LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Demà comença un altre dia d’institut. Lluny queden els dies d’estiu, on gairebé no teníem ni obligacions ni deures.

Aquest any els pares m’han fet anar a un curs d’anglès a Anglaterra durant el mes de juliol. Jo anava amb la idea fixa de que seria un rotllo i que perdria un gran període de temps d’estiu, però en arribar allà i conèixer gent, la cosa va canviar de manera sobtada. Els dies transcorrien de manera alegre ja que, deixant a part les tres hores diàries d’anglès, només fèiem que jugar i passar-nos-ho bé.

Es feia una mica estrany anar a dinar a les dotze del migdia i sopar a les cinc de la tarda, però en el temps que vaig passar allà, m’hi vaig acostumar. Va ser dur, l’últim dia, haver de dir adéu a tots els amics que vaig conèixer i ja vull tornar-hi l’any que ve.

I ara quan m’assec en algun lloc a descansar i penso en aquells bons dies a Anglaterra, dono gràcies als meus pares per haver-me fet anar al curset d’estiu.

David

No entenc què em passa. Jo recordo que de petit sempre tenia molta sort, en qualsevol cosa, des de jocs de taula fins a endevinar coses. Però últimament, no sé què passa.

Jo sempre havia estat molt positiu i sempre veia el cantó bo de les coses, per molt dolentes que fossin. En canvi, ara, a tot el que veig li trobo el seu defecte. Crec que això també influeix en la sort. Que si penses que no pots fer-ho, que no aconseguiràs el que vols, és evident que no ho faràs. És impressionant. Sóc totalment incapaç de guanyar ni que sigui un cosa tan tonta com jugar a cara i creu.

Tinc molt mala sort, però el que no puc és canviar la meva forma de pensar, no puc tornar-me molt positiu d’un dia a l’altre, perquè, encara que m’intenti convèncer de que les coses que em passen estan bé, per dins, sempre penso que tot és dolent, que no em sortirà bé i que no aconseguiré el que em proposo.

Per tant, des de fa ja un temps, no em sorprèn res del que em passa, crec que tot és possible, o sigui que espero que sigui possible que mica en mica vagi canviant un altre cop la meva forma de pensar i torni a ser com abans, que pugui fer qualsevol cosa sense pensar que no podré, i intentar canviar una mica els meus pensaments, perquè així, quan m’adoni de que la sort és la sort i que cadascú té la que té, potser aconseguiré ser una mica més positiu i veure les coses d’una altra manera.

Jofre

Quan era petit, després de l’escola, sempre feia el mateix: fer el màxim de deures possibles i, si em quedava una estona, mirava la televisió. Seguidament, em dutxava, sopava i me n’anava al llit.

Un dia, un company em va proposar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt, amb els meus amics de tota la vida. Li vaig comentar a la mare i ella estava encantada que fes esport. Jo no estava del tot convençut. Al principi no m’agradava gaire això de córrer, però estava encantat d’estar amb els amics. Anava passant el temps i cada vegada m’agradava més el bàsquet, i tots els esports! Al cap d’un any de fer bàsquet, vaig començar a fer taekondo amb un parell d’amics. Aquells anys arribava molt cansat a casa, però molt satisfet. De sobte, em vaig apassionar pel futbol i el ping-pong (actualment són els esports que més m’agraden junt amb el bàsquet), i els practicava sovint amb els amics. Vaig deixar el taekondo i em vaig dedicar únicament al bàsquet.

Actualment jugo al c.b.Vilassar de Dalt i sempre que els deures i els exàmens m’ho permeten, surto al carrer a jugar a futbol. M’encanta córrer, destrossarme físicament i millorar en qualsevol esport.

Pau

La majoria de les persones solem tenir molt més en compte les equivocacions dels demés que no pas els encerts o, simplement, el que fan bé. Per exemple i sense anar més lluny, parlaré de mi.

L’altre dia, en arribar a casa per la tarda, ma mare em va preguntar com havia anat el dinar. Vaig contestar-li que tot havia anat bé, però que jo sempre havia de parar i desparar la taula i posar i treure el rentaplats; que el meu germà no ho feia mai.

El que no vaig tenir en compte és que ell va quedar-se amb mi i va fer el dinar. Podria haver-ho fet ma mare, o jo mateixa, i ell podria haver marxat, però no va ser així.

