LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un día leyendo una historia descubrí que tener una amiga es tener un tesoro, porque si verdaderamente es amiga tuya nunca te abandona, siempre está a tu lado si la necesitas, en todo momento te apoya y respeta tus decisiones.

Yo tengo la suerte de tener buenas amigas con las que me divierto mucho. Nos gusta quedar, pasar la tarde dando vueltas, hablar de nuestras cosas… y sobre todo pasarnos todo un día en el centro comercial mirando tiendas y comprándonos ropa, zapatos, complementos, maquillaje, etc. A veces nos juntamos en casa de alguna y vemos una película, jugamos al sing-star o bailamos, se nos pasa el rato volando.

Hay veces que nos enfadamos por chorradas y empezamos a discutir entre nosotras, pero al poco tiempo ya se nos ha pasado el enfado y volvemos a estar como siempre. Enfadarse con una amiga es una de las peores cosas que hay, para mí al menos, porque luego me siento muy mal por ello.

Me gusta tenerlas porque siempre están conmigo tanto para las cosas buenas como para las malas, y me ayudan a no sentirme sola.

Andrea

Ara que s’acosta Nadal me’n recordo de quan era petita. Aquestes festes eren molt especials, semblava que tot canviés. Les llums dels carrers, els aparadors, la música….

Me n’adono de com en són d’innocents els nens i de que la il·lusió fa que no vegis les coses que passen al teu voltant. Quan anaves a les botigues, tothom comprava regals, sobretot joguines i no et sorprenia. A l’hora de fer cagar el tió, cada vegada que el tió “cagava” ens enviaven a escalfar el bastó a la cuina i no ens adonàvem de les corredisses que havia al passadís, perquè els pares havien de tornar a carregar el tronc. Encara que no li haguessis donat gaire menjar, sempre “cagava”.

Tampoc no ens adonàvem que la nit de reis, milers de reis sortien al carrer, no sospitàvem que encara que sabíem que els reis eren tres, n’hi haguessin per tot arreu. I l’endemà, no sabies com, havien pogut entrar a casa i havien deixat tots els regals.

Ara les festes les vius diferent, ja no hi ha la màgia del desconegut, saps qui et porta els regals, però el dia de Reis em segueix fent il·lusió.

Sandra

Tinc moltes ganes que arribin les vacances de Nadal. Per una banda, perquè és el meu aniversari i en faré 15 anys, que ja era hora.

D’una altra banda, perquè vull baixar a València, per visitar la meva família. El dia 23 de desembre, ens n’anirem, haurem de fer la maleta i aixecar-nos a les 6 del matí per anar a l’estació de Sants. Per la roba hauré de portar roba d’abric, perquè allà fa molt de fred.

A l’estació agafarem el tren, que ens portarà al nostre destí. El viatge durarà unes quatre hores. Mentre anem podré contemplar les altes muntanyes i els grans paisatges, mentre escolto música. A mi m’agrada anar a València perquè és una ciutat molt bonica, sobretot per les taronges i les mandarines, ja que les d’allà per mi són úniques. Els dies que ens quedarem anirem per, Puerto Sagunto, Torrente, Valencia… intentarem visitar tots els llocs possibles.

El que més m’agrada és la ciutat de les arts i la ciència, ja que és un lloc molt bonic, amb una vista molt blava, com si estiguessis en el cel. En un dia d’aquests farem el bateig del nen petit, amb una petita festa, amb tota la família. Després s’acabaran les vacances i haurem de tornar a Barcelona i començar la rutina de cada dia.

Amal

Hace seis meses que al menos una vez por semana un pingüino aparece en mis sueños. Suelo tener sueños sin sentido, como todo el mundo, supongo. Las ideas se mezclan, personas que no se relacionan en la vida real aparecen juntas; escenarios que nunca has visto antes se acoplan a los cotidianos… Son sueños, al fin y al cabo. Así que cuando soñé por primera vez con un pingüino no le di ni la menor importancia.

