LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir va ser un dia especial. Era el darrer dia d’en Jaume a l’institut, després d’un munt d’anys de dedicació. Tal com ens va dir en un emotiu discurs de comiat, fa trenta-tres anys que hi treballava i alguns dels seus primers alumnes faran els cinquanta l’any que ve. Quan el vaig conèixer (fa trenta-dos anys) tothom li deia “Jimmy” i a l’institut hi havia una marxa molt diferent. Ni millor, ni pitjor, simplement diferent. Érem molt joves (entorn dels vint-i-cinc anys), estàvem molt a prop dels alumnes: els portàvem poc més de deu anys i pertanyíem a la seva mateixa generació!. Ha passat el temps com qui no vol la cosa, i en Jaume -ja ningú l’anomenava “Jimmy”- s’ha jubilat. La seva vitalitat i la seva força han deixat una empremta inoblidable en la biografia de l’institut, i en la dels que hem tingut la sort de compartir amb ell un munt d’hores, esforços, projectes, discussions, patiments i, sobretot, il·lusions.

Ahir, quan després de la festa de comiat vaig veure que travessava la porta de l’institut i marxava carrer avall cap al seu cotxe amb el seu caminar tranquil, no vaig poder evitar que se’m fes un nus a la gola. Ja sé que es mereix unes bones vacances després de tant de treball, però m’hauria agradat tant retenir-lo! Les coses bones no fa gens de gràcia que s’acabin, així que, Jaume, enhorabona per la jubilació, però et trobaré a faltar molt.

Josep Maria