Poden semblar coses insignificants però, realment ho tenim tot en compte o només ens adonem del que volem adonar-nos i preferim veure el que es fa malament en comptes de trobar la part bona de les coses?

Júlia

La setmana m’ha passat força ràpida, però per fi ha arribat el cap de setmana. Ja en tenia ganes! Estic veient que serà bastant avorrit, però l’aprofitaré com a mínim per a recuperar hores de son. No anirem enlloc especial amb les nenes, perquè totes tenen alguna cosa a fer: unes partit de bàsquet, una altra ball, una no en tinc ni idea, per no parlar de les dues que no estan a Barcelona, que tinc moltíssimes ganes de veure-les. Jo, en canvi, l’únic que tinc per fer és un dinar familiar el diumenge, i molt d’entusiasme no en tinc.

La veritat es que la meva família té raó, estic en una edat que no encaixo a cap lloc. Tots els meus cosins i cosines són més petits que jo. A la meva germana que sempre li han agradat els nens s’ho passa pipa amb ells, però jo al cap d’una estona ja em canso. I després quan m’assec a taula amb els grans, encara que ells veuen que ja sóc gran, hi ha cops que aguanto i hi ha que no. A vegades parlen de temes interessants i m’agrada escoltar-los, però no hi estic a gust del tot. Sembla que no pugui donar la meva opinió perquè encara no sóc adulta i em sento la diferent. I ja no dic quan parlen de temes súper avorrits o quan algú explica la seva desgràcia i tots comencen a fer teràpia.

Després diuen que els adolescents ens aïllem del món , que només pensem en nosaltres etc. I és que en dies de família no hi ha qui faci una altra cosa, perquè al final l’únic que et distreu són o els teus “cacaus” mentals, l’ordinador o, els dies que t’has de preparar un examen, l’estudi. Així que acabes anant a la teva habitació si estàs a casa teva, o al sofà de la casa dels teus familiars. Continues avorrint-te, mirant tota l’estona el rellotge i desitjant que o el teu pare o la teva mare s’aixequi i digui el típic: va farem un pensament. Llavors t’aixeques de pressa, reculls totes les teves coses i et t’acomiades de tots i cada un d’ells amb dos petons i un somriure. Arribes a casa pensant: he desaprofitat el cap de setmana de mala manera, tant de bo hagués pogut quedar-me a casa o sortir amb els amics.

Però llavors arriben els dies que quan portes temps sense veure els avis, tiets, cosins etc. et donen ganes de passar una de les típiques tardes de família. Que encara que son avorrides, et sens arropada i contenta de veure la teva família reunida i passant una bona estona.

Alba

La veritat és que no sé què puc escriure, sempre he pensat que això de les redaccions és massa enrrevessat per mi.
La majoria de persones tenen una gran imaginació, o una miqueta més de destresa que jo en aquestes coses, persones que els hi dius, escriu-me algo, i en un moment tenen una gran redacció acabada i sense fer cap gran esforç. Però jo tinc molt poca imaginació i mai trobo ni el tema ni les paraules per expresar-me com m’agradaria.

Ara mateix estic preguntat a tota la meva família què podria escriure, o almenys una petita ajudeta que em treies fora del meu buit imaginatiu, però les respostes més corrents són: “Ai noia, que tampoc és tan difícil!” o “s’hi tinguessis tanta traça com escrius pel mòbil, ja hagessis escrit un llibre!”. Crec que algo de raó en tenen.

Sigui primaria o la ESO, sempre toca escriure una historieta, petita però historieta. Recordo que, a primària, a la diada de Sant Jordi t’obligaven a escriure una prosa i un poema; no hi havia any que no m’inventés una escusa per no entregar-ho, i si l’entregava, era feta amb mala gana, tard i molt poc elaborada. Els profesors sempre em deien que em podria espabilar més, pero mai he arribat a intentar-ho, però sense adonar-me’n he escrit un petit text, i crec que li podria buscar la part positiva de tot això, i que tampoc m’ha costat tan del que em pensava, però tot hi així, jo no serveixo per això, són d’aquelles manies que les tindré sempre.

Anna

Diumenge 11 de setembre, quin dia més trist! Només podia pensar que al cap de 24 hores començava la rutina de cada dia: aixecar-se a les set i mitja, preparar la motxilla i anar cap a l’institut.

El primer dia, el 12 de setembre, va ser molt “lleuger” ja que, no vam fer res de classe. Els professors es van dedicar a explicar què faríem durant tot el curs i com ens avaluarien. Però després d’aquest dia ja van començar a posar deures i exàmens.

