LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 2 de juliol comencen les rebaixes d’estiu. És una bona època de venda per als comerços ja que la majoria de persones està de vacances. La gent té mes temps lliure i s’allunya dels problemes i l’estrès, això comporta estar més alegre i optimista i les ganes de donar-te algun capritx i comprar-te alguna cosa augmenten. Si a més a més de tots aquests factors abaixen els preus de les coses que durant l’any no ens hem pogut comprar, no ens ho pensem dues vegades i ho comprem.

Sovint les persones durant aquesta època es converteixen en compradores compulsives degut a les rebaixes, i compren molt més del que realment necessiten amb l’excusa “això es molt barat! També m’ho enduc.” Al final acabem gastant més diners en època de rebaixes que durant la resta de la temporada. Això es pel fet que vivim dominats pels grans comerços i el desig de comprar més roba, videojocs, aparells electrònics o qualsevol altra cosa augmenta en el moment que ells volen.

Hauríem de ser més conscients amb el que comprem i amb les quantitats realment necessàries.

Natàlia

Estic a la meva habitació fent temps per marxar a entrenament. Aquests últims dies no han sigut gaire bons. Veig un paper sobre la taula i tinc la necessitat d’agafar un bolígraf i expressar-me. Sento que hi han moltes injustícies que ens envolten a nivell mundial. Sempre ho he dit, però ara me n’he adonat encara més. Pensem que no ens és suficient amb les coses que tenim i això comporta una sensació de buidor que et fa consumir, comprar i malgastar.

En aquests darrers dies he llegit i escoltat arguments sobre l’economia, el tràfic d’armes i drogues, l’estructura dels estudis actuals, el sistema polític… i m’ha fet reflexionar bastant. Espero que em serveixi per més endavant.

Aina

Fara ja uns tres o quatre any que vaig deixar d’anar a Cardedeu (Montseny) a muntar cada dimecres, divendres i dissabte a cavall.

Muntar a cavall ha estat des de sempre la meva major passió. Em sento lliure quan munto, i més si munto a pèl. Els dimecres feia classe de salt, muntava el meu cavall preferit, en Rocky. No era gaire bo, sempre li feia mandra córrer, i saltar ja ni se li passava pel cap. Però quan estàvem els dos junts la situació canviava. Aconseguíem després d’un o dos intents fer el salt i la professora, que es deia Laia ens felicitava. Em sentia orgullosa de poder muntar-lo, era especial.

Divendres feia horseball (o bàsquet a cavall) amb els i les de l’equip. Primer escalfàvem fent voltes al pas i després al trot al voltant de la pista, seguidament galopàvem durant una o dues voltes i començàvem l’entrenament. Consistia a passar-nos una pilota amb sis nanses de cuir i encistellar-la tants cops com poguéssim al camp de l’equip contrari. Es celebraven partits els diumenges, normalment cada dues setmanes i quasi sempre a les hípiques dels equips contraris.

Dissabtes feia classes normals, perfeccionant el galop. També jugàvem a jocs (de petita jugàvem al pica-paret a cavall), muntàvem a pèl i fins i tot a vegades sortíem de l’hípica i anàvem a donar un tomb amb els cavalls.

Recordo que al 2005 es van celebrar els Tres Tombs a Llinars-St. Antoni i gairebé tota l’hípica Can Tramp hi va participar. Jo hi anava també, amb en Rocky. Al principi em trobava insegura i una mica nerviosa però al final m’ho vaig acabar passant molt i molt bé amb els amics; en vam gaudir.

Va ser una vertadera llàstima haver de deixar l’hípica, era i és encara l’únic esport que m’ha arribat a agradar de debò.

Encara espero el dia en que pugi tornar a muntar, ho trobo tant a faltar!

Laia

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno