LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Medicinas gratuitas, así las llaman públicamente. Las donan las compañías farmacéuticas, la mayoría están caducadas. Fármacos desechables para pacientes desechables.”

El jardinero fiel

La película el Jardinero fiel, basada en la novela de John Le Carré, es, entre otras muchas cosas, una brillante crítica social. Aunque, seguramente, podría llenar este texto de elogios y demás sobre ella, esta vez he elegido utilizarla únicamente como ejemplo para reflexionar sobre un tema que me indigna especialmente.

África, América Latina, Europa Oriental y Asia son continentes donde la pobreza y la miseria abundan. Las compañías farmacéuticas juegan con sus gentes como si de títeres se trataran. Se aprovechan de la situación, de las enfermedades que los atacan, de la angustia y de la poca ayuda médica que reciben, para utilizarles como conejitos de indias tras una tapadera solidaria.

Y yo me pregunto por qué, ¿Por qué se benefician de la desesperación de la gente? ¿Por qué no son capaces de ayudar, ellos que poseen los recursos necesarios, en lugar de empeorarlo todo? ¿De verdad les da satisfacción mejorar a costa de la vida de los demás?

Vivimos en una sociedad injusta, preferente, que se mueve por puro interés. La pena es que todos lo sabemos, lo criticamos y nos compadecemos, pero los actos reales son mínimos.

Mi reflexión final se limita a un par de preguntas, ¿Igualdad, justicia, dónde quedan esos caracteres que decimos tener? ¿Existen verdaderamente?

Ana

Per a mi, la platja sempre ha estat una manera de desconnectar dels problemes. El soroll de les ones quan xoquen contra les roques del port, la sorra que et crema els peus durant les hores de sol intens, i l’aigua tan freda… Són moltes les sensacions que tinc quan sóc aquí. Aquestes petites coses fan que estigui tranquil·la, i sobretot que m’ho passi bé quan estic allà amb les amigues.

A l’estiu no hi ha dia que no baixem a la platja, per sort, a la meva mare també li agrada molt i té la paciència d’agafar el cotxe cada dia i portar-m’hi.

Quan era petita hi vivia just davant, només havia de travessar el carrer i ja hi era. M’agradava quan hi anàvem cap a les vuit del matí perquè tot estava tranquil, l’aigua estava plana i neta i hi corria la brisa dels matins. Però també m’agradava quan hi anàvem a les nits que, igual que al matí, tot estava tranquil i perfecte.

Quan marxem de vacances d’estiu normalment anem a la costa, a Palamós, i el meu pare i jo, acostumem a anar, un o dos cops, cap allà a les deu de la nit, al moll del port. Des d’allà es veu la llum del far, les casetes del poble totes il·luminades, les petites barquetes que naveguen pels voltants, i sobretot els pescadors ansiosos per fer bona pesca.

Suposo que és perquè de petita he estat a prop de la costa que ara no podria viure a més de 10km de la platja!

Jennifer

Avui us vull parlar d’un lloc que m’agrada molt, per a mi és un lloc on poder desconnectar de la realitat, un lloc on poder viure emocions fortes, us estic parlant de PortAventura.

PortAventura és un ‘resort’ que consta d’un parc temàtic, un parc aquàtic, quatre hotels, un centre de convencions i un camp de golf. Però en aquesta entrada em centraré a explicar-vos el parc temàtic, sé que molta gent hi ha anat però conec gent que no hi ha anat mai. El parc temàtic te una extensió de 117 hectàrees i en el seu interior hi han cinc àrees temàtiques però només us n’explicaré tres ja que, si no, l’escrit em surt molt llarg.

La primera és la ”Mediterrànea” i representa un poble pesquer de la costa catalana, hi ha tres atraccions entre elles, el Furius Baco, la muntanya russa més ràpida d’Europa. El Furius Baco agafa una acceleració de 0 a 135 km/h en 3,5 segons amb un recorregut de 850 metres que el recorrem en escassos 25 segons i han diversos restaurants com per exemple el bar l’estació, situat a sota del Furius Baco.

La següent àrea, la ‘Polinesia” és l’àrea més verda i més bonica de tot el parc (pel meu gust), hi ha més de 600 palmeres. Està tematitzada en una illa de la polinèsia, amb les cabanyes fetes de palla i fusta, però hi han molts insectes i bitxos insuportables, però és molt maca. Hi ha 5 atraccions: Un vaixell que es balanceja, un simulador tematitzat en una investigació marina, unes canoes que descendeixen per una baixadeta pels més petits i l’atracció estrella d’aquesta àrea, el Tutuki Splash. Es tracta d’una barca gegant que passa per un canal enmig de la selva i fa dues baixades que provoquen que et mullis, i, a la segona, surts mulladíssim. Hi ha un restaurant, el Bora-Bora, una botiga Quicksilver ( no sé què fa enmig de la Polinesia) i diverses botigues de records.

La tercera àrea del parc és la novetat d’aquest any: ”SésamoAventura”. Es tracta d’una àrea infantil de més de 12 000 metres quadrats, amb 11 atraccions, una zona de tobogans per als més petits, un punt de restauració, i una botiga de regals, la”Chikitienda” (ecs, quin nom més estrafolari!). Entre les 11 atraccions que hi ha, la meva preferida es diu ”Magic Fish”. Es tracta d’una atracció giratòria sobre l’aigua, et puges en un peix i comences a donar voltes, gires el manillar que hi ha al cap del peix i derrapes i mulles a la gent que està mirant des de fora. Aquesta àrea té un defecte, que fa molt poca ombra i a l’estiu sembla un forn.

Doncs, fins aquí arriba la primera part del meu escrit, la segona ja la penjaré a la pròxima, ens veiem!

Hector

A l’estiu va acabar l’institut, era fi de curs, arriben les recuperacions. Va ser una setmana molt estressant, a part d’estudiar, també pensava en el meu avi que va estar malalt. Quedava molt poc per anar al Marroc, però el meu avi cada cop es posava més malalt, era una situació molt greu. Tenia una recuperació, em quedava un dia per baixar al Marroc, en aquell moment no podia fer res cada cop deien que el meu avi estava pitjor. La meva mare estava boja perquè volia que baixéssim tot junts, i només faltava un dia per fer les recuperacions. No sabia què fer i vaig decidir dir-li a la meva mare que baixés, encara que fos a veure’l abans que passés alguna cosa. Vaig trucar als meus tiets i tots van baixar menys nosaltres, la meva mare va sentir que passaria alguna cosa. Jo l’única cosa que desitjava era que el meu avi es recuperés i tenir l’oportunitat de passar un bon estiu amb ell.

Una tarda, però, després d’acabar d’estudiar i començar a gaudir de les vacances, de sobte sento el mòbil que sona, com sempre dic “hola?”. Sento veus cridant i plorant, ningú parlava i vaig dir “mare?” “què passa?” i és quan em diu “el teu avi s’ha mort”. Tiro el mòbil i me’n vaig directament a l’armari on tinc un àlbum de fotos amb molts bons records amb ell, agafo una foto i m’estiro en el mig del passadís, plorant i dient “no s’ha mort!”, “ no s’ha mort”. El meu pare va intentar calmar-me, dient-me que a ell també se li va morir el seu pare quan tenia 12 anys i ho ha hagut de superar. Desitjava estar allà amb ells al Marroc, encara que fos per mirar-lo per últim cop, alguna última paraula, però no va ser així…

Vaig passar una setmana dins de casa, sense ganes de res, sense voler parlar amb ningú. Un dia van venir les meves amigues a casa perquè sabien que em passava alguna cosa. Gràcies a elles em vaig animar aquells últims dies, abans de baixar al Marroc. Quan va passar una setmana varem baixar jo i el meu germà. Quan varem arribar no estava en el seu lloc de sempre, vaig començar a plorar abraçant la meva àvia i a les meves cosines, animant-me i explicant-me que la vida és així i que tots morirem. Aquella arribada al Marroc va ser diferent, perquè el primer que feia era abraçar-lo i com que no em podia veure només em tocava i em deia sempre has crescut molt. Aquest estiu ha estat el pitjor de tots.

