LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo jugo a futbol sala, fa pocs dies que hem començat a entrenar. Com que som masses jugadors han fet dos equips, A i B. A l’A hi juguem 5 amics i al B hi juguen dos amics nostres. Diuen que ens han separat per nivell i ho trobo bé però han deixat a dos amics nostres fora del grup amb gent que no coneixen i això sí que no ho trobo bé…

Ens hem queixat i han dit que parlarien sobre el tema. Aquest dijous un dels amics nostres que està en el B ha dit que es desapuntaria, i gracies a això l’han deixat pujar a l’A per al partit de dissabte i és molt probable que l’acabin pujant a l’A definitivament. El pròxim repte és que pugin a l’amic que ens queda i poder jugar tots junts i amb ganes de jugar i de guanyar.

EDU

Me encuentro sentada en mi habitación , rodeada de cuatro paredes , en compañía de mi amiga la soledad , que aunque no sea visible siempre está conmigo , en esos momentos en los cuales necesito de una compañía o de solo una palabra de aliento . Ella me hace pensar y darme cuenta que en realidad no soy más que yo.
Entonces puedo afirmar que “El amor y la amistad no caben en una billetera”, es decir por mucho que quieras tener las fácilmente, hay que buscar y luchar para conseguir el objetivo.
Y la soledad me permite reflexionar sobre las alternativas que puedo utilizar para llegar a la meta. Natalia.

Tothom ha sentit a parlar de l’Alzheimer algun cop. Sabem que és una malaltia degenerativa caracteritzada per la pèrdua de memòria, sabem que, normalment, es diagnostica a persones més grans dels 65 anys, també sabem que, ara per ara, és incurable.

Però, en el meu cas, quan has vist els seus efectes amb els teus ulls, quan has plorat per culpa seva i, finalment, s’ha endut una persona que estimes, l’Alzheimer no és tan sols una malaltia, és molt més que uns simples problemes de cap.

L’Alzheimer va emportar-se la meva àvia fa tres anys. És dur, molt dur. No només fa mal el fet que no et reconegui, és també la seva veu que et sona estranya i dèbil, com el seu cos, que ha perdut totes les facultats, que ja no es pot valer per si mateix. És difícil veure com va retrocedint fins a semblar-se a un nadó que encara no ha après res.

Sents pena, dolor i les ganes de plorar son inacabables. Però, sobretot, sents una barreja contradictòria de culpabilitat i impotència. No pots fer-hi res, ho saps, l’Alzheimer avança lenta i dolorosament emportant-se els seus records.

Simplement es tracta de tirar endavant. Quan perds algú intentes recordar-lo amb un somriure i no amb un plor, penses com et deia t’estimo i amagues aquella angoixa que no et deixava dormir.

Cal dir que és una manera horrorosa de passar la vellesa, és, des del meu punt de vista, la manera més dura de viure els teus últims dies. Jo no temo la mort però sí que tinc por de morir sense recordar.

Ana

L’altre dia vaig anar a passejar amb els meus pares per la part antiga de Barcelona. En un d’aquells carrers estrets vaig veure un home. Li mancava una cama, estava assegut al terra en un cartró brut i la seva roba estava esgarrada. El que mes em va xocar, però, no va ser el seu aspecte sinó la expressió de tristesa que mostrava el seu rostre. Davant seu tenia una terrina de gelat arrugada, dintre, hi havia unes quantes monedes. Em vaig acostar i hi vaig deixar un euro. L’home va alçar la mirada en senyal de gratitud.

Al cap d’una estona , ja no pensava en aquell pobre home. Estava davant del mostrador d’una botiga mirant un jersei que volia. Costava seixanta euros , ni més ni menys. Li vaig demanar al meu pare que mel comprés i així va ser.

El que vull dir amb això es que molts cops nos som conscients del que passa al nostre voltant. Mentre un home passa el dia amb un trist euro i uns quants cèntims,  jo insisteixo al meu pare perquè em compri un jersei que no és imprescindible. Hem d’aprendre a valorar el que tenim ja que mai se sap si algun dia acabarem com aquell home. Hem de deixar-nos de queixar per tot i pensar en la gent que no és tan afortunada com nosaltres. No podem fer que tots els pobres siguin rics i que tots els rics siguin més pobres, el mon és egoista. Simplement hem de pensar que això passa, que és la dura realitat.

Ainoa