Pero ese sueño sólo fue el principio de lo que en un futuro sería mi obsesión. Recuerdo que a la semana siguiente desperté y mientras desayunaba me vino a la mente el sueño que esa noche había tenido: bajaba unas escaleras en un bosque de Cabrils y, de repente, vi pasar un pingüino, como quien ve pasar a una persona…Y así mi pingüino fue acompañándome en mis fantasías nocturnas

Una noche, hace mucho tiempo, mi amiga Paula durmió en mi casa. Recuerdo esa noche como si fuera ayer. Al levantarme, lo primero que le dije fue que había soñado con ese maldito pingüino. Como era domingo y nuestra vida social es muy poco interesante, decidimos buscar la interpretación de mi sueño en internet. Teniendo en cuenta lo supersticiosa que soy y lo obsesiva y paranoica que puedo llegar a ser, podréis imaginaros la cara que se me quedó al descubrir que mis sueños con pingüinos simbolizaban un claro desequilibrio emocional en mi vida debido a relaciones que no tenían ni pies ni cabeza.

Me compré un amuleto que supuestamente te ayudaba a encontrar tu paz espiritual (y lo perdí), intenté abandonar mi obsesión con los pingüinos, me mantuve al margen de cualquier situación, objeto o persona que me recordara o estuviera relacionado con este animal… pero fracasé. Es lo malo de los sueños, son controlados por tu subconsciente, no por tu sensatez.

Esta noche he soñado con el pingüino, le he cogido hasta cariño y ya no tengo ningún interés en abandonar esta obcecación, aunque ello signifique tener desequilibrios emocionales de por vida. Quizá la pequeña ruptura de una vida equilibrada sea exactamente lo que necesite para darle emoción a esta rutina que me mata. Y tal vez este pingüino sea una creación de mi subconsciente para salvarme de la aburrida realidad, o simplemente un factor más para volverme loca, cosa que, por cierto, me encanta.

Paula

L’altre dia estava a la meva habitació sense saber exactament què fer ja que totes les coses que em venien al cap les trobava pesades. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que la meva solució per aquests dies és la música. Crec que no podria viure sense escoltar cançons. Cada una d’elles em recorda algun moment que he viscut, per això, quan em vaig posar a escoltar “The lazy song” em va venir al cap l’estiu, la costa Brava, concretament el poble de l’Escala. Aquest estiu hi vaig passar catorze dies únics, va ser el millor començament d’estiu que podria haver tingut, a més a més vaig conèixer nova gent i vam compartir moments inoblidables.

I és així que, quan escolto aquesta cançó, em venen al cap cada una de les persones que van fer que aquests dies fossin especials: les xerrades amb l’Andrea, les nits amb les de l’habitació 105, les classes amb el Nico, el Guille, el Lluís i el Marc, les abraçades de la Marta, el beat box del Guillem… Totes aquestes i moltes més persones han fet que l’estiu del 2011 hagi estat un dels millors estius de la meva vida, així doncs els dedico aquest escrit, perquè són unes grans persones que no vull perdre.

Pau

Érem 3 a la família fins que va aparèixer ella..:)

Segons la meva mare, quan jo era petita, era una nena molt feliç, sempre estava somrient, transmetia felicitat, alegria i tothom deia ¡Que niña mas bonita!

La meva mare fa temps em va explicar que jo de petita volia una germaneta un germanet i que només feia que demanar això.. després de molt insistir es veu que com vaig veure que no rebia res.. vaig decidir canviar i en comptes de demanar una/un germanet, vaig començar a demanar una mascota… doncs ja us ho podeu imaginar, a mi com una boja demanant qualsevol mascota… que si una tortuga, un peix, un gat, un gos…. Tots els animals que em passaven pel cap.

Però jo seguia sense rebre cap resposta per part dels meus pares apart d’alguns: “ Ari, i el cuidaràs tu? I el trauràs a passejar tu tots els dies?” i jo anava dient “sí,sí,sí,sí,síí” estava clar que en aquell moment, no sabia el que deia i la responsabilitat que comportava tindre un gos, però m’era del tot igual jo seguia dient tota convençuda que sí, que sí i que sí…

Cada matí quan em llevava i em posava les meves sabatilles anava cap a la cuina a esmorzar alguna coseta que em preparés la meva mare i només acabar agafava un potet, sortia al jardí i començava a aixecar les pedres en busca d’algun animaló que em pugués entretenir… i efectivament en trobava.

Sota les pedres sempre trobava uns insectes molt curiosos que fins fa poc no tenia ni idea de que es diguessin “PORQUETS DE SANT ANTONI..” de tota la vida se’ls ha dit “BITXOS BOLA” jajajaj… en conclusió que jo els agafava amb molt de cuidadet i els posava dins del meu potet amb unes quantes pedres i una mica d’herba perquè no notessin molt el canvi d’habitat, però tot i això, sempre acabaven ressecs… en quant la meva mare va veure que això era cada mati i cada tarda, va arribar a la conclusió i li va anar a dir al meu pare:” aquesta nena necessita una mascota” des de aquell moment tinc una gosseta preciosa que es l’animal més carinyós, més dolç i més bo que us podeu trobar en el món!

