LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc vaig estar tot un cap de setmana sol a casa, ja que els meus pares van marxar de viatge a Roma.

El mateix dia, divendres, quan van marxar, vaig convidar a uns amics a sopar a casa. Vam mirar una pel·lícula mentre ens menjàvem una pizza que havíem encarregat. Vam estar-nos fins no gaire més de la una, ja que a l’endemà la gent tenia controls que estudiar, jo també. Quan se’n van anar vaig quedar-me mirant la TV fins que em va entrar son i em vaig quedar dormit al sofà. A dia següent, quan em vaig despertar, a prop de les 11, el primer que vaig veure va ser la casa feta un desastre. Hi havia caixes de pizza per tots llocs, formatge repartit per la taula, llaunes de beguda per tots llocs, i tot estava mogut de lloc. El primer que vaig fer és esmorzar alguna cosa i després endreçar-ho tot. I per fi quan vaig acabar vaig descansar un ratet i em vaig posar a estudiar.

Aquella mateixa nit vaig quedar-me despert fins les tantes estirat al sofà mirant la televisió, sabia que pel matí havia de llevar-me d’hora i per tant havia de dormir, però com que no tenia els pares per dir-me que me n’anés al llit, no ho vaig fer. Vaig quedar-me un altra cop adormit al sofà. A l’endemà vaig despertar-me cansat i tot i així em vaig posar a estudiar, però per culpa de la son que tenia havia d’estar tres cops més del que estava normalment perquè se’m quedessin les coses.

Després d’aquests tres dies que he passat sol he arribat a la conclusió que encara no estic preparat del tot per a viure sol, ja que hi ha coses que encara no les sé fer sense que me les diguin.

Marc

Falten poques hores, minuts i segons. Estic feliç, dintre de poc serà el meu aniversari.

Porto molt de temps esperant aquest gran moment, tenir els esperats 16 anys. Per mi signifiquen més maduresa, més responsabilitat i més llibertat.

Seré lliure d’anar a les discoteques de setze anys quan vulgui, com vulgui i on vulgui. Podré anar amb les amigues els caps de setmana que no tinguem gaire exàmens i gaudir com mai. Perquè al cap i a la fi, l’adolescència s’ha de gaudir.

Espero celebrar-los com es mereixen i estar rodejada per sempre, de la gent que m’estima de veritat.

Aina García 😀

Penso que per la contaminació que es produeix diàriament s’està creant una consciència verda entre els nosaltres els ciutadans. Per això cada vegada es mira més cap als vehicles elèctrics com a mode de desplaçar-se per la ciutat sense contaminar.

A més amb un preu de 0,37 tenim gairebé els 100 quilòmetres, per això són al voltant de 15 vegades més rendibles que els models de benzina, permetent les noves bateries una autonomia de fins a 130 quilòmetres, una quantitat gens menyspreable per al consum diari

També podem dir que a diferència dels cotxes normals, són molt silenciosos, no contaminen, principalment perquè no emeten monòxid de carboni, ni òxid nitrogen, En no necessitar gasolina no es genera la contaminació que produeix la seva extracció i tots els accidents que succeeixen durant seu transport fins als consumidors.

I a més encara que l’electricitat també cal generar-la, l’ideal seria que fos generada a partir d’energies renovables com l’energia eòlica, la solar… De fet tots els vehicles elèctrics es poden recarregar amb panells solars amb el que llavors el seu impacte ambiental és nul.

Tonny

El 18 de juny, farà un mes que vaig anar a provar en un club de futbol femení. Busquen noies a partir de 15 anys que tinguin ganes de jugar al futbol. En aquesta temporada només estan fent partits amistosos per agafar forma. L’any que ve, segurament juguem lliga.

El primer dia estava super nerviosa. Entre les botes que m’anaven petites, les mitgetes grans… No sabia com era el camp, ni les noies ni l’entrenador, però des del primer dia em vaig sentir acollida. El dissabte següent tenia partit, només havia fet un entrenament. No me’n recordava de tants noms nous alhora! Vam perdre 1 a 3. Hi havia molt de joc individualista al camp i la pilota només va arribar dues vegades a porteria (una va entrar).

Quatre entrenaments més i un altre partit contra Ripollet. Aquestes eren més agressives i la noia que em va tocar defensar estava tota l’estona donant-me petites empentes encara que la pilota estigués a l’altra punta del camp! Li vaig donar un cop de colze a les costelles però a l’estona s’hi tornava… La nostra portera titular es va lesionar i va vindre una de nova a provar. Van ser un cúmul de coses que ens va fer perdre 2 a 7. La setmana següent, dos entrenaments més intensos i divertits.

Dia 11 de juny, convocades al camp d’Alella a les 16:30 per arribar a Badalona abans de les 18:00. Un cop allà, ens assabentem què és un torneig i no només un partit. L’actitud de les noies sempre positiva. Sortim al camp i juguem contra el Canet. La portera contrària no xutava gaire fort i tallàvem totes les pilotes possibles i les conduíem fins a la porteria. Vam jugar bastant bé, fèiem pressió i no passaven de mig camp. El resultat final va ser 0 a 7 a favor de l’Alella.

Vam anar totes a la banqueta i set minuts desprès, l’àrbitre reclamava que els equips es col·loquessin a les seves posicions per iniciar el partit. Sabíem que eren bones (ja que anteriorment vam jugar amb elles a casa).Va ser un partit esgotador, no podia més. Em van treure a la banqueta una estona i desprès vaig tornar a sortir. Vam tindre alguna ocasió de gol, però la pilota tota l’estona es quedava als voltants del mig del camp. Iniciaves jugada i es perdia. Desprès, van marcar gol. La moral va baixar i quedava poc per a que finalitzés el partit. Les contrincants van iniciar una jugada i ja estava a l’àrea quan, la nostra portera va sortir. La noia del Sistrells la va regatejar i estava a punt de xutar a porta i vaig ficar el peu. La pilota va anar a fora, era corner en contra nostra. Estàvem totes nerviosíssimes.

Finalment, va acabar el partit 1 a 0, però sempre contentes perquè havíem jugat molt bé i ens classificàvem en segona posició. Ens van donar la copa i vam marxar. Avui dilluns, toca el primer entrenament desprès del torneig. Més ben dit, xerrada i entrenament.

En aquest tan poc temps amb aquesta nova experiència he après que un equip no el forma només una jugadora bona. Som totes l’equip i que ha de ser voluntat i col·laboració mútua. Espero que us animeu a formar part d’un equip d’algun esport o que si hi ha alguna noia que li agradi el futbol i tingui més de 15 anys, que vingui a provar! Garantim, que no mosseguem. Jajaja

Aina García 😀

És dur que després de 30 anys treballant a la mateixa fàbrica et diguin que tanca l’empresa i tu et quedes sense feina. Si no tens uns estudis, perquè vas començara a treballar als 17 i mai has hagut de fer un currículum, és difícil tornar a trobar feina.

Et trobes en una situació nova i estranya que en dos anys s’acabarà, l’atur. Això és el que li va passar a la meva mare, va veure que no tenia possibilitat que l’agafessin a qualsevol feina. Les hores passaven i no sabia què fer, el dia se li feia molt llarg, ja que estava acostumada a treballar vuit hores diàries. Per fer alguna cosa de profit, va plantejar-se fer un grau mitjà. Després d’un llarg anys d’estudi ha aprovat amb molt bona nota, era estrany veure a la meva mare estudiant les mateixes coses que jo.

Personalment, estic molt orgullosa d’ella, per què d’aquesta manera ha pogut tenir més coneixements i per a mi és un exemple de superació, perquè encara que hi hagi una pedra en el camí , et pots aixecar i aconseguir el que vols. Tot i que tingui més de 40 anys ara que té l’ESO vol continuar estudiant. Vol seguir la seva formació i s’ha apuntat a altres cursos. Ara por escollir a fer el que li agrada i poder pensar en ella mateixa.

Adriana

Es considera explotació infantil quan el treball és inadequat, és a dir, quan l’edat dels nens és massa menor se’ls exigeix massa hores treballant, aquestes situacions es troben en vides de nens quan aquests viuen al carrer amb males condicions, quan se’ls impedeix l’accés a l’escolarització, quan han de assumir massa responsabilitat o quan se’ls impedeix que aconsegueixin un desenvolupament social i psicològic…

Malauradament aquesta situació es ve practicant des de fa molts anys, de fet existeix molts casos d’explotació infantil arreu del món, majoritàriament si parlem de països del tercer món.

Els nens d’aquests països més pobres no tenen les mateixes oportunitats d’aprendre, etc., que els dels països desenvolupats. La seva explotació els afecta a gran mesura socialment; en començar a treballar tan petits les seves oportunitats de tenir bona salut (per exemple als 30 anys) serà escassa o nul·la, ja que els treballs als que són sotmesos són molt durs per la seva edat i d’aquesta manera arriben a tenir problemes de salut des de ben joves, i més tenint en compte que la sanitat en aquests països és escassa, és a dir, no hi ha metges ni mètodes per a salvar aquestes persones.

Està clar que la situació d’aquests menors no s’arreglarà per si sola, és aquí on els estats i les potències mundials han d’intervenir amb projectes i subvencions per tal de millorar la situació social d’aquests nens. I fins i tot els habitants d’aquests països desenvolupats haurien de donar més ajudes perquè tinguin millor alimentació, sanitat …, però com que moltes persones pensen que aquestes ajudes no arriben, no es molesten a col·laborar.

És mol trist que en ple segle XXI hi hagi tanta injustícia arreu del món, m’imagino que aquest problema no es pot resoldre completament ja que malauradament és una realitat social. Però si més no, per contrast, existeixen fonts d’ajuda humanitàries que és dediquen a pal·liar tots aquests problemes.

Mohamed El hmimdi

Estic molt estressada, no puc més. La veritat és que no m’importa la vida del Lazarillo de Tormes , ni la probabilitat de treure una bola vermella o blanca, ni quan va ser la Guerra freda…

L’únic que vull és que aquest curs s’acabi ja. Ara que arriba el bon temps només tinc ganes d’estirar-me a la sorra de la platja . Cada dia hi ha una examen de diferent assignatura i cada dia m’he de quedar estudiant fins tard. Estic tota l’estona amb una angoixa al cos per què ni tan sols sé si passaré de curs.

Tot el meu estrès, bàsicament, és per plàstica, no m’agrada gens la manera de fer classe de la professora. Ens fa fer mil làmines, treballs i memòries, com si només existís la seva assignatura. Si suspens una làmina et suspen el trimestre . No sé si odio aquesta assignatura per les coses que hem de fer o per la professora.

La meva conclusió sobre aquest curs, és que ha sigut molt dur , mai me n’havien quedat més de tres assignatures suspeses i no sé com podré recuperar tos els trimestres de plàstica, miro tot el que he de fer i em deprimeixo. Però com diu tothom, l’esperança és l’últim que es perd.

Adriana

Els humans acostumem a mirar la part externa d’una persona, es a dir, només ens fixem en el que els postres ulls veuen, i no ens posem a pensar en el seu interior.

Les persones que pateixen el síndrome de Down, són persones que necessiten gent que els estimin i que els tractin com si no tinguessin cap malaltia

No tothom tracta igual aquestes persones, hi ha gent que pel fet de tenir un exterior diferent ja els tracta com si fossin diferents de tothom. Tenir el síndrome de Down no és una discapacitat, sinó una manera diferent de viure la vida. Són persones humanes, i per tant, tenen els mateixos drets que qualsevol altra. Cada vegada hi ha més gent amb síndrome de Down que troben una feina, vull dir que tenen un futur esperançador.

M’agradaria que les persones se les estimessin tal com són, i que els donéssim una oportunitat per demostrar que són com nosaltres, persones que lluiten per el seu futur, i que cada dia s’enfronten a la vida sense tindre por del que poden pensar les altres persones.

Laura Masiques