LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest matí, mentre em preparava la motxilla, he sentit com la meva mare mantenia una conversa. Ha sigut curta però intensa. M’ha preocupat.

Un cop dins del cotxe li he preguntat de què es tractava aquella trucada telefònica. M’ha contestat amb veu tremolosa. Era el meu pare, aquella matinada havia hagut un incendi a Cala Llonga, Eivissa, on es troba l’apartament de tota la família.

A l’illa pitiüsa solen haver-hi incendis, però aquest ens toca molt de prop. Aquella cala recull molts records: Ma mare i els seus germans en barca, els meus avis copsant les vistes des de la pintoresca terrassa, jo i els meus cosins nedant i jugant en precioses aigües cristal·lines, aquelles capbussades al vespre… massa moments, massa records.

La meva mare no ha gosat ni posar les notícies durant el dia per si apareixien imatges de l’incident. Segons la gravetat d’aquestes hauria sigut un gran cop per a ella. Per sort, quan he arribat a casa i li he tornat a preguntar per l’assumpte, se li ha il·luminat la cara en parlar-ne. Tot ha sortit bé. Ha sigut un incendi lleu en comparació amb d’altres. Havia succeït en una regió lluny de l’apartament i de la cala.

Quin pes m’he tret de sobre. Sembla que no ha estat res. Quina alegria i quina despreocupació!

Laia

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida.
Aquesta és una frase com moltes, que vaig trobar per internet.
La vaig trobar fa un temps, en aquells moments pensava que possiblement fos cert. Però normalment sents a gent que diu: Jo vull aconseguir la felicitat!
I de sobte et diuen que necessiten aquesta cosa, i de cop diuen que aquesta també, i aquesta i aquesta… i acaben fent una gran llista de propostes, de metes que volen aconseguir per tenir felicitat.
Sincerament, per ser feliç no cal proposar-s’ho, no calen metes. Simplement has d’apreciar el que t’envolta, els amics, els riures, un t’estimo, una abraçada… La felicitat no té per què ser amb grans cops de sort que passen pocs cops a la vida, sinó amb els petits detalls del dia a dia.
Hem de viure el moment “Carpe Diem”, pensar en el futur està bé, però no ens ho podem aplicar com a estil de vida, i tampoc podem viure del record. El passat és passat, i el futur serà, i el que importa és el present i el que fem amb ell. La vida no és fàcil, i d’això ens n’anem adonant de mica en mica, quan ens anem fent grans i madurem.
Passarem males èpoques, caurem… Però no ens podem rendir: ens hem de aixecar i tirar endavant. I adonar-nos que no estem sols, que tenim una família que sempre està quan la necessites, i amics que t’estimen i t’ajuden a superar-ho, vulguis o no, tot sempre és més fàcil si tens algú al costat, que t’estima.

Paula

El pitjor que et pot succeir a la vida, és que la mort et pugui vèncer. I si és d’una persona estimada encara s’agreuja més.

La meva mare farà cosa d’un mes va patir un cas on la mort va acabar amb una amiga. Era molt jove i mare de dos nens petits. Va estar dos anys lluitant contra el càncer, però finalment va perdre la batalla. Les malalties es fan amos del teu cos, et maneguen i et destrueixen com volen. Les persones som molt vulnerables, encara que intentem de totes les maneres de lluitar contra elles no sempre ens perdonen la vida.

Aquest cas m’ha fet pensar molt, no només amb la mort sinó el que representa la figura de la mare dins en una família. El buit que et deixa pel fet de perdre-la, és tan immens que ha de costar superar durant molt de temps aquest gran cop.

Potser a vegades no valorem suficientment a les mares tal i com es mereixen. Una mare et dóna la vida, et cuida, et mima i t’estima. La mare ha de ser la millor amiga que pots tenir. Pots explicar-li tot el que et passa, demanar-li consell i mai t’enganyarà. Encara que a vegades pensem que elles no entenen moltes coses de les que ens estan passant, el cert és que son les millors per aconsellar perquè han viscut l’experiència.

Per sort el temps ho acaba curant tot, si no seria impossible sobreviure a la mort. No vol dir que t’he n’acabis oblidant per sempre, sinó que el record és l’únic consol bonic que et queda.

Marina.

Quantes vegades, al llarg de la vida, una persona pot arribar a dir “Estic avorrit”?

Fem servir aquesta expressió quan ens fa molta mandra fer alguna cosa , perquè si volguéssim no ho estaríem d’avorrits.

Jo, aquest estiu ho he dit moltissímes vegades ,però al final sempre m’ho he acabat passant bé , més o menys, però bé. Ho reconec aquest estiu no em venia de gust fer res de res. Abans de començar l’estiu vaig dir que faria moltes coses , i de totes les coses que vaig dir, realment no n’he fet ni una.

La gent, en general , troba avorrit moltes coses, anar al cole, anar a comprar o aquells dinar familiars que sembla que no s’acabin mai, totes aquestes coses ( les mes avorrides pel meu gust )no ho serien tant si no penséssim així i busquéssim les parts positives de totes les coses.

