LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa algun temps que la meva mare volia un gos. “I que ara vull un gos i que ara no vull un gos, ara sí, ara no” i finalment… segueix així. A la meva mare li encanten els gossos. Gaudeix mirant-los, tocant-los i parlant d’ells. Però jo sé la vertadera raó de que li agradin tant: li recorden al meu pare.

Jo estic una mica preocupada perquè tenint dos gats a casa és difícil portar un gosset, per molt que sigui un cadell. Però aquest no és el tema. El tema principal del meu escrit és en Tohr. Un collie preciós que tenien els meus pares abans de que jo arribés. El vaig conèixer per poc temps. Just el mateix que vaig conèixer el meu pare. Els dos se’n van anar del meu costat a l’hora, de la mà. Fet que en part em fa feliç ja que pel Thor el meu pare era una espècie de Déu i pel meu pare el seu gos era el seu millor amic. Però el que trobo curiós és que per a la meva mare és molt més fàcil parlar del collie que del meu pare i per a mi és més fàcil sentir-la parlar del Tohr que del seu marit.

Explica amb ulls brillants el magnífic company que va ser aquell gros animal pelut que quan jo era infant es posava al meu costat per protegir-me. També explica que jo jugava a tirar dels llargs pèls color marfil i, encara que fos molt probable que li hagués fet mal, ell no es queixava. Es mantenia submís, tranquil i alerta. Jo, pocs records tinc d’aquell gos, recordo difuminades imatges en color on surt ell al meu costat (com sempre) i aquelles vegades que sent jo una bèstia inconscient em pujava sobre la seva esquena. Per sort algú sempre estava a l’aguait i salvava el gos d’una contractura o alguna cosa per l’estil.

Potser el que més em dol és tenir només dos petits records d’ell i basar les meves petites històries sobre ell amb l’ajuda de fotografies o aquelles mena de “petites faules” explicades per la meva mare. Però encara que el més probable sigui que els meus records on hi apareix m’hagi inventat la major part, ell sempre estarà al meu cor.

En aquell trosset de cel que et mereixes t’envio el més gran dels petons!

Maria

Per fi s’han acabat tots els exàmens, ara només tocarà anar a les recuperacions, si és que hi he d’anar, espero que no, ja que així no hauré de patir per si he suspès o he aprovat l’assignatura a la qual m’he hagut de presentar. Ara, el que s’ha de fer es aprofitar i passar-ho bé durant tot l’estiu, ja que, quan tornem, la majoria de quart d’ESO, farà batxillerat, i aquí si que ens hem d’esforçar al màxim, ja que, el que facis a partir d’ara, quedarà per sempre, i marcarà el teu camí a l’hora de buscar treball, la universitat, o sigui, aquestes notes que treguis a batxillerat, quedaran per la resta de la teva vida.

Tothom em diu que l’ ESO, és per preparar-te per al batxillerat, no només per la part de la matèria, sinó també per l’hàbit d’estudi, i això em fa força ràbia, ja que jo aquest hàbit no el tinc, però l’intentaré agafar, per poder treure molt bones notes en el batxillerat.

Què faig jo ara parlant de l’any que ve, si ara he de parlar de les vacances, que per fi han arribat, com les passaré…doncs mireu, jo les vacances espero anar a Londres amb en David Garcia, ja que les nostres mares estan mirant de posar-nos junts, a quina part de Londres anar, si anem a casa d’alguna família o a una residència per a estudiants… espero poder-hi anar, aprendre una mica més l’anglès i passar-m’ho molt bé, això sobretot, passar-s’ho bé.

És que, quan acabes un curs, i ho has aprovat tot, et sents molt feliç, i sobretot, et sents content d’haver-t’he esforçat durant aquest per poder aprofitar d’unes bones vacances i no estar pensant en que n’has de recuperar alguna pel setembre i, si no t’has esforçat i has de repetir de curs, almenys jo, em sentiria molt malament, perquè no he aprofitat res, i hauré de fer el mateix que has fet aquell mateix any l’any següent, i jo em penso que això és de gent que no l’importa el seu futur professional.
Molt bones vacances a tots!!!

Sergi

 Falta molt poc per que acabem d’institut. Tinc moltes ganes de començar les vacances i aprofitar-les al màxim, ja que prometen se les millors que he viscut fins ara. Tinc ganes de fer totes aquelles coses que quan me’n vaig a dormir penso que faré quan arribin vacances.

