LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan

La comoditat s’ha convertit en l’enemic número u del segle XXI. Actua subtilment, acomodant-nos i abstenint-nos; mantenint-nos en un estat passiu, casi adormit, un estat regit per la llei del mínim esforç.

L’excessiva i innecessària comoditat és la principal causa de la insensibilització de l’espècie humana. I la falta de sensibilització, pot acabar destruint la mateixa espècie. La sensibilització amb l’entorn és necessària, fins i tot per a un mateix. Estem embobats romanent hipnotitzats. Un egoista seria més intel·ligent i actuaria per aturar la seva pròpia destrucció. Com pot haver-hi gent que no recicli?, que llenci les seves brosses a terra, sense cap mena de remordiment? Hauríem de sentir que el carrer és nostre, que el món és nostre. Estimar el sòl que hi ha darrere de la capsa on ens arrecerem, on simplement realitzem les nostres necessitats bàsiques.

La Terra és el nostre gran úter. Compartir-la i cuidar-la no és voluntat, sinó necessitat. Els fets i les dades científiques són els plors de la nostra gran mare, està malalta i necessita ser sanada. L’evidència se’ns menja, Terra ens reclama per tots els mitjans. Hem d’empatitzar amb ella. Perquè bloquejar l’empatia, serveix per no sentir dolor, però deixar-la fluir, destrueix la divisió. L’altruisme, elimina qualsevol embenat, per veure així, el gran imant que tot ho mou, perquè l’energia que un porta dins és la que ofereix la naturalesa.

Blablabla, tan sols són paraules. Només el fets existeixen. Si algú llença un paper a terra, apropa’t a ell, regala-li un somriure, agafa el seu paper i llença’l a la brossa. Perquè el paper és seu, però el sòl que trepitgem cada dia, és de tots.

No ho oblidis, transforma’t tu, en el que t’agradaria que es transformés el món, i això, així succeirà. Aquesta és la clau de la felicitat.

Cèlia