LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les 7.30 del matí. Et regires agònica entre els llençols i t’arrossegues a les palpentes. Tens la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit, tot i això, acabes aconseguint un estat d’enteresa uniforme per mitjà d’un raig d’aigua i un esmorzar fugaç; i així, comences de nou el cicle rutinari del dia a dia, dèbilment resignada a reprendre el rol que et pertoca reproduir de per vida.

Ho saps, però. És un rol insignificant i silenciós que t’assignaren per naixement. Una escena constantment repetida: l’existència precària, al servei dels teus carcellers. I l’apatia et defineix, t’estreny, fent de mordassa i barrots a la vegada. Una presó ben quotidiana.

En pocs minuts, probablement seuràs davant la pantalla, l’informatiu en marxa i les orelles que et xiulen davant l’allau instantània d’imatges: morts, radicals infames i pactes internacionals; violències, veneracions i misèries vàries, acompanyades sempre de la immaculada innocència i heroïcitat d’algun cos policial, exèrcit o ministre.

Potser no de bon matí, però tard o d’hora, t’assetjarà el ritual diari d’ésser informat pels grans mèdia. Mitjançant la televisió, la premsa escrita o les ones radiofòniques, aquests propaguen pel món sencer quelcom anomenat “informació plural i contrastada”.

Una forma ben curiosa d’anomenar-ho, la veritat. Si en fessis un detingut anàlisi probablement toparies amb un seguit de realitats que, subtilment enllaçades, resultarien ser coincidències massa evidents. Veuries, doncs, que històricament parlant, els mitjans de comunicació no són un cas excepcional en l’evolució de la societat durant aquests dos últims segles; de la mateixa manera que la petita empresa familiar a mitjan s.XIX esdevenia corporativa i entrava al joc de l’especulació financera i concentració del capital; cent anys després, les publicacions de premsa, diaris i programes radiofònics van seguir el mateix procés, esdevenint en conjunt els “mass mèdia” – és a dir, el conjunt d’estructures i tecnologies utilitzades per la informació i comunicació de les masses, i les organitzacions que les controlen-.

Indiferent, però, continues palplantada, amb un regueró de saliva que se t’escapa dessota el llavi. Potser et caldrà filar més prim. Planteja-t’ho així doncs: <<Qui prodest?>> Altrament dit, qui se’n beneficia d’aquesta transformació social i econòmica de la premsa?

Mirant una mica més enllà, podràs discernir certes conseqüències que es deriven d’aquests processos de corporativització. En primer lloc, sorgiren càrtels i trusts del sector. Els càrtels, trusts, holdings i viceversa eren tècniques econòmiques liberals, nascudes al si del capitalisme salvatge de les revolucions industrials, que consistien en aglomerar gran part de les empreses d’un mateix ram concret en un sola corporació, amb l’objectiu d’eliminar la competència i controlar el mercat.

Després d’implantar aquestes unions, al món de la premsa naixeren grans empreses transnacionals que van aconseguir controlar la difusió a través de tots els mitjans possibles( ràdio, televisió, premsa, internet, etc…), guanyant un gran poder d’influència sobre l’opinió pública.

Gràcies a això, aquestes empreses fixaren uns costos de producció i distribució tan alts que els guanys en ventes acabaren sent ni de bon tros suficients per finançar un diari, canal televisiu o qualsevol altre tipus de mitjà. Aprofitant l’avinentesa, entren en escena grans bancs, entitats financeres, altres empreses privades i l’Estat; els quals, a base de subsidis, la publicitat i l’adquisició directe dels mitjans a través de la compra d’accions, aconsegueixen que la premsa, i conseqüentment la circulació de la informació generada, esdevingui dependent d’ells.

La culminació d’aquesta estratègia és el panorama informatiu del que gaudim actualment: 4 agències multinacionals controlen el 80% de la informació que corre pel món, agències de propietat americana o europea, per descomptat.

Aquestes són l’Associated Press, una agència nord-americana creada al 1900 que poseeix més 1.700 publicacions de premsa i 6.000 canals de televisió i radio, distribuint així informació a més de 15.000 empreses del la comunicació situades a 112 països diferents; l’Agence France Presse, d’origen francès com el nom indica i fundada durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Aquesta compta amb més de 2000 assalariats i té presència al flux informatiu de 165 estats. La DPA (alemanya), la xarxa d’informació de la qual s’estén per més de 100 països, i té una facturació anual d’uns aproximats 106’6 milions d’euros. Per últim, trobem el grup Reuters, que controla l’oligopoli del la informació financera a nivell mundial, amb uns 2000 treballadors i presència a 175 països.