Una de les coses que vull fer es anar a la platja am els meus amics i passar un d’aquells matins, o tardes, en que m’ho passava tan bé l’any passat. Prendre el sol, xerrar de les nostres coses, jugar amb les pales de platja i per descomptat banyar-me a l’aigua fresqueta. Però el record mes divertit que tinc en una platja i, potser, el més divertit de les vacances de l’any passat, va ser una nit amb uns amics i  amigues de Vilassar de Mar. Era de nit i vam baixar a la platja per estirar-nos a la sorra i parlar, i de cop a un de nosaltres va treure el tema de que va veure una pel·lícula que, un grup d’amics com el nostre, es banyaven de nit en una platja. Aleshores algú va dir, ho fem? El primer que va saltar i es va treure la roba vaig ser jo, que vaig anar corrents cap a l’aigua i mi vaig tira de cap. Darrera meu em van seguir tots i vam acabar banyant-nos tots a la una de la nit en una aigua que estava gelada. Va ser una de les nits, per no dir la nit, que millor m’ho vaig passar en tot l’estiu passat, i aquest any m’agradaria repetir-ho algun dia.

Una altra cosa que tinc moltes ganes de fer és anar a un campus de basquet de Balaguer. L’estiu anterior ja m’hi vaig apuntar i em va agradar molt, ja que coneixes a molta gent i a més practiques l’esport que més t’agrada, en el meu cas el bàsquet.

Aquestes coses i moltes mes són les que tinc ganes de fer aquest estiu i m’alegra pensar que ja queda poc per que es compleixin.

 Marc

 Estic impacient per que arribi l’estiu. Dimecres ja ens donen les notes, i espero que hagin anat mínimament bé. El dia vint-i-tres per la nit és la revetlla de Sant Joan, aquest dia comença la festa grossa; platja, petards, coca de llardons, la família, etc. Però el que més desitjo amb força és anar a un lloc molt especial, més ben dit, el millor lloc del món.

Menorca és preciós, únic, agradable, tranquil. No acabaria mai de descriure el que sento quan hi sóc, simplement em sento lliure. Les cales naturals amb la vegetació del Mediterrani ple de pins i arbustos amb vistes al mar. L’aigua cristal·lina que voreja totes les platges, on es pot gaudir del sol mentre et prens un refresc. M’encanten les casetes blanques de Binibeca i Binisafua, des de petita penso que de gran me’n compraré una i una barqueta per navegar per les costes i anar d’excursió a cales.

Tinc massa ganes de veure els meus amics i de poder anar-me’n de festes amb ells. Ses festes de l’estiu són les millors. Hi ha es Jaleo, es reuneixen tots els caixers propers amb els seus cavalls i la gent es posa a la plaça on els ajuden a saltar, fan dos o tres voltes i després els hi donen ses canyes. Seguidament els músics toquen cançons típiques de Menorca i la gent balla, es mulla i beuen Pomada, que és la beguda típica d’allà. Espero estar-hi tot l’agost i poder gaudir com déu mana, que ja tocava. Bon estiu!

Alba Larrosa

 Si utilitzés els temps verbals per fer un nou escrit reflectint el pas del temps, començaria amb l’imperfet. Recordant els moments d’infantesa, tot allò que ja ha quedat enrere. L’anada a l’escola agafada de la mà dels pares, els quaderns de cal·ligrafia, els estius a Tordera, les llargues hores al menjador de l’escola, la caiguda de la primera dent. El primer dia d’institut, conèixer a tota aquella gent nova, les llargues tardes amb les amigues…

Amb el perifràstic, aquests últims mesos. La festa major, el viatge a Tenerife. Tot l’esforç i estudi d’aquestes ultimes setmanes, els nervis, les previsions de l’estiu i les ganes de poder dir “això ja està”.
L’avui, amb el present. La felicitat d’haver acabat una etapa, notar l’estiu, tot i que el temps no acompanyi. Despertar-se tard ja que és festa i estar amb l’avi que ens ha fet una visita.

I el demà? El meu futur millor que sigui expressat en condicional, ja que de moment només sé que seré lluny de Vilassar. Però no sé ben bé ni on, ni amb qui, a qui coneixeré, com em trobaré… Tot i així, aquest futur no em fa por, ja que és el que vull i el que he triat. Per això com ja heu dit alguns; Bon estiu a tots i a totes, ens tornarem a veure l’estiu del 2012. I espero retrobar-nos sense haver de fer servir el condicional compost…

Maria

 Dijous, dijous 16 de juny…. Un dels pitjors dies de la meva vida des de fa 5 anys…
Era un divendres 16 de juny, per a mi era un divendres en el qual sortiria amb les amigues però no va ser així.

