LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest estiu, he anat a Anglaterra dues setmanes per millorar el meu anglès. Jo, porto 10 anys estudiant l’idioma, i no em va anar gens malament l’estada allà. Primer, començaré pel principi:

El primer que vaig haver de fer, va ser anar a Màlaga. Per què? Perquè des d’allà vaig agafar l’avió. Era la primera vegada que sortia del país sola i també la primera vegada que pujava en un avió. Quan vaig arribar a l’aeroport sentia una angoixa molt gran. Estava molt espantada: I si m’equivoco d’avió? I si l’equipatge se’m perd? I si em roben el passaport? I si…? Tenia unes ganes de vomitar terribles! Tot esperant per embarcar, vaig conèixer una professora d’anglès, -originària d’Anglaterra- que feia classes aquí, i que em va ajudar molt, menys mal. Quan vaig arribar a l’aeroport de Gatwick, un xofer molt atent em va recollir, i ens vam explicar les nostres vides. En arribar a la casa, vaig trucar a la porta, i una senyora -que semblava la dona dolenta que sempre va de rosa de la novel·la Harry Potter- va obrir la porta. Era molt agradable, em va ensenyar la meva habitació, i quan vaig haver desempaquetat tot, vaig entrar al saló principal, -que feia una olor bastant desagradable- em va oferir una bossa de patates picants i un suc de color vermell molt estrany per berenar. La dona em va deixar sola a casa aquella tarda, era diumenge i havia d’anar a missa. Em va dir que hauria de rebre a l’altra noia que venia. Una estona més tard, va entrar un noi a casa, era un xicot molt ven plantat, francès. Era part del personal de l’escola on jo aniria per fer classes. No sabia com presentar-me i, ara crec que vaig ser una mica estúpida. Quan va arribar la noia la vaig trobar molt maca i alegre, era suïssa.

Aquella nit vaig sopar molt bé, però les postres, em van donar moltes ganes de vomitar. Em podies veure amb la cara inexpressiva, menjant-me a la força, aquell suc amb pell de fruita tan amarg. ECS!

El dia següent vaig començar l’escola, va ser molt entretingut, vaig conèixer a molts espanyols, catalans, russos, francesos, italians… tots molt divertits i una mica bojos. La majoria dels professors eren gent autòctona, menys la directora que endevineu, era espanyola! M’ho vaig passar de meravella, tot i que feia un fred horrible i jo només vaig portar uns pantalons llargs!

Ara segueixo en contacte amb els amics que vaig fer allà, inclosos els meus companys de la casa, i pròximament em trauré el títol oficial d’anglès.

Maria

Avui diumenge he anat amb els meus pares, tiets i cosins al Circuit de Catalunya a veure les World Series by RENAULT, on hi havia curses animacions, botigues, etc.

Ens hem llevat molt aviat i hem marxat cap allà. Quan hem arribat hem anat al paddock on hi havia els camions de cada escuderia. Després ens han deixat anar al Pit Lane on els corredors estaven signant autògrafs, pòsters i fotografies. Quan hem acabat hem anat a la tribuna per veure la primera cursa del dia. Que n’eren de ràpids el cotxes! Quan ha acabat la cursa hi ha hagut una exhibició d’un Formula 1 pilotat per una noia.

Seguidament ha començat la segona cursa molt accidentada amb 6 cotxes fora de la carrera i amb la victòria del corredor català Albert Costa. Quan s’ha acabat aquesta han fet una exhibició, amb quatre cotxes que derrapaven i feien coses impressionants, i després ha sortit Jean Ragnotti, un ex pilot de rallys Francès que amb 66 anys ha fet un show impressionant amb un cotxe molt vell.

A les 14:40 ha començat la penúltima cursa i mentre la vèiem hem dinat un entrepà, aquesta cursa ha guanyat el pilot català Alex Riberes i el segon el fill de Carlos Sainz, Calros Sainz Jr. Quan ha acabat hem anat a fer un tomb pel circuit on hi havia varies exposicions amb cotxes molt antics. Hem marxat a les 16:30 i quan he arribat a casa m’he posat a escriure aquest article abans que se m’oblidessin les coses. Ha estat un dia fantàstic!

Quim

Demà comença un altre dia d’institut. Lluny queden els dies d’estiu, on gairebé no teníem ni obligacions ni deures.

Aquest any els pares m’han fet anar a un curs d’anglès a Anglaterra durant el mes de juliol. Jo anava amb la idea fixa de que seria un rotllo i que perdria un gran període de temps d’estiu, però en arribar allà i conèixer gent, la cosa va canviar de manera sobtada. Els dies transcorrien de manera alegre ja que, deixant a part les tres hores diàries d’anglès, només fèiem que jugar i passar-nos-ho bé.

Es feia una mica estrany anar a dinar a les dotze del migdia i sopar a les cinc de la tarda, però en el temps que vaig passar allà, m’hi vaig acostumar. Va ser dur, l’últim dia, haver de dir adéu a tots els amics que vaig conèixer i ja vull tornar-hi l’any que ve.

I ara quan m’assec en algun lloc a descansar i penso en aquells bons dies a Anglaterra, dono gràcies als meus pares per haver-me fet anar al curset d’estiu.

David

No entenc què em passa. Jo recordo que de petit sempre tenia molta sort, en qualsevol cosa, des de jocs de taula fins a endevinar coses. Però últimament, no sé què passa.

Jo sempre havia estat molt positiu i sempre veia el cantó bo de les coses, per molt dolentes que fossin. En canvi, ara, a tot el que veig li trobo el seu defecte. Crec que això també influeix en la sort. Que si penses que no pots fer-ho, que no aconseguiràs el que vols, és evident que no ho faràs. És impressionant. Sóc totalment incapaç de guanyar ni que sigui un cosa tan tonta com jugar a cara i creu.

Tinc molt mala sort, però el que no puc és canviar la meva forma de pensar, no puc tornar-me molt positiu d’un dia a l’altre, perquè, encara que m’intenti convèncer de que les coses que em passen estan bé, per dins, sempre penso que tot és dolent, que no em sortirà bé i que no aconseguiré el que em proposo.

Per tant, des de fa ja un temps, no em sorprèn res del que em passa, crec que tot és possible, o sigui que espero que sigui possible que mica en mica vagi canviant un altre cop la meva forma de pensar i torni a ser com abans, que pugui fer qualsevol cosa sense pensar que no podré, i intentar canviar una mica els meus pensaments, perquè així, quan m’adoni de que la sort és la sort i que cadascú té la que té, potser aconseguiré ser una mica més positiu i veure les coses d’una altra manera.

Jofre