LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Poca vergonya, capsigrany, irresponsable, son alguns dels adjectius que em va dir el meu pare en veure les notes de 3r. ESO. Sincerament ja n’era conscient del error que havia comès, però en aquelles circumstàncies no val la pena discutir. També s’ha de dir que el pare tenia motiu per esbroncar-me.

Sort que va arribar el meu germà amb una quantitat de suspensos considerable. Va intentar entrar d’incògnit però el van enxampar de seguida. El meu pare va deixar d’escridassar-me i va guardar-se crits per al meu germà, perquè sabia que no li havien anat gens bé.

Li vaig acabar demostrant al pare que havia après del meu error aprovant-les totes en les recuperacions i accedint a 4r. ESO sense pendents.

Aquest any de moment a la preavaluació tot i que no té la menor importància, tan sols me n’ha quedat una, castellà, ho intentaré solucionar com sigui.

Jordi Xiville

Avui, visita amb els de quart a la colònia Vidal de Puigreig. No era la primera vegada que hi anava, ni la segona. Potser la tercera? Com a mínim, perquè recordo alguna altra visita amb pluja i fang, com avui, però també em venen a la memòria els mateixos carrers plens de sol, sota un cel ben blau.

Avui la grisor del dia feia que em fixés més en els aspectes lúgubres de la història de la colònia. L’explotació de l’home per l’home, les llargues jornades de treball, la submissió de les dones, el control ideològic, l’absència de seguretat… Però per damunt de tot, el fet que aconseguir viure en aquestes condicions a la colònia fos envejable. Com devia ser la vida dels que no havien aconseguit treballar en aquell “paradís”! El realment colpidor de tot plegat és la misèria necessària perquè una vida així sigui un somni.

Era fa cent anys, i segueix essent ara. Quanta misèria cal perquè mil·lers de persones s’aventurin en fràgils pateres a la recerca del seu somni! Quanta misèria cal perquè milions de persones dels països del sud somiïn amb treballar per sous ínfims per produir el que nosaltres consumim a bon preu!

Dura i sense màscara o endolcida per paternalismes de tota mena, l’explotació segueix tan vigent com sempre. En diuen mercat: i al mercat les persones, es compren i es venen. I el més important de tot plegat és aconseguir que, de tot plegat, ningú no en tingui la culpa. És la vida!

Josep Maria