LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dimecres 4 de maig. Puerto de la Cruz, Tenerife

Sol, l’intens olor a mar, sorra volcànica, l’esbojarrat atlàntic, humitat, calor. Penso que amb aquest breu recull d’adjectius ja us podeu fer una idea del nostre paradís personal. Bé, doncs avui dimecres l’hem dedicat a visitar el vessant sud de l’illa, una de les zones més àrides i seques.

Ja comença a ser una rutina i com cada matí ens hem llevat amb la trucada telefònica de la recepció. Un cop enllestits esmorzem, agafem el pic-nic i cap a la ‘’guagua’’. La nostra visita estava dirigida cap a la fauna, la flora i el relleu. Així doncs hem apreciat el Drago mil·lenari, un dels símbols de l’illa ja que els seus orígens esdevenen de l’època terciària, té mes de 3.000 anys! Es tracta d’un arbust de dimensions gegants i està format per ramificacions que s’han anat calcificant al llarg del temps. A continuació i ja parlant de temes de relleu, ens hem dirigit al mirador de Garachico, una població que va ser destruïda a causa d’una de les múltiples erupcions del Teide.

Uns quilometres més enllà xocàvem literalment amb els acantilats de Los Gigantes, uns immensos blocs de pedra, que com la resta de l’illa té origen volcànic. La calor en aquella vessant es constant i en baixar de la ‘’guagua’’ ens venia de gust un bany. Just al costat dels acantilats, no a més de mitja hora, es troba la platja de Los Cristianos, i sí, allà es on hem passat gairebé tot el migdia. Les primeres sensacions amb la sorra negra han estat impactants. Es lleugera i quan et mulles s’enganxa com mil dimonis. Com us deveu imaginar el microclima presenta una eterna primavera i tot i haver núvols, la xafogor i l’impacte del sol eren notables. En tornar a l’hotel hem gaudit de temps lliure i molts de nosaltres l’hem invertit en fer compres per la zona costera.

Desprès de sopar, i de tastar el bufet lliure que com cada nit està ple de menjar, hem tingut temps lliure fins la una, i jo personalment he gaudit d’un gelat amb les 4 persones que més m’estimo en aquests moments.

Carolina Castaño 🙂

Descobrint les Canàries

Dilluns, dia dos de maig. Són les 11:20 de la nit (les 00:20 a la península!). En David i jo estem asseguts al vestíbul mentre els altres gaudeixen de la llarga nit a les Canàries. Ara us explicarem com ha anat el nostre primer dia de viatge. Cap al migdia els seixanta alumnes de quart ens hem trobat a l’aeroport de Barcelona. Després de facturar i fer l’enze amb els porta maletes ens hem dirigit a l’avió que ens portarà a Tenerife. La decepció i indignació s’han notat al principi a les cares dels companys però desprès s’han anat dissipant (havíem d’agafar un avió a les 7 i mitja de la matinada i ens van canviar el vol per el de les 5 de la tarda, en conclusió hem perdut un dia).

En deixar l’avió hem tingut un entrebanc desagradable per part d’un dels nostres companys. La postura dels professors ha estat molt severa en un inici però finalment ha acabat en no res (per sort). L’estada al poble ha estat breu per falta de temps però ja s’han notat els aires càlids de l’illa. En arribar a l’hotel, hem tingut problemes amb el repartiment de les habitacions, com era d’esperar. Els grups s’han hagut de desfer i ens hem hagut de redistribuir. A la nit, hem tastat les interessants “papes” amb “Mojo Picón”, la salsa més famosa a les illes Canàries. Acceptable per ser del buffet de l’hotel però esperem provar-ne de millors.

A l’hotel gaudim de l’entranyable companyia dels nostres amics, els jubilats. S’alegren molt de veure l’ambient juvenil. Encara que quan passin unes quantes nits més ja n’estaran farts de tant de jovent. Però de moment la convivència és agradable. Així acaba el primer dia a El Puerto de la Cruz, on la primavera i el bon temps són eterns.

Emma Puig i David Barnet

Ja només em falten dos anys per iniciar una carrera universitària. La il·lusió de la meva vida seria poder estudiar medicina, com ho van fer els meus pares. Els meus pares em diuen que és més que una carrera universitària, perquè necessites el que tothom anomena tenir vocació.

El primer obstacle que hauré de superar és l’alta nota d’accés a la carrera de medicina. Aquest primer obstacle molts estudiants ja no el poden superar, quedant fora possibles metges amb vocació.

