LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tothom ha sentit a parlar de l’Alzheimer algun cop. Sabem que és una malaltia degenerativa caracteritzada per la pèrdua de memòria, sabem que, normalment, es diagnostica a persones més grans dels 65 anys, també sabem que, ara per ara, és incurable.

Però, en el meu cas, quan has vist els seus efectes amb els teus ulls, quan has plorat per culpa seva i, finalment, s’ha endut una persona que estimes, l’Alzheimer no és tan sols una malaltia, és molt més que uns simples problemes de cap.

L’Alzheimer va emportar-se la meva àvia fa tres anys. És dur, molt dur. No només fa mal el fet que no et reconegui, és també la seva veu que et sona estranya i dèbil, com el seu cos, que ha perdut totes les facultats, que ja no es pot valer per si mateix. És difícil veure com va retrocedint fins a semblar-se a un nadó que encara no ha après res.

Sents pena, dolor i les ganes de plorar son inacabables. Però, sobretot, sents una barreja contradictòria de culpabilitat i impotència. No pots fer-hi res, ho saps, l’Alzheimer avança lenta i dolorosament emportant-se els seus records.

Simplement es tracta de tirar endavant. Quan perds algú intentes recordar-lo amb un somriure i no amb un plor, penses com et deia t’estimo i amagues aquella angoixa que no et deixava dormir.

Cal dir que és una manera horrorosa de passar la vellesa, és, des del meu punt de vista, la manera més dura de viure els teus últims dies. Jo no temo la mort però sí que tinc por de morir sense recordar.

Ana