LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La vida, és complicada en molts aspectes, però una cosa que ens passa a tots els éssers humans i que tots compartim són els sentiments; Tristesa, ràbia, amor, etc. El problema d’aquest últim és que no t’adones de la importància de tenir algú o la companyia que et fa, fins que la perds o t’enfades amb aquella persona. El que vull dir és una cosa difícil d’expressar tant en una conversa com per un escrit; estic parlant de l’amor.

Aquesta paraula ens és familiar a tothom, amor significa que confies en una persona i que ella confia en tu. Però per culpa d’aquest sentiment s’origina el pitjor mal que li pots fer a una persona: Fer-li mal al cor. I és en aquest casos quan penses: l’odio. Però més tard, quan sents aquella nostàlgia i tristesa, tornes a pensar: vull tornar amb ella.

A vegades aquest amor només el sent una de les dues persones. Això fa que l’altra se senti malament, amb un sentiment d’impotència o simplement sentir-se malament amb un mateix. El pitjor és quan t’adones que ella no vol saber res de tu encara que ho desitgis amb l’ànima. I aquest mal que t’ha causat sense saber-ho, costa molt de tapar perquè no és un mal físic, és un mal constant; perquè cada vegada que parles amb ella o només la veus et fa pensar en el que en un temps havies sentit per ella.

Pol

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina

Avui el meu escrit anirà sobre el meu veí. És un home molt correcte, quan ens creuem pel carrer passejant els gossos em saluda amablement amb un somriure. No tinc cap queixa, no fa soroll per les nits, no fa grans festes al seu jardí fins la matinada, no crida, però hi ha una cosa que no suporto:

Els dissabtes és el dia que dormo més. M’aixeco bastant tard per poder recuperar les hores de son perdudes de la setmana. Encara que porti deu hores dormint a vegades em quedo fent el “ronso” al llit, només per assegurar-me de que he descansat suficient. Però ja porto uns quants mesos escoltant un soroll que em xafa tots els plans. Cap allà a les vuit i mitja del matí començo a sentir al meu agradable veí que encén la màquina de tallar la gespa. Clar, a mi aquest soroll em desperta, a sobre no s’està deu minuts tallant la gespa que enseguida et pots tornar a dormir, sinó que s’hi està una bona estona. Tot això comporta que, cansada de sentir el soroll, m’aixequi del llit, probablement de mal humor, i vagi tot el dia com un fantasma. Així que des d’aquí, si algú llegeix aquest escrit i es sent identificat amb el meu veí, que pensi en els seus veïns que estaran desitjant que talli la gespa a les 10 del matí.

Alba

Aquest any no he fet unes vacances normals, la meva família i jo vam decidir anar-nos de creuer per les illes gregues. Ja havia preguntat a la gent que hi havia estat abans, si els va agradar, la majoria van dir si, altres van dir no i alguns van comentar que les tenies que veure amb els teus propis ulls. Al cap d’una setmana ja hi era, la primera illa, em va enamorar. Santorini és un poble enlairat a dalt d’unes muntanyes les quals estan envoltades d’una aigua neta i transparent, no com les d’aquí. Només arribar-hi vaig sortir al balcó, els meus veïns, americans, no paraven de senyalar al mar i una de les nenes petites cridava. Quan em va donar per mirar, vaig veure allà nedant al costat del vaixell una manada de dofins, potser eren quatre o cinc, quina meravella! per pujar-hi vam tenir que agafar el telefèric, ja que L’altre opció era pujar amb burro les al menys mil escales que hi havia, i el burro no es un animal que em caigui especialment bé. Una de les altre illes va ser Mikonos, diuen que es una illa de turisme Gay, i us puc assegurar de que es totalment cert, però l’encant d’aquell lloc és inimaginable, les platges de Mikonos van ser les maques que he vist mai: l’aigua era tan cristal·lina que es veien tots els peixos sense tenir-te que comprar ulleres de busseig, és mes, si allargaves la mà, era possible que algun peix s’acostés a tu. Les platges estaven recobertes de tumbones amb sombrilles, allò semblava el carib. La gent a Grècia no anava amb cotxe, quasi be tota la població es desplaçava amb motos o sobretot quads, hagués donat el que fos perquè m’haguessin deixat conduir un!

Els segons, els minuts, les hores en aquells llocs van ser únics… allà vaig ser capaç d’oblidar el passat, d’oblidar els problemes, d’oblidar a les persones . A Grècia em vaig trobar a mi mateixa, i no ho oblidaré mai.

Paula

Muchos fines de semana me los paso en el camping de Ampuria Brava, con los amigos y la familia. En el camping se puede hacer de todo, desde ir a darse un baño en la playa, en la piscina, hasta hacer una excursión en bici, hacer kitesurf, estar con el ordenador, jugar a ping-pong… Pero es que llevo tantos años yendo, que ya se me hace pesado, no solo el hecho de estar allí, sino el hacer el viaje con el coche y sobretodo el no poder quedar con los amigos los viernes, porque tenemos que ir pronto.

Por suerte ya se ha acabado, y a partir de ahora estaré todos los fines de semana en casa. Pero por otra parte también echaré de menos estar en el camping con los amigos, poder hacer lo que me de la gana y sobre todo esos días que cogíamos la KTM de mi padre y nos hacíamos unas vueltas por la zona.

En fin, supongo que aunque no me guste mucho estar allí, al final tendré ganas de volver.

Marcos Giménez