LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per què es tant car viure?
Si ens poséssim a mirar els diners i despeses que tenim en un dia al·lucinaríem.
Només aixecar-nos esmorzem, posem que esmorzem un bol amb cereals i llet, els cereals ja costen uns diners i la llet també, després ens anem cap al institut amb cotxe i gastem benzina… A l’hora del pati tens un entrepà de botifarra molt bo, però això també son calers … A l’hora de dinar ens quedem a l’institut però també hi ha despeses! Un cop sortim de l’escola berenem un croissant de xocolata (per posar un exemple) amb un suc per acompanyar..
Però per arribar a casa com que estem una mica lluny necessitem un bus que ens hi acosti i ja tornem a gastar. Després d’haver berenat segurament que estem al PC i fent deures però ja estem gastant i a l’hora de sopar, sopem una bona truita de patates que costa el que costa… I segurament mirem la TV un ratet abans d’anar a dormir, que ja estem un altre cop….
Segurament si un dia deixéssim de fer totes aquestes coses i ens donessin els diners en mà penso que hi hauria gent amb una mica més de diners, només fent les coses suficients per poder viure…

Guillem

Em sento bé, sí, molt bé. Un núvol. Potser aquesta és la millor manera de descriure-ho. Normalment és com se sent un enamorat envaït per l’amor. I jo, em sento així, perquè estic enamorada, però de la vida i d’aquells moments que et regala i et sents el més afortunat del món.

Com l’altre dia. En un ambient d’amigues, rient, xerrant, en definitiva, passant-nos-ho de ”conya”, una d’elles se’n va haver d’anar, tenia pressa. Més tard, només uns minuts més tard, em va trucar. Sorpresa vaig contestar. ”Si?” ”Hola Laia, sóc jo…” bla bla bla, em va dir quatre coses, entre d’altres que tenia ganes de ”marxa”. Aiii, cada dia em sorprèn més, aquesta noieta. ”Et deixo que ara no puc parlar” li vaig dir. Tot just ens vam haver acomiadat es va fer un breu silenci. T’estimo, em va dir. No sé perquè un somrís va aparèixer al meu rostre. No era el primer cop que m’ho deia però aquell, aquell va ser especial.

Ella i jo tenim un historial molt extens de moments, anècdotes, secrets i milers de tonteries. I crec que la paraula que em va dedicar ahir sempre la recordaré. El seu t’estimo.

Laia

“Medicinas gratuitas, así las llaman públicamente. Las donan las compañías farmacéuticas, la mayoría están caducadas. Fármacos desechables para pacientes desechables.”

El jardinero fiel

La película el Jardinero fiel, basada en la novela de John Le Carré, es, entre otras muchas cosas, una brillante crítica social. Aunque, seguramente, podría llenar este texto de elogios y demás sobre ella, esta vez he elegido utilizarla únicamente como ejemplo para reflexionar sobre un tema que me indigna especialmente.

África, América Latina, Europa Oriental y Asia son continentes donde la pobreza y la miseria abundan. Las compañías farmacéuticas juegan con sus gentes como si de títeres se trataran. Se aprovechan de la situación, de las enfermedades que los atacan, de la angustia y de la poca ayuda médica que reciben, para utilizarles como conejitos de indias tras una tapadera solidaria.

Y yo me pregunto por qué, ¿Por qué se benefician de la desesperación de la gente? ¿Por qué no son capaces de ayudar, ellos que poseen los recursos necesarios, en lugar de empeorarlo todo? ¿De verdad les da satisfacción mejorar a costa de la vida de los demás?

Vivimos en una sociedad injusta, preferente, que se mueve por puro interés. La pena es que todos lo sabemos, lo criticamos y nos compadecemos, pero los actos reales son mínimos.

Mi reflexión final se limita a un par de preguntas, ¿Igualdad, justicia, dónde quedan esos caracteres que decimos tener? ¿Existen verdaderamente?

Ana

Per a mi, la platja sempre ha estat una manera de desconnectar dels problemes. El soroll de les ones quan xoquen contra les roques del port, la sorra que et crema els peus durant les hores de sol intens, i l’aigua tan freda… Són moltes les sensacions que tinc quan sóc aquí. Aquestes petites coses fan que estigui tranquil·la, i sobretot que m’ho passi bé quan estic allà amb les amigues.

A l’estiu no hi ha dia que no baixem a la platja, per sort, a la meva mare també li agrada molt i té la paciència d’agafar el cotxe cada dia i portar-m’hi.

Quan era petita hi vivia just davant, només havia de travessar el carrer i ja hi era. M’agradava quan hi anàvem cap a les vuit del matí perquè tot estava tranquil, l’aigua estava plana i neta i hi corria la brisa dels matins. Però també m’agradava quan hi anàvem a les nits que, igual que al matí, tot estava tranquil i perfecte.

Quan marxem de vacances d’estiu normalment anem a la costa, a Palamós, i el meu pare i jo, acostumem a anar, un o dos cops, cap allà a les deu de la nit, al moll del port. Des d’allà es veu la llum del far, les casetes del poble totes il·luminades, les petites barquetes que naveguen pels voltants, i sobretot els pescadors ansiosos per fer bona pesca.

Suposo que és perquè de petita he estat a prop de la costa que ara no podria viure a més de 10km de la platja!

Jennifer