LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La Marihuana, como muchos sabréis, es una una planta. Sus hojas se extraen y se fuman como tabaco. Como muchas drogas, es ilegal, y el hecho de consumirla puede producir trastornos mentales y físicos. Hace aproximadamente un mes, una de mis amigas fumó Marihuana y estuvo al borde de la muerte.

Era un viernes normal y quedamos con varias amigas para dar una vuelta. Nos quedamos a cenar en un bar y cuando acabamos, dos de ellas decidieron fumar María. Yo ya había dicho que no me gustaba mucho la idea y que no me parecía bien que fumaran en medio de la calle, pero ellas insistieron, yo estaba muy nerviosa por si alguien las pillaba.

“No puedo respirar…” esas fueron las últimas palabras que dijo antes de echarse al suelo. Gesticulaba mucho, diciendo que no podía respirar, que le costaba y que sentía un fuerte dolor en el pecho, luego, se estiró en el suelo y perdió el conocimiento. Yo estaba muy asustada, incluso derramé alguna lágrima. Finalmente, la madre de una de las chicas llamó y vino a ayudarnos. Por suerte, ella ya empezaba a encontrarse mejor.

Esta experiencia me ha hecho reflexionar sobre lo malo que es drogarse y todo lo que puede pasarte si lo haces. Sin duda, tenemos que ir con cuidado con esos temas. Solo se vive una vez y hay que disfrutar al máximo, pues nunca sabes cuando puede llegarte la hora.

Sandra

Cerca de mil millones de personas padecen hambre en el mundo: 963 millones, según datos oficiales de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Sin embargo, esta realidad convive con otra: la enorme cantidad de comida malgastada a diario en todo el planeta.

“Con la comida desperdiciada durante un año en el Reino Unido y Estados Unidos se podría sacar de la hambruna a todas las personas que pasan hambre en el mundo”, dice el experto Tristram Stuart. Mientras millones de personas padecen hambre, una enorme cantidad de comida se descarta o malgasta a diario en todo el planeta. Es algo que debe cambiar por el bien de todo el mundo, porque el despilfarro de comida podría convertirse en una de las posibles vías para salvar el planeta.

Empezando por cada casa particular, la gente debería comprar lo que realmente sabe que se comerá, lo que están completamente seguros de que no irá a la basura. “Un plato limpio debería significar una conciencia limpia. No te pongas en el plato más de lo que puedas comer.”

Además de los grandes supermercados que disponen de más de la mitad de los alimentos que realmente la gente acaba comprando. ¿Es necesario que la oferta sea superior a la demanda para poder mostrar una imagen de una abundancia infinita? Vayas a la hora que vayas a un supermercado, encontrarás igualmente todo aquello que necesites y más! Os habéis preguntado alguna vez qué hacen al final del día con toda aquella cantidad de comida?¿A dónde va a parar?

El primer mundo padece sobrepeso mientras que personas del tercer mundo mueren de hambre a diario y nadie se digna ni siquiera a pensar en ellos cuando va a tirar los tres cuartos de comida que tiene en el plato.

Comemos en exceso mientras otros no comen.

En definitiva, si cada persona pusiera de su parte, si cada ser humano, antes de arrojar a la basura algo que no le acaba de gustar, se lo pensara dos veces… podríamos salvar este planeta consumista y muchas veces egoísta.

Laura Morales

Si escoltes parlar a la gent, la majoria diu que no és racista, que hem de lluitar per la igualtat, que tenim els mateixos drets, etc… Però les notícies contínuament ens fan veure que tot és teoria, que en la realitat el racisme existeix. No només en la nostra vida propera on hem vist com es menysprea una persona d’una altra raça amb insults o indiferència, sinó que també ho veiem a nivell mundial.

Estava veient les notícies quan vaig veure que hi havia hagut un atemptat, en un país Europeu, on havia mort una gran quantitat de gent. Tots els polítics dels països rics, van fer actes per la memòria dels afectats, se’n va parlar durant dies a tots els canals i a tota hora.

Però jo em pregunto si no és racisme no parlar, ni fer actes, i mirar cap a un altre costat, quan mil·lers de nens, homes i dones moren diàriament de gana, son torturats o explotats, en països menys desenvolupats. Això no és racisme?

Sandra

“Ets tonta” em diu el meu germà, i aquí s’inicia la discussió, ens comencem a insultar i a veure qui la diu més grossa. Al cap i a la fi som germans, i que hi hagi germans que no es barallin és difícil. Ell es diu Nil i és més petit que jo, té 12 anys. De vegades els meus pares em diuen que l’ajudi amb els estudis o que li expliqui algun exercici que no entén. Això no m’agrada perquè llavors he de deixar de fer el que estava fent i anar a ajudar-lo. Sempre ho acabo fent, però la majoria de vegades amb cara de pomes agres.

