LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aprofita el dia. Cada dia quan ens llevem pensem avui faré això, faré allò, massa coses en molt poc temps o no les podem fer totes per una de les raons de les qual ja he escrit: Mandra.

Cada dia penso “avui faré tots el deures de la setmana “ i al final acabo no fent res, potser perquè estic al sofà o estic jugant a algun joc. De vegades, penso que cada dia em costa més fer les coses, estic mes atabalat i m’agradaria estar més temps relaxat o fent les coses que més m’agraden. Parlo sobre aquesta històrica frase perquè cada dia la sento més ja sigui perquè em diuen “aprofita i fes-ho avui “ o també sento a la gent dient “no em dona temps de fer res “.

“Carpe diem” d’aquesta frase podem extreure una frase feta: “No deixis per demà el que puguis fer avui”. Tots hem sentit aquesta frase i tots hem estat atabalats alguna vegada per coses més o menys importants.

En la vida perquè no et passi això, has de tenir una mica organitzat el dia a dia, saber el que has de fer, per quan ho has de fer i si et donarà temps per fer-ho, intentar no deixar la feina per a l’últim moment i així no anar atabalats ni posar-nos nerviosos.

Xavi

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula