LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa res va començar el que per molts és la tortura més gran del món, l’institut, aquella presó d’alumnes. Al principi de curs tot és bastant fàcil: no et posen gaires deures, els temaris són repàs del any passat i els professors nous encara no t’han agafat mania, cosa que fa que a la classe puguis estar una mica despitat, però a mesura que passa el curs, els professors ja t’han conegut i et van exigint cada cop més.

Et costa llevar-te, tens son, no escoltes res del que et diu el professor, i et passes la classe fen foteses perquè et passi la hora més ràpid possible. Per mi començar l’institut és una gran tortura, perquè encara recordo el meravellós estiu que he passat, com quan m’aixecava molt tard i em passava el dia sense fer res, quedant amb els amics i sense tindre cap preocupació; el contrari d’ara. M’aixeco,i sense adonar-me’n ja estic fent la primera hora de classe, adormit. I això durant set hores diàries sense sortir d’allà, i el més important que em passa és saber de que esta fet l’entrepà a l’hora del pati.

Quan surto, sense poder descansar ni un moment m’adono de que he de fer deures, una quantitat de deures considerable però que es fan eterns, a causa de la fatiga acumulada de tot el dia.
Descanses una mica i ja és l’hora de sopar i anar-se’n a dormir, però no tens són i et quedes fins les tantes sense saber que demà et tocarà fer el mateix que avui.

Carles

A l’orquestra de corda, el director ena ha repartit les noves partitures de la temporada. Les miro i penso: Cada cop són més difícils.
L’any passat érem tres violoncel·listes: La Júlia en Martí i jo; la Júlia en sap molt, en Martí que és el principiant i jo que ja fa uns quants anys que hi toco. Als concerts que fèiem abans, jo em podia recolzar en la Júlia i ella amb mi, del tercer cel·lo ni rastre…, més aviat semblava que fes playback. Actualment la Júlia no pot venir pels estudis i ens hem quedat el principiant i jo. Ara hauré d’estudiar el doble, ja que si em perdo no em podré refiar del tercer cel·lo com ho feia de la Júlia. Us imagineu una orquestra on tothom fes veure que toca i no sonés ni una nota?

Pol