El segon obstacle que s’ha afegit últimament és la falta de feina. Sembla que ara, de cop i volta, sobren metges, però que hi ha menys malalts quan ha augmentat la població?. Probablement el país amb la crisi no pot cobrir l’assistència mèdica com ho ha fet fins ara.

Però jo m’he proposat superar aquests dos obstacles, perquè aquesta és la meva il·lusió. De moment no m’imagino fent una altra feina. I si tinc la sort de poder estudiar medicina, quan acabi la carrera desitjaria no haver de marxar d’aquest país per poder treballar.

Ariadna

Per què hi ha anuncis? Tots ho sabem, per donar-se a veure, perquè la gent compri el producte que s’anuncia.

Sabem però la força real que exerceixen els anuncis sobre les persones, sobre tota la població? Sí, però no ens hi hem parat a pensar mai potser. Qualsevol anunci, des d’una simple enganxina fins a un anunci de televisió, té la intenció de fer-nos canviar la nostra manera de pensar, perquè nosatres fem el que ells volen que fem.

És difícil no canviar la forma en la que pensaves abans de veure l’anunci, ja que aquest ens fa raonar en el producte que dona a conèixer. Cosa que ens fa extreure’n certes conclusions per simples que siguin ens fan canviar la nostra manera de pensar, encara que no sigui la que ells volien. Fent-nos canviar la manera de mirar el món.

Raul

Demà, ens anem de viatge de final de curs a Canàries. En teoria, havíem d’estar-nos cinc dies sencers, però l’últim dia de classes abans del viatge, ens van informar que només hi estaríem “4 dies”.
Això és degut a que el vol, en lloc de sortir a les 9 del matí, surt a les 5 de la tarda. Per tant, perdem 8 hores més les 3-4 que dura el vol.
Tot i que amb la informació que tenim és difícil saber de qui és culpa, em sembla indignant que havent perdut quasi un dia sencer, no ens tornin una part del diners que hem pagat. Crec que en aquests casos ha d’haver-hi algú que tingui i assumeixi la responsabilitat final. Només espero que l’ institut parli amb l’agència de viatges i ho pugui arreglar.

Gerard Lombarte

El món del consumidor d’avui dia en el qual estic inclòs està molt bé. Un consumidor pot trovar el producte que ell vulgui, es podria dir, des d’una olla per cuinar fins a una avió, tot però a un cert preu. El preu dels productes varia depenen de la qualitat, de la má d’obra i del guany per producte que en vulgui treure el vendedor. Fa això al consumidor d’avui dia feliç? Podríem dir que sí, però estariem dient la veritat? Potser si, ja que aquestes persones tenen el que volen i més. Però tot això de comprar els fa deixar de pensar en que comprar tenir riqueses no és viure millor, hi han altres coses com portar-se bé amb la gent, ajudar a casa o a fora, tenir salut … que segurament són més importants. A més hi ha tota la mà d’obra barata que s’utilitza per a fer aquest productes, les quals a vegades acaben explotades. Finalment parlem del seu propi món en el qual hi viuen, del qual s’en estan aprofitan de manera desmesurada. Es creuen que els recursos són il.limitats o es fabriquen instantaniament, ja veurem que pasa quan s’acabi el petroli per exemple, o continuin extingint-se d’aquesta forma las espècies. El seu món acabara destruit per ells mateixos.

Raul

Demà ens anem de viatge a les Canàries. Seran uns dies per desconnectar, relaxar-nos i divertir-nos però sempre tinc un problema amb els viatges, la maleta. Sí, aquell trasto que portem sempre a sobre i que si et pesa més de 20Kg et fan pagar. Doncs sí, per mi fer la maleta és un problema, no saps què endur-te perquè sempre penses: “I si em fa falta?”

Finalment, acabes agafant per a quatre dies 20 pantalons, 40 samarretes i un fotiment de roba més. Quan acabo de fer la maleta sempre penso que la meitat de la roba ni me la miraré però és clar, qui sap si em farà falta? Malament Judith, a veure si aprens ja d’una vegada a fer com el teu pare, que amb 4 samarretes i 2 pantalons ja fa.

Suposo que algun dia n’aprendré, quin remei, però fins que això passi hauré de conviure amb aquest problema de que cada cop que me’n vagi de viatge, la maleta sigui un joc de TETRIS de: a veure qui encaixona tot això…

PD: A pesar de tots els problemes, espero que tingueu un bon viatge i no feu la maleta com jo! Tot i que aquest any he batut el meu rècord: 14.2Kg!

Judith