El petitó de la família
| 25 novembre 2011Qui ho hagués dit que després de tant de temps sent filla única i de cop ell.
Farà uns 3 anyets que ja és a la família. Es diu Dani, ell és tot un rei allà on va i sempre que algú el veu diu: “Ai! Que n’és de bufó”, “quins ulls que té!”, … Jo portava força temps volent un germà o una germana però just quan menys me l’esperava va aparèixer al meu món.
Amb en Dani ens discutim i barallem molt cops encara que ens portem dotze anys, suposo que com tots els germans. Però després un cop ja a passat tot la cosa és molt diferent. En part és ell qui molts cops dona alegria a la casa. Molts cops vens cansat o has tingut el mal dia a la feia o l’escola i sempre ell t’aconsegueix treure un somriure amb les seves frases: “tati, saps què? Què? Res dona res!’’ i moltes coses més.
Ara, avui mateix no em podria imaginar la meva vida sense ell, seria tot tan diferent. Suposo que tot seria acostumar-s’hi. Però una cosa tinc molt segura, amb el meu germà només m’hi fico jo!
Sara
Sara, tenia pendent de revisar l’escrit amb tu directament, però han anat passant els dies i no he trobat el moment de comentar-te’l, així que, finalment he decidit penjar-lo, després de revisar-lo.
És un escrit molt tendre que expressa un munt de sentiments. S’entén molt bé. De tota manera resulta excessivament “parlat”. Vull dir que, tal com diem a classe, escriure no és el mateix que parlar, i aprendre a escriure comporta allunyar-se cada vegada més del parlar (que és la forma més natural de comunicar-nos). En escriure podem elaborar i revisar més la informació que volem comunicar, fer-la més precisa, rica i exacta, etc.
Aquest és l’escrit tal com vaig rebre’l:
“Qui ho hagués dit que després de tant de temps sent filla única i de cop ell.
Farà uns 3 anyets que ja es a la família es diu Dani,ell es tot un rei allà on va,sempre que algú el veu diu:’’ Ai! Que n’és de bufó’’ , ‘’ quins ulls que té!’’, … Jo portava força temps volen un germà o una germana però just quan menys me’l esperava va aparèixer al meu món.
En Dani molt cops encara que ens portem 12 anys ens discutim i barallem, suposo que com tots els germans. Però després un cop ja a passat tot la cosa es molt diferent. En part és ell qui molts cops dona alegria a la casa. Molts cops vens cansat o has tingut el mal dia a la feia o l’escola i sempre ell t’aconsegueix treure un somriure amb les seves frases: ‘’ tati, saps que? Que? Res dona res!’’ i moltes coses més.
Ara , avui mateix no em podria imaginar la meva vida sense ell,seria tot tan diferent. Suposo que tot seria acostumar-hi. Però una cosa tinc molt segura, amb el meu germà només m’hi fico jo!”
Ja veus (compara els dos escrits) que hi ha força incorreccions, però sobretot vull que et fixis en el que et deia del llenguatge parlat, amb un exemple. Dius: “En Dani molt cops encara que ens portem 12 anys ens discutim i barallem, suposo que com tots els germans”. Aquesta és una frase que en una conversa parlada no presenta cap problema, però que no pot ser en un escrit. Això és el que cal revisar!
Sara, no deixis deixis d’escriure (pero revisa a fons els escrits, d’acord?)
Josep Maria
Sara, tens complexe de germana gran!!! XD T’he de dir que a mi també em passa… jajajaja