i punxant, les tardes solitàries escrivint lletres, i les festes que ens muntàvem a classe, he que reconeixer que vaig fer bastant el “burro”.

Pero no crec que anar-me’n d’allà hagués sigut res dolent, ara mateix estic en una etapa de la vida en que m’adono de com era tot abans, i de tot el que he guanyat en bones experiències gracies a la meva família, la meva parella, i alguns coneguts.

Edgard

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan