LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Diumenge 11 de setembre, quin dia més trist! Només podia pensar que al cap de 24 hores començava la rutina de cada dia: aixecar-se a les set i mitja, preparar la motxilla i anar cap a l’institut.

El primer dia, el 12 de setembre, va ser molt “lleuger” ja que, no vam fer res de classe. Els professors es van dedicar a explicar què faríem durant tot el curs i com ens avaluarien. Però després d’aquest dia ja van començar a posar deures i exàmens.

Aquesta rutina es va repetint un dia si l’altre també, cada dia, setmana, cada mes i fins i tot cada any igual.

Judith

Aquell matí vam decidir sortir amb la barca a conèixer la zona, tot estava tranquil, feia un dia molt clar. Feia bastant que navegàvem quan el cel es va anar tornant de color gris i anaven apareixent núvols. No ens va donar temps a arribar a la vora del riu, quant va començar a bufar un vent molt fort i es va posar a ploure molt fort, la barca anava d’un costat a l’altre, es va formar un remolí a l’aigua i no podíem evitar-lo, per més que remàvem no podíem marxar d’allà, cada vegada ens hi acostàvem més, ja estàvem a punt de caure quan em vaig despertar del somni.

Havíem anat d’excursió per veure unes runes que havien descobert no gaire lluny del poble, a mig camí em vaig aturar per veure el paisatge i m’havia quedat adormida,de sobte em vaig adonar que estava sola. Els altres havien seguit el camí, en intentar buscar-los em vaig adonar que el paisatge no era el mateix, tot havia canviat, no sabia com trobar al camí de tornada, vaig començar a caminar sense saber on anava, anava mirant per tot arreu quan vaig veure alguna cosa, semblava que aquell senyal em volia dir alguna cosa, m’hi vaig anar acostant, aquell senyal feia com un xiulet cada vegada més fort, allò no parava, fins que em vaig adonar que aquell xiulet era el meu despertador, vaig obrir els ulls i estava a la meva habitació, havia sigut un malson.

Era el primer dia de classe i no podia arribar tard, em vaig llevar ràpidament i desprès de vestir-me vaig anar a la cuina per esmorzar, la llet cremava així que primer vaig anar a assecar-me el cabell però l’assecador va començar treure fum i no em vaig poder arreglar el cabell, en preparar la motxilla m’havia deixat de posar un llibre, hauria de tornar a repassar l’horari, el temps s’acabava, l’autobús estava a punt d’arribar i jo no ho tenia tot per què no sabia on havia deixat les claus de casa i amb els nervis tot ho feia al revés, com últimament havia tingut somnis estranys i al final resultava que no eren reals i que als pitjors moments sonava el despertador, vaig pensar que era el mateix així que em vaig asseure al sofà a esperar que sonés el despertador però la única cosa que vaig sentir va ser la botzina de l’autobús que feia estona que m’esperava , em vaig adonar que allò no era un somni era real i que si no corria arribaria tard el primer dia.

Sandra

L’altre dia, estava a casa meva en una terriblement avorrida tarda de diumenge. La radio estava engegada però tampoc aconseguia distreure’m massa. De sobte el locutor va dir, “Històries per reflexionar”. Mai m’han agradat massa les persones que pretenen que donem voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el mon, considero que ja tenim prou amb els problemes que nosaltres mateixos ens busquem. Però aquesta en particular, em va cridar l’atenció. Deia així:

Un home de negocis, estava estirat en una platja paradisíaca. De sobte, alguna persona es va col.locar entre el sol Caribeny i ell, al obrir els ulls va veure un noi que venia el que ell anomenava “La bebida de los dioses”. L’home, encuriosit, va comprar una d’aquelles begudes fetes artesanalment per aquell noi. Quan la va tastar un sabor magnífic i dolç va envair la seva boca i l’home es va enamorar d’aquella beguda.
-Miri, si vostè em ven la recepta d’aquesta beguda jo la podria comercialitzar -va dir l’home- Podríem obrir una empresa a Nova York, que és on jo visc, estic ben segur de que tindrà èxit i quan n’ haguem venut prous podrem anunciar-la per televisió perquè tothom la conegui. Quan sigui coneguda obrirem empreses a altres ciutats americanes i inclús en podrem obrir a altres països i la farem famosa internacionalment. La fortuna que farem serà tan gran que vostè podrà comprar tot el que vulgui, serem rics i no hi haurà res que no puguem fer !
-Tot això estar molt bé, senyor, però de que em serviria?- li va respondre el noi- Quan sigui tan ric com vostè diu, me n’aniré a una illa paradisíaca a gaudir del sol, de la tranquil.litat i d’aquest meravellós mar i això, senyor, ja tinc la gran sort de poder-ho fer cada dia amb els pocs diners que tinc.

La història ens fa donar voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el món, per això no sé si m’agrada o la odio. El que sí que sé, és que després d’escoltar-la irremediablement em vaig fer “la gran pregunta”: Els diners i la felicitats moltes vegades van agafats de la mà però, necessitem realment els diners per ser feliços? O les coses més importants estan molt lluny de ser materials?

Laura