Aquesta rutina es va repetint un dia si l’altre també, cada dia, setmana, cada mes i fins i tot cada any igual.

Judith

Aquell matí vam decidir sortir amb la barca a conèixer la zona, tot estava tranquil, feia un dia molt clar. Feia bastant que navegàvem quan el cel es va anar tornant de color gris i anaven apareixent núvols. No ens va donar temps a arribar a la vora del riu, quant va començar a bufar un vent molt fort i es va posar a ploure molt fort, la barca anava d’un costat a l’altre, es va formar un remolí a l’aigua i no podíem evitar-lo, per més que remàvem no podíem marxar d’allà, cada vegada ens hi acostàvem més, ja estàvem a punt de caure quan em vaig despertar del somni.

Havíem anat d’excursió per veure unes runes que havien descobert no gaire lluny del poble, a mig camí em vaig aturar per veure el paisatge i m’havia quedat adormida,de sobte em vaig adonar que estava sola. Els altres havien seguit el camí, en intentar buscar-los em vaig adonar que el paisatge no era el mateix, tot havia canviat, no sabia com trobar al camí de tornada, vaig començar a caminar sense saber on anava, anava mirant per tot arreu quan vaig veure alguna cosa, semblava que aquell senyal em volia dir alguna cosa, m’hi vaig anar acostant, aquell senyal feia com un xiulet cada vegada més fort, allò no parava, fins que em vaig adonar que aquell xiulet era el meu despertador, vaig obrir els ulls i estava a la meva habitació, havia sigut un malson.

Era el primer dia de classe i no podia arribar tard, em vaig llevar ràpidament i desprès de vestir-me vaig anar a la cuina per esmorzar, la llet cremava així que primer vaig anar a assecar-me el cabell però l’assecador va començar treure fum i no em vaig poder arreglar el cabell, en preparar la motxilla m’havia deixat de posar un llibre, hauria de tornar a repassar l’horari, el temps s’acabava, l’autobús estava a punt d’arribar i jo no ho tenia tot per què no sabia on havia deixat les claus de casa i amb els nervis tot ho feia al revés, com últimament havia tingut somnis estranys i al final resultava que no eren reals i que als pitjors moments sonava el despertador, vaig pensar que era el mateix així que em vaig asseure al sofà a esperar que sonés el despertador però la única cosa que vaig sentir va ser la botzina de l’autobús que feia estona que m’esperava , em vaig adonar que allò no era un somni era real i que si no corria arribaria tard el primer dia.

Sandra

L’altre dia, estava a casa meva en una terriblement avorrida tarda de diumenge. La radio estava engegada però tampoc aconseguia distreure’m massa. De sobte el locutor va dir, “Històries per reflexionar”. Mai m’han agradat massa les persones que pretenen que donem voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el mon, considero que ja tenim prou amb els problemes que nosaltres mateixos ens busquem. Però aquesta en particular, em va cridar l’atenció. Deia així:

Un home de negocis, estava estirat en una platja paradisíaca. De sobte, alguna persona es va col.locar entre el sol Caribeny i ell, al obrir els ulls va veure un noi que venia el que ell anomenava “La bebida de los dioses”. L’home, encuriosit, va comprar una d’aquelles begudes fetes artesanalment per aquell noi. Quan la va tastar un sabor magnífic i dolç va envair la seva boca i l’home es va enamorar d’aquella beguda.
-Miri, si vostè em ven la recepta d’aquesta beguda jo la podria comercialitzar -va dir l’home- Podríem obrir una empresa a Nova York, que és on jo visc, estic ben segur de que tindrà èxit i quan n’ haguem venut prous podrem anunciar-la per televisió perquè tothom la conegui. Quan sigui coneguda obrirem empreses a altres ciutats americanes i inclús en podrem obrir a altres països i la farem famosa internacionalment. La fortuna que farem serà tan gran que vostè podrà comprar tot el que vulgui, serem rics i no hi haurà res que no puguem fer !
-Tot això estar molt bé, senyor, però de que em serviria?- li va respondre el noi- Quan sigui tan ric com vostè diu, me n’aniré a una illa paradisíaca a gaudir del sol, de la tranquil.litat i d’aquest meravellós mar i això, senyor, ja tinc la gran sort de poder-ho fer cada dia amb els pocs diners que tinc.

La història ens fa donar voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el món, per això no sé si m’agrada o la odio. El que sí que sé, és que després d’escoltar-la irremediablement em vaig fer “la gran pregunta”: Els diners i la felicitats moltes vegades van agafats de la mà però, necessitem realment els diners per ser feliços? O les coses més importants estan molt lluny de ser materials?

Laura

“Dreta, esquerra, dreta, esquerra, estira els braços, aguanta l’equilibri, va ànims que ja ho tens…!

Recordo que és el que em cridava el meu pare al passeig de la platja de Cambrils, mentre m’ ensenyava a patinar”.

El meu pare, feia hoquei patins, jo estava acostumada a anar cada cap de setmana a veure els seus partits i animar-lo amb la meva mare, sempre ben abrigadetes a les grades cridant: “Vinga papa ànim!!” ell sempre ens mirava i a mi especialment, em feia l’ullet. Tot va començar un dia en què jo em vaig despertar i em vaig capficar de posar-me uns patins (ja veieu al meu pare corrents a comprar-me uns patins… jajajaja). Quan ja teníem els patins, el meu pare estava molt emocionat pensant que la seva “gordita”, tenia ganes d’aprendre el mateix que ell, ho estava preparant tot, m’ havia comprat tota mena d’ artil·lugis perquè quan caigués no em fes mal: genolleres, colzeres, canelleres…tot el que existís, i jo mentre, estava tota contenta pensant que dintre de poc, sabria patinar igual que el meu pare. Va donar la coincidència que quan se’m en va enflautar aprendre a patinar estàvem de vacances. Érem on anàvem sempre quan jo era petita: a Cambrils, hi havia un llarg passeig en el qual el meu pare va pensar que podria aprendre de meravella a patinar.

Un dia pel mati, el meu pare em va despertar i em va dir: “Ariadna corre afanya’t, aixecat de pressa, que anem a patinar” quan va acabar aquella frase, vaig fer un bot, em vaig posar la meva roba i vaig córrer a despertar a la meva mare, la meva àvia i al meu avi. Després de molt esperar, finalment vam aconseguir baixar del pis. Després d’un curt, però per mi llarg camí vam arribar a l’ esperat passeig. Allà vaig començar a donar la tabarra i a dir que em volia posar d’una vegada els patins, però el meu pare em va dir que fins que no em poses les proteccions (colzeres i demés…) no podria començar a patinar.

Un cop finalitzada la acció de “protecció” el meu pare va procedir a posar-me dreta ja amb els patins posats, jo començava a somriure molt feliçment, quan de cop i volta la meva àvia va tenir una magnifica idea: POSAR-ME UN COIXÍ AL CUL! Jo al principi vaig pensar, però què està dient de posar-me un coixí al cul, i em vaig negar rotundament a posar-me’l però desprès d’una llarga reflexió, vaig arribar a la conclusió de que: “más vale prevenir que curar” i em vaig ficar el coixí sobre del meu “culete” (semblava el “muñeco michelin” però en fi, que hi farem…) no m’ho podia creure, però per fi estava llesta, ja no em faltava res per poder ser una aprenenta del meu pare… va començar a donar-me ordres, que si primer aixeca aquest peu, que si desprès l’ altre,que si ara estira els braços, que si ara aixeca el cap i no miris al terra, etc. un munt de coses que al principi pensava que el meu cap no podria processar, però desprès d’unes quantes caigudes (però sense cap mal) i un munt d’ànims dels meus avis i pares, sense adonar-me’n, ho estava fent: ESTAVA PATINANT! De cop i volta un somriure va il·luminar la cara del meu pare, i va córrer cap a mi a abraçar-me ben i ben fort, mentre m’abraçava, no parava de repetir-me: ”ets una campiona, ho has aconseguit, enhorabona!” Aquell dia va ser un dels millors dies de la meva vida.

A dia d’avui, encara segueixo patinant. Em recorda massa a ell i no vull deixar de fer el “hobby” del meu pare, sé que esta orgullós de mi i que allà on sigui desitja amb totes les seves forces que continuï endavant . Sé que a ell és una de les coses que més li agradava: veure’m patinar; gaudia mirant-me patinar, per molt malament que ho fes, tenia plena confiança en mi, mai la perdia, sempre em mirava amb aquells ulls i em regalava aquell somriure tan innocent com el que em va donar el dia que vaig aprendre a patinar.

Ariadna