Amal

El otro día en Facebook encontré una página titulada “Lucha contra la Anorexia y la Bulimia”. Da la casualidad de que me estoy leyendo un libro que me dejó una amiga que trata más o menos de lo mismo. Me entró curiosidad y empecé a mirar.

Nada más entrar en la página aparecía una foto de una persona cualquiera mirándose a un espejo, ésta estaba delgada y ella misma se veía gorda. Después de esta foto había una larga fila de comentarios de todo tipo; de gente cercana a personas anoréxicas o bulímicas o incluso las supuestas afectadas también escribían allí.

En mi opinión, creo que puede haber muchas causas para poder llegar hasta este punto. Las que más conocemos o acostumbramos a oír son las críticas que los demás hacen sobre nosotros, pero también creo que la mayoría de estas enfermedades vienen dadas por problemas del pasado, aunque también destaque la baja autoestima, las diferentes presiones de la sociedad y los problemas con la familia. Por ejemplo, una persona con tendencias a patologías alimentarias que tiene una ruptura amorosa llorará, pataleará y en consecuencia dejará de comer o simplemente comerá por atracones y luego vomitará. Por lo que he escuchado, podríamos relacionar esta enfermedad como un iceberg, sólo ves la punta (llantos, aislamiento, bajo peso…), pero detrás hay mucho más y ahí es donde está el problema. ¿Cómo puede ser que una persona que pesa apenas 40kg o incluso menos, tenga la sensación de que no pasa por la puerta? Todo el mundo tiene cierta distorsión corporal, pero hasta un punto…

Lo que más molesta, es que la mayoría de adolescentes se comparan con estereotipos de modelos que no son reales (yo la primera), estereotipos que tienen las caderas más delgadas que la cabeza. Por ejemplo en las agencias y en los desfiles, o lo que nosotros mismos podemos ver por la tele perfectamente, la moda. Ésta está LLENA de chicas que miden 1.80 y usan una 34, tienen un IMC de cuánto? de 15? Pues sí, porque eso es lo que pedían por ejemplo en Cibeles. Después de buscar algo más por internet sobre este tema para poder hablarlo aquí, he leído que en una ocasión, la modelo Filippa Hamilton fue despedida de la campaña de jeans Blue Label porque le decían que tenía sobrepeso y que no cabía en sus prendas (modelo de 23 años que mide 1,77 metros y pesa cerca de 55kg). Así lo único que hacemos es fomentar la anorexia, qué triste.

Después de esto, cada uno se tendría que hacer sus propias reflexiones y conformarnos con lo que somos. No envidiar a nadie o querer ser como otra persona sólo por el hecho de que sea más guapo o tenga mejor cuerpo que nosotros. Cada uno es como es. Que no nos gustamos, hay otros métodos para cambiar, pero si no nos queremos a nosotros mismos, quien nos va a querer?

Jade

Mai m’havia plantejat la idea de tenir una mascota.

Però un dia m’ho vaig preguntar. Estava asseguda a la taula del menjador sopant, mentre els meus pares parlaven i el meu germà estava encantat mirant la televisió, jo em vaig endinsar en el meu món i vaig començar a qüestionar-me, si tenir un gat em feia il·lusió. Donant-li voltes al tema vaig decidir que de veritat em faria feliç tenir com a mascota un gat i com que estàvem a prop del Nadal i reis vaig pensar demanar-lo com a regal.

Els vaig explicar la idea als meus pares. Ells sorpresos em van dir que tenir un gat era una gran responsabilitat, i que ara em feia gràcia però que potser d’aquí a uns anys me’n cansaria, a més ja teníem la Tori una gossa molt dòcil i carinyosa però que segur que amb la visita d’un gat ja no ho seria tan.