El 20% restant, però, no creguis que el formen empreses gaire alternatives o independents, són simplement el mateix tipus d’agència que les quatre anteriors, tot i tenir menys poder econòmic.

Un exemple curiós l’és la cadena de capital espanyol EFE, que actua a Llatinoamèrica i fou fundada l’any 1939. El seu nom ( F) va ser proposat en honor a la victòria d’aquell mateix any del general Francisco Franco.

L’origen dels mitjans de comunicació d’avui dia i l’evident control econòmic que exerceixen sobre ells els lobbys de poder mundial ( estats, l’empresa privada, organismes internacionals, etc..) ens fa qüestionar la “pluralitat i contrast” que s’atribueixen a si mateixos.

Que és el que ens mostren realment? Fins a quin punt la informació que ens arriba no ha estat limitada? Ens arriben els fets retocats, de manera que no sabem gaire més d’allò que ells volen que sapiguem?

Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi alemany, va fer una extravagant afirmació: ”Una mentida repetida mil cops esdevé veritat”. Tal frase ens pot semblar altament contradictòria, però el fet és que aquest home va aconseguir convèncer a tota la població alemanya de la necessitat, moral i física, d’assassinar 6.000.000 milions de jueus, pel bé i la prosperitat del 3er Reich.

De ben segur que la majoria deu creure que avui en dia quelcom així no seria possible, però res més lluny de realitat, no som pas gaire més immunes a la propaganda ara que durant la 2na Guerra Mundial; tot el contrari, si alguna cosa ha quedat palesa amb les dades presentades anteriorment és la immensa capacitat d’influència dels mitjans. Ara per ara, l’espectre dels continguts de la informació que ens bombardegen es extensament ampli: Des difondre la por i la desconfiança amb notícies de guerres, morts i l’avanç de l’Islam ( notícies que guarden una certa i preocupant semblança amb les “conspiracions judaiques per acabar amb la humanitat “ que destapava l’aparell de propaganda nazi) fins a programes destinats directament a estovar la matèria grisa de l’espectador i reproduint la cultura mitjaval del “Pa i circ”- em refereixo a la premsa rosa, etc…-.

Potser ara, esbatanant els ulls davant el xoc que suposen tantes revelacions seguides, comprens que no ets ni molt menys lliure. Els amos del poder, polític i econòmic coneixen la formula perfecte per conciliar els seus interessos amb els nostres: redreçar al seu gust la nostra consciència individual i col·lectiva. Mentre nosaltres, el poble, creiem ser amos i senyors de tot, ignorem que ens manca el control del propi pensament. Ja podem ufanosos, adorar el millor sistema del món, i considerar-nos-en sobirans. Rere el teló audaçment teixit que ens esborrona la vista, l’oïda i la raó seguirem sempre sent mers esclaus.

I, malgrat tot, allà t’estàs, immòbil, passiva; la teva capacitat d’indignar-te, de protestar, queda aixafada. L’han alterat, redirigint-la cap objectius fútils , i d’aquesta manera, la teva consciència queda ofegada. Sembla que així, no et digui gaire res aquest canvi en els mitjans de comunicació al llarg de la història. A més, a hores d’ara, sota els efectes narcotitzants d’un monòleg de l’entrenador de l’equip X ja has oblidat l’intent de veure més enllà de tot el que et diu un televisor. Tanmateix, la discussió entre aquell i aquest altre retransmesa en directe, continua deixant-vos prou atònits a tots. Es veu que aquest vespre hi ha partit.

Que pots fer, doncs, davant d’una agressió constant i sense treva; davant l’implacable acció dels mitjans?

L’autodefensa és la resposta! No és qüestió de renegar de la civilització i anar-se’n a viure entre els arbres, de cap manera. Actuar així seria equivalent a rendir-se, a cedir sota la pressió, a involucionar rebaixant-se a una condició de bèstia salvatge. Has de ser ferma, crítica i perseverant. Existeixen corrents d’informació independents, són molt minoritaris, però; i sovint poc objectius. Reforça’ls, participa-hi. Juntes podem bastir un corrent d’informació seriós i contrastat, que circuli i sigui generada sense filtres o límits.

El pensament, col·lectiu i individual, és la clau de la nostra llibertat, defensa’l, aprèn i enforteix-lo constantment; si n’ets l’amo seràs un individu lliure, i amb d’altres com tu conformareu una societat lliure. La qüestió és: ara per ara, n’ets realment l’amo?

*Deixo la direcció web d’alguns mitjans un pèl diferents al que estareu acostumats, no són perfectes, però són una alternativa:

• L’Accent: http://www.laccent.cat/

• La Directa: http://www.setmanaridirecta.info/

• Gara: http://www.gara.net/

• Indymedia (independent media center): http://www.indymedia.org

• La Fàbrica: http://fabrica.cat/

• Rebelión.org: http://www.rebelion-org
  

Alexander

Quin serà el nostre futur? Veritablement, se’ns fa impossible saber quin és el nostre futur, però podem donar la nostra opinió del que creiem que serà. El món esta evolucionant de forma esfereïdora , i el nostre futur penja d’un fil.

Per començar hauríem de fixar-nos en el món laboral el qual està molt magre, els treballs que ofereixen, són pocs i la majoria d’aquests són treballs temporals, amb un sou baix, i alguns amb pèssimes condicions de treball. Com podrem els joves d’avui dia accedir a un habitatge digne? Si tenen aquest preu tan elevat fins i tot ara amb la crisi i hi ha tant poques ajudes per accedir-hi. Com podrem viure en un món, que amb el ritme que portem de consum i contaminació, acabarà amb els recursos primaris i la fauna. Per sort alguns països com Dinamarca i Alemanya estan prenent la difícil decisió d’apostar fortament per las energies renovables, el futur que necessitem per poder sobreviure en aquest planeta. Però les grans inversions de recursos i energia per poder fabricar aquests sofisticats sistemes d’energies renovables són els aspectes negatius que s’haurien de llimar.

Per tant jo crec que el futur que ens espera en aquest món és difícil de predir, però l’únic del que estic segur és que haurem de fer un gran canvi en la nostra manera de pensar si hi volem sobreviure. És difícil saber quin és el canvi que necessitem però és fàcil saber quina mena de canvis o costums no necessitem: no necessitem més empreses que només pensin en guanyar diners i tinguin els treballadors explotats, sinó treballadors que treballin per què els hi agrada i que pensin en els seus clients; tampoc hauríem de pensar en canviar de mòbil cada cop que surt un de nou, si no que hauríem de comprar-ne un de nou en el cas de que s’espatllés i es tornès inútil. Aquests, són l’estil de canvis que jo proposo per a un món millor.

Raul

Durant els tres primers anys de la meva vida he viscut a Polònia, jo d’això no me’n recordo és clar, era molt petit, però sé que durant aquests anys va passar una cosa que m’ha marcat fins ara.

La zona de Polònia d’on sóc és molt rural: boscos frondosos, grans latifundis de conreu, però sobretot llacs, molts llacs, que són els que li donen el nom de “Kraina Tysiąca Jezior” (La Terra dels Mil Llacs). A l’estiu la gent s’hi banya, hi fa vela i sobretot, molta gent hi va a pescar. Així doncs, el dia del meu tercer aniversari, si no recordo malament, el meu avi em va regalar una canya de pescar. Com no podia ser d’altra manera, aquell dia mateix vam anar a estrenar-la a una petit estany que hi havia al costat de casa. En arribar-hi, només van caler uns minuts per que piqués el primer peix, era molt petit i el vam deixar anar, però va ser la meva primera captura.

Ara és quan m’adono que aquella petita i llunyana experiència, potser insignificant a primer cop d’ull, em va marcar tant, que fins avui dia continuo sortint a pescar. Al Maresme no és el mateix, no hi ha llacs, però per sort tenim el mar, que és un lloc molt bo per anar a passar una tarda de pesca, tot i que jo sempre preferiré la Terra del Mil Llacs.

Cristian

Fa dies que us volia escriure quatre lletres a tots, a aquests nois i noies que fa uns anys vareu entrar per primer cop a una aula del nostre institut i ara hem compartit unes bones estones de viatge. Avui ha estat el moment, fa una estona he rebut la trucada de la meva amiga Delia que viu a Tenerife i m’ha explicat que divendres quan ja havíem marxat de l’hotel s’hi va passar per portar-me un record. Li van indicar que ja no hi érem li van comentar que estaven molt contents de nostre grup. La veritat és que hem rebut felicitacions dels guies, del conductor, de l’hotel i crec que fins hi tot dels jubilats que ens van acompanyar en tot moment. Com a persones que participem en la vostra formació ens agrada rebre aquests comentaris i amb molt d’orgull us ho vull transmetre. Vaig mirant els centenars de fotos que vaig fer i somric en recordar moments molt divertits. En especial el dia que us vam acompanyar a la disco, realment els profes van gaudir de veure-us gaudir a vosaltres, rient, ballant, xerrant els uns amb els altres, jugant, fent la “conga”… Resumint, voldria que sapigueu, que a part d’una mica de son, el viatjar amb vosaltres ha estat un plaer.

