LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

 Estic impacient per que arribi l’estiu. Dimecres ja ens donen les notes, i espero que hagin anat mínimament bé. El dia vint-i-tres per la nit és la revetlla de Sant Joan, aquest dia comença la festa grossa; platja, petards, coca de llardons, la família, etc. Però el que més desitjo amb força és anar a un lloc molt especial, més ben dit, el millor lloc del món.

Menorca és preciós, únic, agradable, tranquil. No acabaria mai de descriure el que sento quan hi sóc, simplement em sento lliure. Les cales naturals amb la vegetació del Mediterrani ple de pins i arbustos amb vistes al mar. L’aigua cristal·lina que voreja totes les platges, on es pot gaudir del sol mentre et prens un refresc. M’encanten les casetes blanques de Binibeca i Binisafua, des de petita penso que de gran me’n compraré una i una barqueta per navegar per les costes i anar d’excursió a cales.

Tinc massa ganes de veure els meus amics i de poder anar-me’n de festes amb ells. Ses festes de l’estiu són les millors. Hi ha es Jaleo, es reuneixen tots els caixers propers amb els seus cavalls i la gent es posa a la plaça on els ajuden a saltar, fan dos o tres voltes i després els hi donen ses canyes. Seguidament els músics toquen cançons típiques de Menorca i la gent balla, es mulla i beuen Pomada, que és la beguda típica d’allà. Espero estar-hi tot l’agost i poder gaudir com déu mana, que ja tocava. Bon estiu!

Alba Larrosa

 Si utilitzés els temps verbals per fer un nou escrit reflectint el pas del temps, començaria amb l’imperfet. Recordant els moments d’infantesa, tot allò que ja ha quedat enrere. L’anada a l’escola agafada de la mà dels pares, els quaderns de cal·ligrafia, els estius a Tordera, les llargues hores al menjador de l’escola, la caiguda de la primera dent. El primer dia d’institut, conèixer a tota aquella gent nova, les llargues tardes amb les amigues…

Amb el perifràstic, aquests últims mesos. La festa major, el viatge a Tenerife. Tot l’esforç i estudi d’aquestes ultimes setmanes, els nervis, les previsions de l’estiu i les ganes de poder dir “això ja està”.
L’avui, amb el present. La felicitat d’haver acabat una etapa, notar l’estiu, tot i que el temps no acompanyi. Despertar-se tard ja que és festa i estar amb l’avi que ens ha fet una visita.

I el demà? El meu futur millor que sigui expressat en condicional, ja que de moment només sé que seré lluny de Vilassar. Però no sé ben bé ni on, ni amb qui, a qui coneixeré, com em trobaré… Tot i així, aquest futur no em fa por, ja que és el que vull i el que he triat. Per això com ja heu dit alguns; Bon estiu a tots i a totes, ens tornarem a veure l’estiu del 2012. I espero retrobar-nos sense haver de fer servir el condicional compost…

Maria

 Dijous, dijous 16 de juny…. Un dels pitjors dies de la meva vida des de fa 5 anys…
Era un divendres 16 de juny, per a mi era un divendres en el qual sortiria amb les amigues però no va ser així.

Tot va començar sobre les 5 de la tarda jo estava a la habitació de la meva germana, ja que li havia demanat l’ordinador perquè el meu no anava, mentre ho parlàvem, ella estava al msn. De cop i volta una persona la va obrir pel xat: Ho sento Mireia em tens aquí pel que sigui, no et rendeixis us donarem suport a tu i a tota la teva família…
Me germana no entenia res: que dius tu ara? A que ve això?…
I així successivament…