Com que són molt tossuda vaig seguir insistint. No sé com va anar però crec que els meus pares em van donar una oportunitat. El dia de reis, vaig baixar corrent al menjador, com fa qualsevol infant que està content per obrir els seus regals. Estava molt convençuda de que no m’havien comprat un gat perquè ja m’havien advertit que era una mala idea. Però la meva sorpresa va ser que al damunt de la taula del menjador hi havia un transportí amb un gat preciós al seu interior, tenia un pèl gris que brillava i una ulls groguencs com dues taronges i estava espantat. Estava tan contenta i nerviosa que no sabia com agafar-lo. Vaig decidir posar-li Pupu de nom.

Ara, ja fa sis anys que tinc el Pupu, és un gat molt bo, no té cap problema amb l’Ona, la gossa que tenim ara, perquè la Tori era velleta i va acabar morint.

Des que tinc el gat l’únic que puc dir és que tenir un animal no és cap joc, l’has d’alimentar, portar-lo al veterinari, demostrar que l’estimes perquè ell segur que farà el mateix amb tu encara que pensis que no és capaç. Si marxes de vacances has de tenir algú amb qui deixar-lo o te l’has d’endur. Tenir un animal comporta moltes responsabilitats. Quina raó tenien els meus pares, però jo no canviaria per res del món el meu gat.

Marina.

A la Xina s’ha obert un debat a internet sobre la falta de solidaritat de la població cap a les persones accidentades. A la ciutat de Foshan el cap de setmana passat van atropellar tres vegades una nena de dos anys i ni els conductors ni la dotzena de transeünts que van passar vora el cos no van fer res. Fins que una escombriaire va alertar del fet i van avisar els seus pares van passar set minuts.

Des que les imatges corren per internet molts xinesos senten vergonya d’ells mateixos i diuen que han d’aprendre a no actuar com a rates i no pensar només en guanyar diners.

Aquest país gran i perfecte comença a dubtar dels seus valors.

Pau

L’altre dia a classe de castellà vam acabar parlant sobre “per què ens agrada destrossar allò que ens sembla bonic”. La Roser va posar l’exemple de que quan estem a la platja amb els peus tocant l’aigua, a punt de submergir-nos, ve una onada i deixa tota la sorra plana i amb una textura perfecta, ens encanta destrossar aquest moment i trepitjar-la, però en cavi ens agrada que estigui llisa i tranquil·la.

Un altre exemple el vaig trobar dies després llegint ètica para Amador, no es ben bé el mateix però s’hi assembla: quan trobem una llauna a terra, el nostre instint sovint ens empeny a colpejar-la fins que quedem satisfets (sempre hi haurà un cap intel·ligent i cívic que la llençarà a la brossa). O quan veiem un paisatge ple de flors boniques segur que més d’un es planteja agafar-les i emportar-se-les.

Em vaig quedar amb una estranya sensació al cos, perquè no ho havia pensat mai, i acostumo a fer tot això sempre que puc. Només em plantejo perquè el nostre egoista instint té unes atrevides idees de canviar el que ens “agrada”?

Paula

Aprofita el dia. Cada dia quan ens llevem pensem avui faré això, faré allò, massa coses en molt poc temps o no les podem fer totes per una de les raons de les qual ja he escrit: Mandra.

Cada dia penso “avui faré tots el deures de la setmana “ i al final acabo no fent res, potser perquè estic al sofà o estic jugant a algun joc. De vegades, penso que cada dia em costa més fer les coses, estic mes atabalat i m’agradaria estar més temps relaxat o fent les coses que més m’agraden. Parlo sobre aquesta històrica frase perquè cada dia la sento més ja sigui perquè em diuen “aprofita i fes-ho avui “ o també sento a la gent dient “no em dona temps de fer res “.

“Carpe diem” d’aquesta frase podem extreure una frase feta: “No deixis per demà el que puguis fer avui”. Tots hem sentit aquesta frase i tots hem estat atabalats alguna vegada per coses més o menys importants.

En la vida perquè no et passi això, has de tenir una mica organitzat el dia a dia, saber el que has de fer, per quan ho has de fer i si et donarà temps per fer-ho, intentar no deixar la feina per a l’últim moment i així no anar atabalats ni posar-nos nerviosos.

Xavi

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula