LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La Tertúlia del quart pis va néixer al setembre amb voluntat de ser “un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim” i, després de nou mesos, tancarem el curs amb prop de sis-cents articles, més de set-cents comentaris, més de cent cinquanta pàgines i unes trenta vuit mil visites. No està gens malament.

Al contrari del que sostenen alguns pessimistes incurables, els adolescents escriviu molt per comunicar-vos, encara que en formes molt diferents de les usuals anys enrere. Rarament redacteu cartes, ni tan sols postals, però escriviu. L’escriptura és un mitjà de comunicació més important per a vosaltres que per als vostres besavis. Ells, com a molt, havien d’escriure cartes, i per això la seva comunicació era bàsicament oral. En canvi, vosaltres teclegeu al telèfon mòbil o a l’ordinador per comunicar-vos per escrit, fins i tot amb persones que us són absolutament desconegudes.

Però, com tot a la vida, això d’escriure es pot fer millor o pitjor, i d’això en depèn que us entenguin bé o no tan bé. Però fer un escrit entenedor no és senzill, prou que ho heu vist al llarg del curs. Per això, el propòsit de la Tertúlia ha estat donar-vos l’oportunitat de ser escriptors amb lectors reals, tot partint de la constatació que l’escriptor i el lector es necessiten mútuament, i que el destinatari del missatge escrit no pot ser, ni tan sols ni principalment, el professor.

Acabeu l’ESO i comenceu noves etapes a la vida, i al bloc hi queden una bona colla de vivències escrites pels companys amb qui heu compartit aules, treballs i alegries. Enhorabona per la tertúlia i, sobretot, no deixeu d’escriure! A reveure.

Josep Maria Altés

Últimamente tengo demasiadas ganas de vivir. Y diréis, -No, las ganas de vivir nunca son demasiadas, no es nada malo…- Pues para mí sí lo es. Porque me frustro, me frustro porque quiero hacer muchas cosas y no tengo tiempo para ellas. Quiero viajar, gozar, vivir cantando, saltando, bailando, gritando, corriendo, sonriendo, conociendo y aprendiendo, y conociendo y aprendiendo y aprendiendo y aprendiendo. Me frustro porque mientras sueño con todo ello estoy encerrada en una habitación de cuatro paredes perdiendo el tiempo, un tiempo que tendré que recuperar, frustrándome y temiendo no poder hacer nada de ello, temiendo tener una vida condicional, aburrida y rutinaria que veo acercarse. Temiendo la posible vida futura entre los barrotes de un trabajo.

Celia