Varem decidir parlar amb la nostre mare, li vam comentar que tothom deia que la nostra cosina havia tingut un accident de moto molt fort i que havia mort. Ella, confusa, també va decidir trucar a la meva àvia a veure si sabia alguna cosa però tampoc. Molt preocupades vam decidir esperar més noticies. Al cap d’una estona ens va trucar la meva àvia plorant, i com que no l’enteníem vam pujar a casa seva però no m’hi van deixar, quedar així que les amigues em van treure de casa (jo no m’ho creia i pensava que era algú que s’ho havia inventat així que no vaig fer-hi molt de cas) al pujar al poli amb les meves amigues i veure a moltíssima gent plorant i abraçant-se em vaig estranyar. Als poc minuts d’estar allà em va vindre un noi conegut dient-me que ho sentia… llavors va ser quan ho vaig veure i entendre tot… Era tot veritat… havia perdut la meva cosina i no la podria veure mai més… els seus ulls, el seu somriure, la seva veu…

Hi havia mil i una versions sobre el que havia passat… però nomes la família sap certament el que va passar…

Aquest dijous és 16 de juny, és un dijous… després de 5 anys encara em desperto amb un buit interior que no puc oblidar…

Fa cosa de 2 o 3 dies va passar un fet similar a Vilassar també un noi i una noia, coneguts, però amb la sort d’estar vius… no saben la sort que han tingut… quan va passar aquest últim accident jo estava present… va ser força dur, no ho vaig poder suportar, vaig trucar a la meva mare espantada dient-li el que havia passat seguidament em vaig posar a plorar i li vaig dir que no podia aguantar; que tenia les imatges gravades al cap i que tenia por… vaig haver de marxar… actualment encara em cauen les llàgrimes en pensar en ella o al parlar d’un tema com aquest.

Recordo que a Tescri varem tindre que fer un escrit sobre un tema similar però… va ser molt dur però tard o d’hora ho he d’afrontar…
Només demano que tingueu compte amb la moto… no suportaria un altra situació similar…

La meva mare sempre em diu: que un milió de paraules no la tornaran, ho sé per què les he dit… i que un milió de llàgrimes tampoc. També ho sé però les he plorat.

Llavors va ser quan vaig comprendre que les llàgrimes no podien fer que algú que havia mort tornés…

Ariadna

Cada any espero amb molta il·lusió que el Barça guanyi i que arribi a la final de la Champions. És la fita que es proposa el club des del començament de temporada i quan ho aconsegueixen és com un regal per a tots els culés.

El que més m’agrada és apuntar-me al sorteig de la final. Hi somio des que veig els partits del Barça i ho porto intentant des de fa uns quatre anys. Aquest any m’hi vaig apuntar per quarta vegada i la meva sort no va canviar. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i així va ser en el meu cas, perquè al cap d’un dia el meu pare em va donar la millor notícia del món. Un amic havia guardat una entrada per mi.

Vaig passar les setmanes prèvies molt il·lusionada i desitjant que arribés el gran dia.

L’avió va ser tot un espectacle. Tothom cridava i animava com mai abans havia vist.

La ciutat de Londres era culé. Els carrers estaven tenyits de blaugrana i els londinencs volien que el barça guanyés. El dia es va fer etern i només volíem que fos l’hora d’agafar el metro i arribar al camp. Vam visitar la ciutat i els nervis cada vegada anaven en augment.

Wembley era impressionant i l’ambient molt sorprenent. L’afició va estar brillant i no vam parar de cridar i cantar. El Barça va guanyar 3-1 jugant magníficament. “Us en devem una i aquests no fallen” va dir el Guardiola l’any passat. I així va ser, no van fallar i el meu somni es va fer realitat.

Anna Benítez

 Ja sabem que aquest tercer trimestre és el més curt que hi ha, amb més dies festius i també el viatge de final de curs, per tant, hem de considerar un últim esforç amb totes les assignatures, ja que aquest trimestre és decisiu per a tots, perquè és el final d’una etapa molt important, que tothom desitja finalitzar-la per poder accedir a un batxillerat o un mòdul i fer realment el que ens interessi.

Molta gent a aquestes altures del curs ja no s’ha preocupar en aprovar o en anar a recuperacions finals, però pels que ens interessa i hem d’anar, tenim una setmana per estudiar las recuperacions, però el que jo no entenc es per què hem d’estar a l’institut, quan en molts casos podem aprofitar a estudiar amb una professora o algun amic o amiga que ens ajudi i així no perdre el temps estudiant a l’institut sense que ningú m’ajudi i sense entendre la meitat de les coses.