DOLÇA t’estimo!

Ariadna

Les famoses retallades del govern arriben també a TV3. El seu pressupost disminuirà un 13% l’ any vinent, representen uns 40 milions d’euros. Una de les conseqüències més immediates serà la supressió de dos canals dels sis que té la Corporació. Potser s’hauran de fusionar canals o fer sacrificis laborals. Els treballadors estan d’acord en rebaixar-se un 5% del seu sou a canvi de mantenir tots els llocs de treball.

La Corporació porta cinc anys reduint els seus ingressos i aquesta retallada representarà un dèficit difícil suportar. Mònica Terribas, la directora de TV3, diu que veu perillar el lideratge d’ aquest canal ja que segurament s’eliminaran les retransmissions dels partits de lliga de futbol.

Davant la competència dels altres canals, la televisió nacional de Catalunya es troba a la corda fluixa, en un estat de fragilitat. El govern no pot oblidar que és la que més es veu i que fins ara ha tingut una qualitat respectable. Cal conservar aquest model i la qualitat.

Pau

Des de que anava a segon d’ ESO els meus pares em van dir que tenia problemes dentals, no càries sinó que tenia les dents mal col·locades.

A mitjans del segon curs de l’ ESO em van operar de la boca. Un dentista de Barcelona em va fer un tall a la geniva de la mandíbula inferior, i em va treure l’ullal dret que tenia en posició horitzontal en comptes de vertical. Més tard, una setmana abans de començar el tercer curs de l’ ESO, em van posar els “brackets” a la part de dalt. Sis mesos després me’ls va posar a la part de baix.

Ara, aquesta setmana passada vaig anar a Barcelona, al meu dentista, per fer-me una revisió, i em va arrencar un altre ullal. Ara em falta un, però el que faran és moure’m les dents per que es posin en la posició d’aquest. La noticia dolenta és que dintre d’uns mesos,em faran un tall en el paladar superior i em baixaran els ullals superiors.

Ara per ara no em preocupa perquè ja ho sé, pitjor hauria sigut que un dia em llevés i de cop m’ho diguessin. No?

Marcos Giménez

Hoy es uno de esos días en que me he parado a pensar en todo lo que he vivido al largo de los años. Me doy cuenta de aunque ha pasado mucha gente por mi vida, algunos o mejor dicho, algunas, siempre han estado presentes para mí.

Este escrito va para unas apreciadas amigas que por algunos motivos nos hemos ido distanciando. Hasta ahora. Y digo hasta ahora porque presiento que las cosas van a cambiar. El viaje de cuarto nos puede ayudar a volver a tener, otra vez, ese hilo aparentemente invisible que nos unía. Y si no es así, me gustaría que así fuera. No quiero dejar atrás esta amistad que nos une desde tanto tiempo.

Tengo presente que volver a recuperar una amistad que “perdimos” hace unos años es difícil, y sé que en parte fue culpa mía…

Por decirlo de alguna manera ”el instituto nos separó”, pero también es verdad que dejamos que lo hiciera. Ahora el viaje nos empieza a unir, y siento que podemos lograr estar más unidas otra vez.

Después de tanto tiempo os puede sonar un poco raro todo eso, pero mejor tarde que nunca ¿no, Ana y Paula?

Esperaré ansiosa vuestra respuesta. Os quiero 😀

PD: camps

“Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. Durant deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Lana que, després de la marxa d’Álex, ha refet la seva vida. La rutina d’Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador.”

Ara farà tres setmanes vaig anar a veure una pel·lícula al cinema de Mataró. Es deia “Eva”. És un film de ciència-ficció que parla de robots i coses per l’estil. I a més es nota moltíssim quan els actors són espanyols, perquè les paraules se senten molt més nítides i fluïdes.

Té de tot: suspense, intriga, moments d’aquells que et regiren l’estomac i un final inesperat. Us la recomano, tot i que ja no sigui a la cartellera, perquè les últimes paraules de la pel·lícula em van quedar gravades: “¿qué ves cuando cierras los ojos? Te veo a ti, papá, y a mamá y a mí jugando… por siempre…” Eva diu això mentre el cel es va quedant sense estrelles.

Xavi H