Per contra, no sabria què fer sense el meu germà, hi ha moltes estones boniques que hem compartit i que sempre ens quedaran a la memòria, com si les estiguéssim vivint ara, en aquest instant. Per mi, el meu germà és una persona molt important, perquè sé que sempre hi serà, per les coses bones i les dolentes, per tot. Ell pot fer-me riure en els pitjors moments, em coneix com ningú en el món i li ho dec tot. Qualsevol problema que tingui sé que li puc explicar, perquè estic segura que m’entendrà, encara que de vegades faci bromes, sempre intenta buscar solucions a tot.

Per això aquest escrit li vull dedicar al meu germà, perquè sàpiga que sempre em tindrà pel que sigui i encara que moltes vegades ens barallem o ens insultem, l’estimo tal i com és, el valoro molt i és una persona en la que puc confiar de veritat. Com ell no hi ha ningú.

Pau

Era un fin de semana diferente a los demás porque me iba de excursión con mi mejor amiga y un grupo de amigos de ella. El objetivo de la excursión era ver las cosas de la vida desde otra perspectiva, mediante actividades, enseñanzas, salidas, etc.
Respecto a las personas, éramos casi todos muy diferentes; unos más divertidos que otros pero estábamos unidos por una misma razón; traer cambios a nuestras vidas.
Todo empezó cuando al repartir las habitaciones nos separaron a todas las personas que se conocían para así tener la posibilidad de interactuar con otras personas y conocer de ellas. Después de esto comenzaron las actividades diarias como ir a playa, piscina y hacer juegos juntos, pero la actividad más importante era la de contar una experiencia la cual te haya hecho crecer mucho como persona y así dejar enseñanzas.
Todos comenzamos a contar nuestros sucesos pero hubo uno que me impactó muchísimo; era la de un chico de quince años, que su vida comenzó algo diferente a la nuestra. Su nacimiento fue un embarazo no deseado ya que su madre lo tuvo a los dieciséis años y su madre la echó de su casa, ella casi lo aborta, si no es por su novio no lo tiene pero al tenerlo lo dejó en brazos de la abuela por parte de papá, su situación a nivel económica no era la mejor y él a medida que iba creciendo se daba cuenta de esto. A los seis años le tocó vender droga para así poder ayudar a su abuela pero luego de un tiempo la misma abuela le dijo que lo dejara.
El seguía creciendo pero llevaba muchos vacíos dentro como saber que no tenía ni padre, ni madre y que su infancia no era normal, él tenía que encontrar un punto estable el cual lo hiciera olvidarse de todo esto y eso fue los estudios. Pero al pasar un tiempo conoció no las mejores amistades para él. Eran emos que en su mente predominaba el pensamiento de que no servían para nada y que sólo existe la tristeza. Él se dejo guiar y estas amistades lo conllevaron fue a dos intentos de suicidio pero gracias a su abuela y a Dios no le pasó nada y el día de hoy sigue adelante a pesar de todas las cosas que se le puedan presentar.
Estos son hechos reales que te hacen pensar y reflexionar. Para mí fue algo muy impactante al ver como las personas nos preocupamos por cosas tan ficticias en cuanto hay personas que tienen razones verdaderas de las cuales preocuparse o estar mal pero aún así, siguen adelante. Las enseñanzas que esto me trajo fue: nunca es tarde para arrepentirse y darse cuenta de las cosas, piensa en lo afortunado que eres, fuerza y perseverancia.

Natalia D

Des de petit sempre m’ha agradat molt escalar, saltar i fer tombarelles. Però fins fa relativament poc temps no sabia que això era un esport.

Ara fa un parell d’anys un company em va explicar que a França hi havia gent que practicava un esport anomenat Parkour o art del desplaçament. El Parkour consisteix en salvar obstacles escalant o saltant de diferents maneres.

Un dia vaig veure per la televisió un grup de persones fent Parkour i em va impressionar molt el que feien. Vaig començar a provar alguns salts i m’hi vaig acabar aficionant. Al principi només aprenia salts bàsics i no gaire perillosos, però amb el temps vaig començar a provar alguns trucs més difícils i d’un risc més alt. S’ha de dir que el Parkour és un esport de carrer, ja que, es pot fer en qualsevol lloc i no té cap norma. Això sí, requereix molta coordinació i una certa agilitat ja que de vegades si el que vols fer no et surt bé, et pots fer molt de mal.

Ara ja fa molt de temps que no faig Parkour, però en algun moment puntual, sigui per ensenyar-ho a algú, sigui per recordar, sigui per simple diversió, faig algun salt dels que solia fer abans.

Tot i això el Parkour sempre serà una de les meves grans passions.

Enric Grau

Ostres, no! He deixat l’article per a l’últim moment i ara no sé què escriure (o potser sí)… i és que sóc massa despistat i això m’està portant pel camí de l’amargura.