Considero que l’avorriment és més aviat psicològic i que realment res és avorrit sinó al revés, la persona és avorrida.

Xavi

Ha arribat el dia. El dia de deixar tot un estiu enrere. Un estiu en el qual no han faltat moments de diversió. Tampoc moments feliços i no tant feliços. Però, en definitiva, ha estat un estiu molt entretingut en el que els dies han passat volant.

Tard o d’hora havia d’arribar el dia de començar. Un curs d’aquells interminables que durant el període de vacances desitges que mai arribi. En aquest cas, quart d’ESO. Un curs decisiu en el qual m’he de posar les piles i seguir-lo en tot moment.

Suposo que esperava que fos molt més difícil. M’he adonat que no serà així. Després d’uns dies de treball he arribat a la conclusió que simplement aquest curs tindrà una mica més de dificultat. No tant com la que m’esperava.

En tot això, crec, que m’ho acabaré agafant com una rutina més del dia a dia. Una d’aquelles rutines en les quals s’acaben convertint en monotonia. Posant-me en el pitjor dels casos, es clar.

Personalment, crec que el millor és esperar que passi una mica de temps i adonar-me’n que simplement era una manera de veure-ho molt negativa.

Laura Alarcón

Fa molt temps que vull un pírcing, però als meus pares no els agrada gens la idea, ja que pensen que els pírcings només serveixen per fer malbé el cos, però jo penso tot el contrari, que són una forma més d’adornar-lo, com a qui li agrada portar polseres o collarets.
El cas és que sempre quan parlàvem del tema em deien que no me’l deixaven fer, i que no els ho preguntés més, perquè jo ja sabia la resposta… Però no em cansava de dir-los, tot i que no tenia gaires esperances, perquè coneixent-los, em pensava que no me’l deixarien fer.
Però fa dos dies quan ja tenia assumit que no em podria fer cap pírcing fins que tingués els 18, em van sorprendre amb la seva reacció. Em van dir que s’ho havien estat parlant, i que com que era una cosa que em feia molta il·lusió, s’havien posat d’acord en què em fes un forat al cartílag de l’orella, però això sí, mentre anés a un lloc fiable o a una farmàcia. En aquell moment em vaig posar molt contenta, ja que haver insistit durant molt de temps havia donat resultats, i ara estic esperant impacient que arribi dimecres per anar-me’l a fer.
Laia

Ja fa bastant temps que em ronda pel cap una cosa, que coi li pasa al temps? Començem l’estiu molt bé, però a mesura que passen els dies sembla que al temps se li creuin els cables, que es trastorni o alguna cosa per l’estil.

T’aixeques un dia d’estiu, puges la persiana i un raig de sol et dona en tota la cara i dius: quin dia més bonic que fa, avui podré anar a la platja o a la piscina d’algun amic meu a banyar-me. Estàs tot el matí prenent el sol i te’n vas a dinar. Quan acabes de dinar veus que en qüestió de cinc minuts arriben uns núvols grisos i molt lletjos, penses que encara els teus plans de tarda a la piscina no s’han anat a fregir espàrrecs, però no, surts a fora al carrer i fa un fred impressionant i un aire que et donen ganes d’entrar a caseta i hivernar fins el dia següent.

Al dia seguent fa una calor abrasadora, i molta xafogor i tot el dia es tira aixi, el dia anterior dormint tapat amb el llençol i al dia següent dormint amb un ventilador al costat, un dia fan 25ºC i l’altre 35ºC.

Però encara em va pasar una cosa pitjor:

Tornant de Granada, un divendres dos de setembre, anant per Múrcia, a les dotze del migdia els termometres marcaven 14ºC, si si, 14ºC ja, per rematar el viatge, va comencar a ploure i fins València no va parar.

Avui , divuit de setembre, el temps esta així, així però sort que ho han avisat en el temps, perque aquells dos dies no ho va avisar ningú de que faria mal temps, però ningú!

Jo ja no sé per que passen aquests episodis del temps, si per alguna cosa concreta o no, però el temps està una mica boig.

Héctor

A la vida no pots escollir el teu pare, la teva mare, ni els teus germans. No pots escollir el país on neixes, el teu nom, ni el color dels teus ulls, però hi ha una cosa que sí que tens la llibertat d’escollir, els teus amics.
Els amics són proporcions del nostre cor. Allò que només trobem més enllà del món.
Tenir un amic és com tenir un tresor. Això significa tenir algú en qui reflectir-se. És algú amb qui pots compartir obertament els teus pensaments i algú amb el qual et pots recolzar en els pitjors moments. El que t’abraça quan sents que no pots més i et dóna ànims per seguir endavant. És aquella persona que encara que estigui asseguda al teu costat, no la veus com la matèria física que és.
L’amic no és la persona que veus, ni que pots tocar o olorar. Simplement, és la persona que sents.

Jade