Sergi

Fa poc vaig estar tot un cap de setmana sol a casa, ja que els meus pares van marxar de viatge a Roma.

El mateix dia, divendres, quan van marxar, vaig convidar a uns amics a sopar a casa. Vam mirar una pel·lícula mentre ens menjàvem una pizza que havíem encarregat. Vam estar-nos fins no gaire més de la una, ja que a l’endemà la gent tenia controls que estudiar, jo també. Quan se’n van anar vaig quedar-me mirant la TV fins que em va entrar son i em vaig quedar dormit al sofà. A dia següent, quan em vaig despertar, a prop de les 11, el primer que vaig veure va ser la casa feta un desastre. Hi havia caixes de pizza per tots llocs, formatge repartit per la taula, llaunes de beguda per tots llocs, i tot estava mogut de lloc. El primer que vaig fer és esmorzar alguna cosa i després endreçar-ho tot. I per fi quan vaig acabar vaig descansar un ratet i em vaig posar a estudiar.

Aquella mateixa nit vaig quedar-me despert fins les tantes estirat al sofà mirant la televisió, sabia que pel matí havia de llevar-me d’hora i per tant havia de dormir, però com que no tenia els pares per dir-me que me n’anés al llit, no ho vaig fer. Vaig quedar-me un altra cop adormit al sofà. A l’endemà vaig despertar-me cansat i tot i així em vaig posar a estudiar, però per culpa de la son que tenia havia d’estar tres cops més del que estava normalment perquè se’m quedessin les coses.

Després d’aquests tres dies que he passat sol he arribat a la conclusió que encara no estic preparat del tot per a viure sol, ja que hi ha coses que encara no les sé fer sense que me les diguin.

Marc

Falten poques hores, minuts i segons. Estic feliç, dintre de poc serà el meu aniversari.

Porto molt de temps esperant aquest gran moment, tenir els esperats 16 anys. Per mi signifiquen més maduresa, més responsabilitat i més llibertat.

Seré lliure d’anar a les discoteques de setze anys quan vulgui, com vulgui i on vulgui. Podré anar amb les amigues els caps de setmana que no tinguem gaire exàmens i gaudir com mai. Perquè al cap i a la fi, l’adolescència s’ha de gaudir.

Espero celebrar-los com es mereixen i estar rodejada per sempre, de la gent que m’estima de veritat.

Aina García 😀

Penso que per la contaminació que es produeix diàriament s’està creant una consciència verda entre els nosaltres els ciutadans. Per això cada vegada es mira més cap als vehicles elèctrics com a mode de desplaçar-se per la ciutat sense contaminar.

A més amb un preu de 0,37 tenim gairebé els 100 quilòmetres, per això són al voltant de 15 vegades més rendibles que els models de benzina, permetent les noves bateries una autonomia de fins a 130 quilòmetres, una quantitat gens menyspreable per al consum diari

També podem dir que a diferència dels cotxes normals, són molt silenciosos, no contaminen, principalment perquè no emeten monòxid de carboni, ni òxid nitrogen, En no necessitar gasolina no es genera la contaminació que produeix la seva extracció i tots els accidents que succeeixen durant seu transport fins als consumidors.

I a més encara que l’electricitat també cal generar-la, l’ideal seria que fos generada a partir d’energies renovables com l’energia eòlica, la solar… De fet tots els vehicles elèctrics es poden recarregar amb panells solars amb el que llavors el seu impacte ambiental és nul.

Tonny

El 18 de juny, farà un mes que vaig anar a provar en un club de futbol femení. Busquen noies a partir de 15 anys que tinguin ganes de jugar al futbol. En aquesta temporada només estan fent partits amistosos per agafar forma. L’any que ve, segurament juguem lliga.

El primer dia estava super nerviosa. Entre les botes que m’anaven petites, les mitgetes grans… No sabia com era el camp, ni les noies ni l’entrenador, però des del primer dia em vaig sentir acollida. El dissabte següent tenia partit, només havia fet un entrenament. No me’n recordava de tants noms nous alhora! Vam perdre 1 a 3. Hi havia molt de joc individualista al camp i la pilota només va arribar dues vegades a porteria (una va entrar).

