16 de juny
| 15 juny 2011 Dijous, dijous 16 de juny…. Un dels pitjors dies de la meva vida des de fa 5 anys…
Era un divendres 16 de juny, per a mi era un divendres en el qual sortiria amb les amigues però no va ser així.
Tot va començar sobre les 5 de la tarda jo estava a la habitació de la meva germana, ja que li havia demanat l’ordinador perquè el meu no anava, mentre ho parlàvem, ella estava al msn. De cop i volta una persona la va obrir pel xat: Ho sento Mireia em tens aquí pel que sigui, no et rendeixis us donarem suport a tu i a tota la teva família…
Me germana no entenia res: que dius tu ara? A que ve això?…
I així successivament…
Varem decidir parlar amb la nostre mare, li vam comentar que tothom deia que la nostra cosina havia tingut un accident de moto molt fort i que havia mort. Ella, confusa, també va decidir trucar a la meva àvia a veure si sabia alguna cosa però tampoc. Molt preocupades vam decidir esperar més noticies. Al cap d’una estona ens va trucar la meva àvia plorant, i com que no l’enteníem vam pujar a casa seva però no m’hi van deixar, quedar així que les amigues em van treure de casa (jo no m’ho creia i pensava que era algú que s’ho havia inventat així que no vaig fer-hi molt de cas) al pujar al poli amb les meves amigues i veure a moltíssima gent plorant i abraçant-se em vaig estranyar. Als poc minuts d’estar allà em va vindre un noi conegut dient-me que ho sentia… llavors va ser quan ho vaig veure i entendre tot… Era tot veritat… havia perdut la meva cosina i no la podria veure mai més… els seus ulls, el seu somriure, la seva veu…
Hi havia mil i una versions sobre el que havia passat… però nomes la família sap certament el que va passar…
Aquest dijous és 16 de juny, és un dijous… després de 5 anys encara em desperto amb un buit interior que no puc oblidar…
Fa cosa de 2 o 3 dies va passar un fet similar a Vilassar també un noi i una noia, coneguts, però amb la sort d’estar vius… no saben la sort que han tingut… quan va passar aquest últim accident jo estava present… va ser força dur, no ho vaig poder suportar, vaig trucar a la meva mare espantada dient-li el que havia passat seguidament em vaig posar a plorar i li vaig dir que no podia aguantar; que tenia les imatges gravades al cap i que tenia por… vaig haver de marxar… actualment encara em cauen les llàgrimes en pensar en ella o al parlar d’un tema com aquest.
Recordo que a Tescri varem tindre que fer un escrit sobre un tema similar però… va ser molt dur però tard o d’hora ho he d’afrontar…
Només demano que tingueu compte amb la moto… no suportaria un altra situació similar…
La meva mare sempre em diu: que un milió de paraules no la tornaran, ho sé per què les he dit… i que un milió de llàgrimes tampoc. També ho sé però les he plorat.
Llavors va ser quan vaig comprendre que les llàgrimes no podien fer que algú que havia mort tornés…
Ariadna
Ariadna,
Exposes una situació plena d’emocions tristes, que reviuen situacions molt traumàtiques de temps enrere. M’ha agradat llegir el que exposes.
Pel que fa a la forma com ho exposes, resulta clarament millorable. El problema bàsic és que escrius com si anessis parlant, i sense fer una revisió posterior, abans de donar l’escrit per bo. Aquest és l’escrit que has enviat i que he corregit (recorda que aquesta no és la meva sinó la teva feina!):
Dijous, dijous 16 de juny…. Un dels pitjors dies de la meva vida des de fa 5 anys…
Era un divendres 16 de juny, per a mi era un divendres en el qual sortiria amb les amigues però no va ser així.
Tot va començar sobre les 5 de la tarda jo estava a la habitació de me germana ja que li havia demanat l’ordinador perquè el meu no anava, mentres ho parlàvem, ella estava al msn de cop i volta una persona la va obrir pel xat: Ho sento Mireia em tens aquí pel que sigui, no et rendeixis us donarem suport a tu i a tota la teva família…
Me germana no entenia res: que dius tu ara? A que bé això?…
I eixís successivament…
Varem decidir parlar amb la nostre mare, li vam comentar que tothom deia que la nostra cosina havia tingut un accident de moto molt fort i que havia mort. Ella, confusa, també va decidir trucar a la meva àvia a veure si sabia algo però tampoc, molt preocupades varem decidir esperar més noticies. Al cap d¡un rato ens va trucar la meva àvia plorant, com que no la enteníem varem pujar a se casa però no mi van deixar quedar així que les amigues em van treure de casa ( jo no m’ho creia i pensava que era algú que s’ho havia inventat així que no vaig fer-hi molt de cas) al pujar al poli amb les meves amigues i veure a moltíssim gent plorant i abraçant-se em vaig estranyar. Als poc minuts d’estar allà em va vindre un noi conegut dient-me que ho sentia… llavora’ns va ser quan ho vaig veure i entendre tot… Era tot veritat… havia perdut la meva cosina i no la podria veure mai més… els seus ulls, el seu somriure, la seva veu…
I havia mil i una versions sobre el que havia passat… però nomes la família sap certament el que va passar…
Aquest dijous és 16 de juny, és un dijous… després de 5 anys encara em desperto amb un vuit interior que no puc oblidar…
Fa cosa de 2 o 3 dies va passar un fet similar a Vilassar també un noi i una noia, coneguts, però amb la sort d’estar vius… no saben la sort que han tingut… quan va passar aquest últim accident jo estava present… va ser força dur no ho vaig poder suportar, vaig trucar a la meva mare espantada dient-li el que havia passat seguidament em vaig posar a plorar i li vaig dir que no podia aguantar que tenia les imatges gravades al cap i que tenia por… vaig tindre que marxar… actualment encara em cauen les llàgrimes al pensar en ella o al parlar d’un tema com aquest.
Recordo que a Tescri varem tindre que fer un escrit sobre un tema similar però… va ser molt dur però tard o d’hora ho he d’afrontar…
Només demano que tingueu compte amb la moto… no suportaria un altra situació similar…
La meva mare sempre em diu: que un milió de paraules no la tornaran, ho se perquè les he dit… i que un milió de llàgrimes tampoc també ho se perquè las he plorat.
Llavora’ns va se quan vaig comprendre que las llàgrimes no podien fer que algú que havia mort tornés…
Ja veus que no es pot presentar, i per això l’he hagut de corregir. Hi havia molts problemes amb la puntuació!Estic convençut que moltes de les correccions les podies haver fet tu perfectament, així que, no et conformis amb el primer que et surt. L’escrit hauria estat un molt bon escrit si no l’haguessis deixat a mitges: sense revisar.
Recordaràs de revisar el que escrius? és molt important.
No paris, d’acord?
Josep Maria