LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meta final d’aquest llarg curs ja s’acosta. Tothom està desitjant que el dia 22 de juny arribi. Poder llevar-nos més tard, anar a la platja o a la piscina, passar el dia a Barcelona, sortir de festa, quedar amb els amics tots els dies…

A vegades, el que t’espera després d’acabar les classes no anima tant com un voldria, i aquest és el meu cas. Jo em trobo en la desagradable situació, i dic desagradable perquè a ningú li agradaria trobar-s’hi, en que havent acabat el meu últim curs d’educació obligatòria, hauré d’anar a fer un curset intensiu d’anglès durant tot el mes de juliol. M’hauré de llevar d’hora i, a més, com que és a Mataró i hi vaig en tren, hauré de veure el mar i com no m’hi puc banyar! Tot es fa molt llarg, però la veritat és que aprens bastant i fas noves amistats, tot i que no deixa de ser molt dur. L’any passat, al mateix curset, vaig fer tres bones amigues amb les que encara m’hi parlo, tot i no quedem tant com a mi m’agradaria.

No entenc per què a la majoria de pares no els agrada que els seus fills estiguin el mes de juliol a casa, i els apuntin a casals d’estiu, colònies, cursos…  D’acord que els nens petits no poden estar-se sols, però a partir de certa edat no hauria de suposar cap problema. Per exemple, jo tinc una amiga a la que els seus pares la enviaran a l’estranger a casa d’una família que no coneixen, per mitjà d’una acadèmia. Però a ella li fa vergonya i por de no trobar-se còmode. Si volen que tingui experiència fora de casa i que practiqui l’anglès, poder podrien anar-hi tots de vacances no?

De totes maneres, hi ha molts casos de vacances fallides. Un es pensa que les seves vacances seran d’una manera, i tot acaba sent diferent. La meva opinió i experiència em diu que el que es planeja molt, al final acaba sortint molt diferent, almenys pel que a mi em respecta.

Kim Rodríguez

Ja fa força temps que a Europa, i per extensió a casa nostra, s’arrossega una reiterada polèmica al voltant de la immigració. Els diferents posicionaments, però, es desenvolupaven normalment entre certs grups d’afinitat, sense tenir gaire incidència en la opinió general. Aquesta darrera dècada, i sent encara més concrets, aquest últim any; s’ha tornat a encendre amb virulència el debat, amb l’aparició de lleis que criminalitzen trets culturals d’alguns sectors que composen la immigració d’aquí, promogudes en un principi per partits clarament ultradretans.

Com a conseqüència, el fenomen preocupant és la desviació de partits tradicionalment moderats o progressistes, cap a postures que recolzen aquestes lleis. Podríem dir, doncs, que des d’ençà no s’ha legislat pas poc: exàmens per aconseguir a la residència, limitació del visat, quotes d’expulsió dels “sense papers”. Una de les mesures més cèlebre i posada de moda ha estat la prohibició dels burques i niqabs a espais públics, que gairebé ha esdevingut un tòpic a l’hora debatre sobre la immigració.

A França, i de la mà de messier Sarkozy, entrava en vigor el passat 12 d’abril << la prohibició del vel integral que cobreixi la cara en qualsevol espai públic, inclòs el carrer […] en virtut d’una llei que imposa multes i cursets de ciutadania per les infractores, i penes de presó per als que les obliguin a portar-lo>>. Bèlgica, pionera europea en mesures d’aquest caire i, aprovà a l’abril del 2010 la prohibició del burca i niqab a espais públics. Països com Dinamarca, Itàlia, Holanda i Alemanya estudien legislar de manera semblant al seus parlaments; sinó és que mentre jo jeia al sofà de casa mirant-ho tot astorat, ja ho han fet.

Sense anar tant lluny, la dèria contra aquestes peces de roba ha arribat als nostres municipis. Durant la primavera de l’any passat, a Lleida, el Vendrell i Reus entraven també mocions contra l’ús d’aquestes vestimentes a edificis de l’administració. Les propostes s’han implantat amb més o menys èxit, sofrint impediments del Tribunal Suprem Català, que ha suspès en mesura cautelar la prohibició a Lleida.

A hores comptades per les eleccions municipals del passat 22 de maig, sortiren de sota les pedres una munió de detractores i defensores de les prohibicions al voltant les peces de roba islàmiques. Ambdues no tardaren gaire en omplir televisions, programes de ràdio i publicacions de premsa d’arreu del país amb aferrissats duels d’opinió. Així doncs, tal com es veia a venir, la polèmica agafà una clara tendència electoralista, i darrere la majoria d’opinions hi havia alguna grup municipal o formació política, provant d’escombrar cap a casa uns quants vots.

Les erigides com “prohibicionistes”, per anomenar-les d’alguna manera, no em varen sorprendre pas. Algunes, s’amaguen sota un actitud de feminista fervent, carregant contra els burques en nom dels drets de les dones, a la vegada però, es retraten, evidenciant que la seva croada no és tant per les dones àrabs, sinó contra els àrabs en general. Legitimen els bombardejos i les guerres a Afganistan, Palestina i Iraq, potser cofoies amb tots els burques soterrats entre runes carbonitzades, per bé que oblidant l’ésser humà que s’hi amagava sota, i la família que l’envoltava; morts en qüestió de segons.

La hipocresia, en general, caracteritza aquest tipus de persones, que consideren a la dona occidental l’única capaç de lluitar pel seus drets,- i per suposat, ni se’ls passa pel cap parlar d’emancipació d’aquesta i la classe obrera en general, “No ens excedim de radicals!”- estigmatitzant la resta del gènere femení, i en especial i a causa de l’islamofòbia, les dones àrab; les quals titllen de “esclaves”, “servils” incapaces de desenvolupar lluites o idees propies.

Amb ànims d’ofendre, m’atreveixo a insinuar-ho: la indignació i persecució dels burques per part de les esmentades anteriorment no la provocat la consciència de gènere, sinó més aviat la falta d’aquesta i el poc coneixement sobre el feminisme a nivell històric, local, global i social. Informeu-vos, llegiu; tal vegada arribeu a conèixer els moviments feministes als països àrabs, fins i tot dins el mateix Islam, i així trenqueu els vostres esquemes sobre les dones àrabs i/o musulmanes.

Acte seguit, mirant cap al bàndol “antiprohibicionista”, el desgrat se’ns fa palès altre cop.

La postura i els arguments són vergonyosament bàsics, superficials. Un discurs marcadament multiculturalista, basat en la llibertat d’expressió per davant de tot, i per acabar-ho d’adobar, una actitud repel·lent de “modernes puristes esquerranes” . Ni un rastre de denúncia del racisme que destil·len tals mocions o lleis, ni una reflexió al voltant dels rols que actualment s’adjudiquen a les dones, a les quals els pertany encara el paper de precàries transversals- és a dir, precàries en tots els sentits: laboral, social i cultural-. Res a dir sobre la invisibilitat creixent de la dona, relegada cap a treballs indignes i contractes indecents; a ser l’esclava de la quotidianitat de les feines domèstiques.

La manca de profunditat dels seus arguments, així doncs, donà una clara victòria, almenys a nivell d’opinió pública, del discurs partidari a impulsar la prohibició del vel integral als espais públics d’arreu de Catalunya. Aquelles que no s’acabaven de deixar convèncer per la vessant suposadament feminista del discurs, caigueren davant els motius que adduïen a la inseguretat inherent que comporta el fet de no poder veure el rostre de la persona que s’amaga darrere un burca.

I la resposta del sector d’opinió “multiculti” , i ho sento per la expressió, només foren més balbucejos repetitius, oblidant l’axioma que defineix el funcionament dels mètodes paternalistes i repressius de la societat actual:

“La creació de noves lleis que promouen l’increment de la seguretat ciutadana gràcies a la criminalització de certs col·lectius (el jovent, la immigració, els moviments socials i d’esquerra), només respon a la necessitat de represaliar-los i anul·lar-los; i no es tradueix necessàriament en un augment de la seguretat, sinó que provoca un agreujament de la tan denunciada conflictivitat social .”

En conclusió, i des del meu entendre, no em puc sentir més desmoralitzat després d’assistir a aquests deplorables debats; ultratjat davant el discurs d’unes i decepcionat pel de les altres.

I mentrestant, i un cop passades les eleccions municipals, ens topem amb un nou panorama polític certament esfereïdor. A Badalona, ha sorgit una consistori obertament racista, i el xenòfob per excel·lència dels populars catalans ,García-Albíol, s’erigeix com alcalde, comptant amb 11 regidors del seu grup electoral. A Vic, PxC obté 5 regidors, que formen part dels 67 regidors escollits d’aquesta formació als ajuntaments d’arreu del territori.

Vista la situació, cal donar el seu mèrit als debats al voltant de la immigració difosos públicament i als que hi participaren, que molt hàbilment han contribuït a normalitzar tòpics racistes, en comptes de trencar-los. Pocs hem estat aquells que ens alarmàvem davant una ultradreta que anava desacomplexant-se a pas segur, sense por a mostrar-se racista i feixista a ulls de tothom.

La tolerància que s’ha practicat en general vers aquesta eclosió ja ha donat els seus fruits, i ara ens toca assumir-ne les conseqüències.

Per tant, no ho dubteu, allà on la dreta o la ultradreta hagi aconseguit representació política, s’hi presentaran propostes legislatives per regular, criminalitzar i anul·lar la immigració i els seus trets culturals propis; siguem-ne conscients, la resta de partits, cediran en moltes ocasions a la pressió d’aquestes forces polítiques racistes, car cada cop veuen més amenaçada la seva hegemonia i no tindran problemes a l’hora de radicalitzar el seu discurs sobre la immigració, si així poden evitar la pèrdua de vots.

En front les futures prohibicions a nivell municipal dels burques als espais públics, i per extensió, cap els immigrants en general, hem de renovar la estratègia, reeixint de postures superficials, que amb simplisme s’han basat només en la llibertat d’expressió, multiculturalitat, etc. Toquem de peus a terra, els vels integrals són una problemàtica a tractar, però no s’ha de fer pas a base de prohibicions. Crec que el burca i el niqab són en essència sexistes, un mitjà de dominació de la dona, darrere el qual trobem sempre un home que imposa la seva voluntat sobre ella, simbolitzant-ho amb aquesta vestimenta; o bé una decisió pròpia d’aquesta, que malgrat tot no canvia gaire les coses, car la decisió és precedida per fortes pressions socials i una educació totalment masclista.

Cenyint-nos a la realitat, però, opino que els casos de dones que vesteixin burqa són tan poc ocorreguts, que els podríem contar a dit. Tot i això no ho puc assegurar, no puc contrastar les dades, per això, abans d’iniciar lleis excloents i estigmatitzadores, s’hauria de fer un cens on constessin les dades de tota persona que vesteixi un vel integral. A partir d’aquí la feina restant és la de incidir en la vida d’aquestes dones, conscienciar-les, detectar possibles coaccions, donar-los eines per la seva vertadera emancipació; són tan dones com qualsevol de nosaltres, tan o més capaces de rebel·lar-se contra el marit, el vel que els cobreix el rostre i el patriarcat que disfressa tot plegat de quelcom acceptable i moral .

I així, per extensió, la incidència és la política que hem de bastir contra el racisme. Deixem enrere d’una vegada per totes la tèbia tolerància o l’expectació covarda, la bel·ligerància i el rebuig són l’única actitud possible davant aquells que, sense cap temor, es declaren obertament racistes.

Contra lleis d’immigració i persecucions policials hem d’atrevir-nos a trepitjar els barris suposadament problemàtics, i trencar el guetto. La pedagogia, duta a terme mentre es treballa colze a colze amb els veïns, col·lectius i altres membres de la nostra realitat quotidiana més propera, servirà per refutar tots els tòpics racistes que han reaparegut després de les mentides demagògiques d’alguns, emprades amb intenció electoralista.

Quan el filòsof de bar de torn, se’t declari votant de PxC i t’engegui que “ A Barcelona, els immigrants col·lapsen els serveis socials, i tots els pisos de protecció oficial van a nouvinguts, que col·lapsen els serveis sanitaris, que ens estan envaint i cada cop en venen més d’immigrants!” desmunta-li cada mentida amb dades contrastades, simplement repassa la realitat:

L’any 2009, només un 5,3% dels residents estrangers de Barcelona van ser usuaris dels serveis socials. El gruix de la despesa en serveis socials és per persones majors de 65 anys i tan sols el 2,5% d’immigrants tenen aquesta edat. El 2010, només el 15% de les sol·licituds d’habitatge protegit de propietat i lloguer eren de població estrangera. Els immigrants utilitzen un 40% menys de recursos sanitaris que els espanyols. Un estudi de l’Hospital de Sant Pau conclou que l’assistència a urgències de la població estrangera és la mateixa que l’espanyola; exactament el 14,2% del total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu a l’àrea d’influència de l’hospital. A més la majoria de nouvinguts son joves i , per tant, tenen menys malalties. Des de 2009 la tendència d’arribada de nouvinguts és negativa. Durant l’any passat tenim 10.285 immigrants menys a Barcelona. La immigració, en definitiva, aporta més del que rep: l’any 2007 les seves aportacions a la Seguretat Social representaven el 6,6% del total, les despeses que van originar van representar el 5,4% del total.

I per acabar, reitero. La lluita contra el racisme, és a peu de carrer, barri a barri; construint la integració a base de projectes conjunts, i així, vèncer juntes els prejudicis i pors que encara perduren entre molts de nosaltres. Sobretot, no puc deixar-me d’esmentar la premsa de nou, que s’ha d’emportar una vegada més els meus retrets.

Aquest cop, aprofitant l’alarmant resultat electoral, han explotat sense miraments la exclusiva, i no ho han fet pas per mostrar rebuig o crítica cap l’augment de la dreta i  la ultradreta, més aviat, ho han utilitzat per col·locar davant l’exponencial creixement de les CUP i la resta de candidatures alternatives ( més de 150 regidors, per contra dels 67 de PxC), una subtil cortina de fum. Tanmateix, les notícies són força esperançadores, tenint en compte que aquells que s’oposaran frontalment a les agressions de raça, gènere, classe o contra el territori des des els ajuntaments, tenen més força que no pas els reconeguts xenòfobs i feixistes. Esperem, però, que el rebuig popular contra aquests individus i l’odi que prediquen, impedeixi la propagació del racisme radicalitzat cap a esferes polítiques més poderoses.

Àlex Appel