Tot va començar sobre les 5 de la tarda jo estava a la habitació de la meva germana, ja que li havia demanat l’ordinador perquè el meu no anava, mentre ho parlàvem, ella estava al msn. De cop i volta una persona la va obrir pel xat: Ho sento Mireia em tens aquí pel que sigui, no et rendeixis us donarem suport a tu i a tota la teva família…
Me germana no entenia res: que dius tu ara? A que ve això?…
I així successivament…

Varem decidir parlar amb la nostre mare, li vam comentar que tothom deia que la nostra cosina havia tingut un accident de moto molt fort i que havia mort. Ella, confusa, també va decidir trucar a la meva àvia a veure si sabia alguna cosa però tampoc. Molt preocupades vam decidir esperar més noticies. Al cap d’una estona ens va trucar la meva àvia plorant, i com que no l’enteníem vam pujar a casa seva però no m’hi van deixar, quedar així que les amigues em van treure de casa (jo no m’ho creia i pensava que era algú que s’ho havia inventat així que no vaig fer-hi molt de cas) al pujar al poli amb les meves amigues i veure a moltíssima gent plorant i abraçant-se em vaig estranyar. Als poc minuts d’estar allà em va vindre un noi conegut dient-me que ho sentia… llavors va ser quan ho vaig veure i entendre tot… Era tot veritat… havia perdut la meva cosina i no la podria veure mai més… els seus ulls, el seu somriure, la seva veu…

Hi havia mil i una versions sobre el que havia passat… però nomes la família sap certament el que va passar…

Aquest dijous és 16 de juny, és un dijous… després de 5 anys encara em desperto amb un buit interior que no puc oblidar…

Fa cosa de 2 o 3 dies va passar un fet similar a Vilassar també un noi i una noia, coneguts, però amb la sort d’estar vius… no saben la sort que han tingut… quan va passar aquest últim accident jo estava present… va ser força dur, no ho vaig poder suportar, vaig trucar a la meva mare espantada dient-li el que havia passat seguidament em vaig posar a plorar i li vaig dir que no podia aguantar; que tenia les imatges gravades al cap i que tenia por… vaig haver de marxar… actualment encara em cauen les llàgrimes en pensar en ella o al parlar d’un tema com aquest.

Recordo que a Tescri varem tindre que fer un escrit sobre un tema similar però… va ser molt dur però tard o d’hora ho he d’afrontar…
Només demano que tingueu compte amb la moto… no suportaria un altra situació similar…

La meva mare sempre em diu: que un milió de paraules no la tornaran, ho sé per què les he dit… i que un milió de llàgrimes tampoc. També ho sé però les he plorat.

Llavors va ser quan vaig comprendre que les llàgrimes no podien fer que algú que havia mort tornés…

Ariadna

Cada any espero amb molta il·lusió que el Barça guanyi i que arribi a la final de la Champions. És la fita que es proposa el club des del començament de temporada i quan ho aconsegueixen és com un regal per a tots els culés.

El que més m’agrada és apuntar-me al sorteig de la final. Hi somio des que veig els partits del Barça i ho porto intentant des de fa uns quatre anys. Aquest any m’hi vaig apuntar per quarta vegada i la meva sort no va canviar. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i així va ser en el meu cas, perquè al cap d’un dia el meu pare em va donar la millor notícia del món. Un amic havia guardat una entrada per mi.

Vaig passar les setmanes prèvies molt il·lusionada i desitjant que arribés el gran dia.

L’avió va ser tot un espectacle. Tothom cridava i animava com mai abans havia vist.

La ciutat de Londres era culé. Els carrers estaven tenyits de blaugrana i els londinencs volien que el barça guanyés. El dia es va fer etern i només volíem que fos l’hora d’agafar el metro i arribar al camp. Vam visitar la ciutat i els nervis cada vegada anaven en augment.

Wembley era impressionant i l’ambient molt sorprenent. L’afició va estar brillant i no vam parar de cridar i cantar. El Barça va guanyar 3-1 jugant magníficament. “Us en devem una i aquests no fallen” va dir el Guardiola l’any passat. I així va ser, no van fallar i el meu somni es va fer realitat.

Anna Benítez

 Ja sabem que aquest tercer trimestre és el més curt que hi ha, amb més dies festius i també el viatge de final de curs, per tant, hem de considerar un últim esforç amb totes les assignatures, ja que aquest trimestre és decisiu per a tots, perquè és el final d’una etapa molt important, que tothom desitja finalitzar-la per poder accedir a un batxillerat o un mòdul i fer realment el que ens interessi.

Molta gent a aquestes altures del curs ja no s’ha preocupar en aprovar o en anar a recuperacions finals, però pels que ens interessa i hem d’anar, tenim una setmana per estudiar las recuperacions, però el que jo no entenc es per què hem d’estar a l’institut, quan en molts casos podem aprofitar a estudiar amb una professora o algun amic o amiga que ens ajudi i així no perdre el temps estudiant a l’institut sense que ningú m’ajudi i sense entendre la meitat de les coses.

Sergi