Quatre entrenaments més i un altre partit contra Ripollet. Aquestes eren més agressives i la noia que em va tocar defensar estava tota l’estona donant-me petites empentes encara que la pilota estigués a l’altra punta del camp! Li vaig donar un cop de colze a les costelles però a l’estona s’hi tornava… La nostra portera titular es va lesionar i va vindre una de nova a provar. Van ser un cúmul de coses que ens va fer perdre 2 a 7. La setmana següent, dos entrenaments més intensos i divertits.

Dia 11 de juny, convocades al camp d’Alella a les 16:30 per arribar a Badalona abans de les 18:00. Un cop allà, ens assabentem què és un torneig i no només un partit. L’actitud de les noies sempre positiva. Sortim al camp i juguem contra el Canet. La portera contrària no xutava gaire fort i tallàvem totes les pilotes possibles i les conduíem fins a la porteria. Vam jugar bastant bé, fèiem pressió i no passaven de mig camp. El resultat final va ser 0 a 7 a favor de l’Alella.

Vam anar totes a la banqueta i set minuts desprès, l’àrbitre reclamava que els equips es col·loquessin a les seves posicions per iniciar el partit. Sabíem que eren bones (ja que anteriorment vam jugar amb elles a casa).Va ser un partit esgotador, no podia més. Em van treure a la banqueta una estona i desprès vaig tornar a sortir. Vam tindre alguna ocasió de gol, però la pilota tota l’estona es quedava als voltants del mig del camp. Iniciaves jugada i es perdia. Desprès, van marcar gol. La moral va baixar i quedava poc per a que finalitzés el partit. Les contrincants van iniciar una jugada i ja estava a l’àrea quan, la nostra portera va sortir. La noia del Sistrells la va regatejar i estava a punt de xutar a porta i vaig ficar el peu. La pilota va anar a fora, era corner en contra nostra. Estàvem totes nerviosíssimes.

Finalment, va acabar el partit 1 a 0, però sempre contentes perquè havíem jugat molt bé i ens classificàvem en segona posició. Ens van donar la copa i vam marxar. Avui dilluns, toca el primer entrenament desprès del torneig. Més ben dit, xerrada i entrenament.

En aquest tan poc temps amb aquesta nova experiència he après que un equip no el forma només una jugadora bona. Som totes l’equip i que ha de ser voluntat i col·laboració mútua. Espero que us animeu a formar part d’un equip d’algun esport o que si hi ha alguna noia que li agradi el futbol i tingui més de 15 anys, que vingui a provar! Garantim, que no mosseguem. Jajaja

Aina García 😀

És dur que després de 30 anys treballant a la mateixa fàbrica et diguin que tanca l’empresa i tu et quedes sense feina. Si no tens uns estudis, perquè vas començara a treballar als 17 i mai has hagut de fer un currículum, és difícil tornar a trobar feina.

Et trobes en una situació nova i estranya que en dos anys s’acabarà, l’atur. Això és el que li va passar a la meva mare, va veure que no tenia possibilitat que l’agafessin a qualsevol feina. Les hores passaven i no sabia què fer, el dia se li feia molt llarg, ja que estava acostumada a treballar vuit hores diàries. Per fer alguna cosa de profit, va plantejar-se fer un grau mitjà. Després d’un llarg anys d’estudi ha aprovat amb molt bona nota, era estrany veure a la meva mare estudiant les mateixes coses que jo.

Personalment, estic molt orgullosa d’ella, per què d’aquesta manera ha pogut tenir més coneixements i per a mi és un exemple de superació, perquè encara que hi hagi una pedra en el camí , et pots aixecar i aconseguir el que vols. Tot i que tingui més de 40 anys ara que té l’ESO vol continuar estudiant. Vol seguir la seva formació i s’ha apuntat a altres cursos. Ara por escollir a fer el que li agrada i poder pensar en ella mateixa.

Adriana