LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha un tema del que fa temps que vull parlar, però em feia por la reacció de la gent. Encara que molts de vosaltres ho sabeu, mai saps què pot passar i menys quan parles d’una cosa així.

Gairebé fa dos anys que es podria dir que he sortit del armari, en efecte, sóc bisexual. Abans que ho hagués reconegut, vaig estar durant un anys que no sabia què em passava, ja que em fixava tant en noies com en nois.. Poc a poc vaig anar descobrint la bisexualitat. Jo no sabia que existia fins que una amiga em va explicar que ella era bisexual i en aquell moment li vaig dir que em pensava que jo també. Aquell dia em vaig treure un gran pes de sobre, em vaig sentir totalment alleugerida.

A mesura que passaven els dies ho tenia més clar i per fi vaig fer el gran pas de reconèixer el que jo era i de fer-ho públic. Quan en vaig estar parlant amb les meves amigues i els ho vaig explicar, em van dir que ja ho sabien. Com era possible que ho sabessin abans que jo? El cas és que a partir d’aleshores ja no havia d’amagar res i fins i tot vaig descobrir el que és l’amor… el de veritat.

Tal com ens han ensenyat des de que son petits, tots som diferents però semblants, tenim gustos diferents i ens agraden persones diferents. Ara al cap de dos anys ja puc dir tranquil·lament: ‘’Sóc bisexual i estic orgullosa de ser-ho’’

Judith

Com pot ser que a un jove com jo, que ha viscut ja setze anys en aquesta societat, no li soni el nom dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (en castellà Grupos Antiterroristas de Liberación) o GAL!! Una de les organitzacions terroristes més importants que hi ha hagut al que seria l’estat Espanyol. Foren organitzacions parapolicials fundades l’any 1983 les quals utilitzaven la Guerra bruta o terrorisme d’Estat.

Fins fa poc mai ningú no me n’havia parlat, una de las pitjors trames de corrupció política, en una “Democràcia”, basada en els fons reservats del Ministeri d’Interior. Veritablement és un tema del qual és fàcil extreure’n crítiques, és igual si et sents espanyol, català, basc…, ja que la matança de persones no està justificada, sigui un terrorista, un innocent, un polític corrupte… D’acord que potser lluitaven per la fi del terrorisme d’Euskadi Ta Askatasuna (E.T.A), però l’assassinat de 23 persones contant etarres, militants de l’esquerra abertzale, ecologistes, ciutadans francesos sense vinculacions a partits polítics… Tot això amb el suport del partit que estava al govern, el PSOE, el cap del qual era Felipe González. Aquest potser no va anar a presó perquè hagués estat un gran escàndol, però sí que hi van anar el seu ministre d’interior José Barrionuevo, José Luis Corcuera… Igualment això va ser i serà un dels majors escàndols que hagi existit a qualsevol democràcia.

El pitjor de tot és que aquesta guerra bruta, tot i que amb més cautela per tal de no cometre errors com els dels GAL de segrestar a una persona innocent, continua essent utilitzada per l’estat espanyol, formant així un teló de repressió contra la llibertat de tots els pobles oprimits per l’estat espanyol. No cal buscar molt per trobar aquest casos: Eudald -un acusat injust el qual fan anar a declarar cada quinzè dies per veure que tot està en ordre- i Jona -el qual la jutgessa ha trigat 5 anys en absoldre- militants de Maulets, il·legalització d’organitzacions juvenils basques Segi,  Jarrai y Haika, partits de l’esquerra abertzale els quals estaven il·legalitzats fins fa res…

PD: Potser tinc una idea equivocada, comenteu (si hi esteu d’acord també).

Raúl

Hoy quiero explicar una experiencia que tuve el viernes pasado.

Un hombre de cierta edad llegó muy temprano a la clínica donde trabaja mi cuñada, para hacerse curar una herida leve, se le notaba que tenía prisa, porque no paraba de preguntar cuánto quedaba para terminar, se le veía un hombre simpático y por curiosidad le pregunté cual era el motivo por el que tenía tanta prisa.

Me dijo que tenía que ir a una residencia para desayunar con su mujer como todos los días y que vivía allí. Me contó que llevaba ya tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado.

Terminando la cura de la herida, le pregunté de nuevo si ella se inquietaría al ver que su marido llegaba tarde.

-No, me dijo, ella ya no sabe quién soy, hace ya casi cuatro años que no me reconoce.

Entonces le pregunté extrañado.

-Y si ya no sabe quién es usted ¿Por qué tiene la necesidad de estar con ella todas las mañanas?

Me sonrió y dándome la mano me dijo:

Ella no sabe quién soy yo, pero yo si sé muy bien quién es ella..

Personalmente pienso que aparte de una conversación agradable me dio una lección de vida muy importante.

Jesús Solís

No m’agraden gens les aranyes, des de sempre m’han fet por i no sé per què. De petita no podia ni dormir si tenia alguna aranya voltant per la meva habitació. És una por sense sentit i m’he repetit milions de vegades que una aranya és una cosa minúscula i que la majoria potser ni piquen. Tot i així, cada cop que en veig una, amb aquelles potes tan llargues i fastigoses que tenen…

Aquest any, com tots els altres, l’arribada de la primavera ha portat l’arribada de les aranyes, i me’n trobo a tot arreu. A casa meva, m’han envaït. Un dia en tenia una a l’habitació, l’altre dia en vaig trobar una d’especialment repulsiva al sostre del menjador, també en vaig trobar una a sobre uns pantalons i una a la porta de casa meva, i cada cop que entro o surto tinc por de que em caigui a sobre.

El pitjor va ser dissabte passat, que vaig sortir a estendre la roba al matí. Vaig anar a buscar les pinces als fils d’estendre, i vaig trobar-me amb una aranya penjant, tant a prop meu que podria haver-la tocat. Em vaig apartar de seguida i la vaig observar uns segons. Penjava d’una teranyina invisible, que es movia amb el vent, i anava movent les potes. Amb la pell de gallina i calfreds per tot el cos vaig començar a moure els fils d’estendre per l’altra banda i intentant fer-la caure. Vaig estar-me deu minuts així, però només vaig aconseguir que es convertís en una boleta. Canviant de tàctica, vaig agafar les pinces i vaig anar-les tirant a veure si se li trencava la teranyina. Vaig deixar el terra ple però per fi ella va baixar una mica més, cada vegada més a prop del terra. Jo volia això, que baixés i així poder trepitjar-la amb un moment, perquè no m’hi podia acostar mentre continues penjant i volant; podria haver vingut una ventada que me l’encastés a sobre. El fet és que, quan ja em pensava que podria acostar-m’hi, ella va tornar a pujar, aquest cop més de pressa, i a mig camí va agafar una variant secreta de la teranyina que la va portar molt a prop d’on jo estava. Vaig allunyar-me i al final vaig poder veure la seva xarxa a contrallum. Era molt més gran del que em pensava i estava per tot arreu, i jo que creia que només es tractava d’un parell de fils. Vaig veure que no podria treure l’aranya (que ara ja es passejava pels cables on hi havia d’haver la roba assecant-se) i que tampoc podria treure la teranyina perquè era massa gran i em feia molt de fàstic. Havia guanyat ella, i jo em vaig haver de rendir i anar a buscar l’estenedor plegable.

Júlia