En primer lloc, el que més freqüentment oblido son les llibretes. Tant li fa la matèria, es queden a casa al fons d’un calaix. L’agenda també s’hi queda, tot i que és ben visible a sobre la taula. I l’estoig. Si m’hagués de posar a dir tot el que oblido al cap del dia no acabaria mai.

Ara bé, el que jo volia deixar ben clar és una subtilesa, però que em molesta molt! I és que no suporto que em recrimineu perquè no tanco lo porta de la classe quan en realitat sempre sóc l’últim en sortir i tanco (amb dues voltes de la clau!). I que a més arribo un quart d’hora abans cada matí per tal d’obrir-vos, que deixeu les motxilles, etc.

Per tant, prou de recordar-me una i altra vegada que faci coses que ja sé que he de fer. I si la porta és oberta quan acaba l’hora del pati, ja ho sabeu: NO-ÉS-CULPA-MEVA! No m’emprenyeu més! Jo també tinc sentiments!

Xavi. H

Avui us parlaré sobre les meves vacances. Bé, començaré des del principi.

El cap de dos dies d’acabar el curs vam anar una setmana a un hotel prop de Tarragona, que està just al costat de la platja. Cada any des que era petita els meus avis ens conviden a passar-hi alguns dies tota la família. L’hotel és molt gran i té tres piscines força grans, normalment pels matins anem a la platja i abans d’anar a dinar estem una estona a la piscina. Però bé, us seguiré explicant.

Quan vam tornar cap a casa, a principis de Juliol, vam estar unes dues setmanes per allà, i després, a mitjans d’aquest mes, vam anar amb uns altres amics a Suïssa. El trajecte se’ns va fer força llarg ja que hi vam anar amb cotxe però vam parar a passar la nit en un petit hotel passat França. Al matí ens vam despertar força d’hora ja que havíem d’arribar a aquella casa cap al migdia. Quan per fi vam arribar, vam pujar tots ràpidament a aquella casa, estàvem bastant emocionats ja que era la primera vegada que hi anàvem. Quan vam haver acabat de passejar-nos per tota la casa vam decidir on dormiríem i tot seguit vam començar a pujar totes les maletes. La casa era força gran i tenia tres plantes. La part de fora era molt extensa ja que la casa era una de les que estaven més amunt i estàvem just al costat d’un bosc on hi vam anar a explorar una mica què hi havia.

La setmana que hi vam estar allà va ser molt divertida, vam pujar a diverses muntanyes amb un telefèric, totes estaven nevades i hi feia molt de fred, jo portava almenys tres jerseis. Normalment hi anàvem pels matins i després de dinar anàvem a visitar les ciutats dels voltants. Pels matins acostumava a fer molta calor però a la tarda sempre plovia. Quan va passar tota la setmana, ens en vam tornar cap a casa, la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Al cap d’una setmana o així de tornar de Suïssa, la meva germana i jo ens vam apuntar dues setmanes a fer “windsurf”. Vam aprendre molt i va ser molt divertit també, però només hi anàvem per la tarda.

I per acabar l’estiu vam estar una setmana en un càmping a Cambrils, hi havia una piscina, no gaire gran, però també va estar molt bé, més a baix de la piscina podíem trobar una platja, que era a l’altre costat d’una reixa.

Bé no es pot dir que no hagi fet res aquest estiu, de fet m’ho he passat molt bé ja que he estat força temps fora anant amunt i avall.

Sandra

El passat dijous 20, ETA va fer un comunicat. Les cadenes van posar en marxa la seva maquinària per donar avenços i ultimar els seus informatius. I en aquesta bomba informativa, que inclou també la mort de Gaddafi.

Sobre les set de la tarda, ETA, ofegada per la lluita antiterrorista, va triar aquest passat dijous 20 d’octubre per anunciar “el cessament definitiu de la seva activitat armada” en un dia en què també va morir el dictador Muammar Gaddafi a mans dels rebels libis.

Crec que ja era hora de que ETA parés de matar a gent innocent, i que la dictadura de Gaddafi s’acabés.

Enric

S’ha acabat l’estiu, la millor època de l’any, plena de llibertat, sense responsabilitats, ni horaris, ni exàmens… una període de temps en el qual hem oblidat l’estrès… Però tot allò bo s’acaba, i ara comença un nou curs, el de quart d’ESO. No m’ho puc creure, el temps passa molt ràpid, sembla ahir que em passava el dia jugant i no tenia cap mena de preocupació… i veia des de la meva humil posició, la immensitat dels alumnes de quart. Eren els grans, els adults que estaven a punt d’acabar una etapa estudiantil… i ara em toca a mi! Ja hi he arribat!

M’imagino un curs on tot serà diferent, amb una nova organització, ple de lluites contra rellotge i és just en aquest moment quan em plantejo qüestions que abans ni m’havien passat pel cap!

Quin batxillerat fer? Què serà del meu futur?…. Són preguntes que ara mateix no sé contestar però espero que durant aquest any es puguin aclarir!

Marina Fitó