Laura

Fa cosa d’uns mesos va començar una revolta dels ciutadans de Tunísia. Es manifestaven alguns pacíficament i altres a pedrades, contra Ben Ali, l’home que governava l’estat amb el seu règim autoritari i antidemocràtic. Un cop el van aconseguir fer fora del govern, va servir com a exemple per altres països àrabs i es va esdevenir una onada de revoltes, perquè en països veïns estàven en la mateixa situació. El següent de Tunísia, fóu Egipte, on els civils també van demostrar una àmplia majoria i van fer caure Hosni Mubàrak.

A Líbia està costant més. Ja fa un temps que els libis s’estàn revoltant contra Gaddafi però ell és un tossut, fa quaranta anys que governa i encara no s’ha cansat, creu en la tradició i vol que un dels seus fills sigui el seu successor. Fins fa poc ho tenia molt fàcil, controlava l’exèrcit i matava els seus propis civils. La cosa ha canviat, l’OTAN va decidir ajudar als rebels i atacar a Gaddafi, tot pel petroli, el principal interès en aquesta intervenció militar de França, Espanya, el Regne Unit i altres països d’Europa sobre Líbia. De moment segueixen en guerra, Gaddafi no es rendeix i els catalans seguim rebent molt poques notícies sobre aquest tema.

El següent país que es va revoltar va ser Síria, fins on fa unes setmanes encara estàven tenint problemes per sortir al carrer, ja que tenien por per si els hi disparaven un tret. Però els nens i les dones d’allà no es queden callats, s’organitzen manifestacions via Facebook, com també a les altres revoltes àrabs.

Personalment, crec que hi ha dos guerres, la guerra del petroli, per part d’Europa i la lluita contra les dictadures, per part dels pobles àrabs. Potser és un avenç per als països revoltats últimament a la península Aràbica. Em sembla molt trist que hi hagi guerra al món. Em sembla trist que els humans haguem de recórrer a la violència i a la guerra per solucionar els nostres problemes, crec que és millor partir del diàleg.

Pol

Per fi! Som Campions!! Ho portàvem desitjant tota la temporada i ho hem aconseguit. Encara que la campanya anti-Barça ha estat molt dura i ens han atacat des d’on han pogut. Han volgut treure la il·lusió, però en cap moment hem perdut l’esperança i al final, hem rebut la millor recompensa. Hem guanyat jugant a futbol i demostrant qui som. Els jugadors, l’entrenador i l’afició que tenim.

S’ha celebrat una gran festa. Milers de persones hem acompanyat el bus que duia els jugadors i el cos tècnic pels voltants de l’estadi i hem esperat la seva arribada a l’interior del Camp Nou. Els hem rebut com es mereixien i els hem mostrat el nostre agraïment.

“Llorca al nostre cor”, va ser el missatge que portava el bus i on es solidaritzaven amb les víctimes del terratrèmol. I així, una vegada més es va deixar clar que el Barça és més que un club.

Durant els parlaments, els jugadors van deixar clar que reservaven el seu discurs pel dia 29, després de la final a Wembley i esperem que així sigui. Ja que tots estem impacients per a aquest dia.

Després d’haver-me passat tota la temporada parlant del Barça he pensat que aquest text seria una bona forma d’acomiadar-la. Aquest diumenge a la nit, rebrem la copa en el millor escenari possible i davant de la millor afició. Serà el final més esperat i feliç per a tots nosaltres.

Anna.

Ahir divendres, semblava que seria un dia normal i corrent, sense que passés cap cosa interessant per destacar. Però no va ser així.

Al sortir de l’ institut a la 1, vam anar unes amigues i jo a la platja a dinar. Feia molt bon temps i vam poder, fins i tot, banyar-nos. La sensació d’estiu ja es notava en el meu cos. Vaig passar una gran estona amb elles, tot i que em vaig cremar una mica…

Quan estava allà, em va venir a la ment els estius i les ganes que tinc que arribi. Vull que s’acabi la rutina d’aixecar-me cada dia a les 7.30 i no dormir gaire bé. El poder estar cada dia amb les amigues i família i sortir de festa casi cada dia, etc. Només falta un mes i ara hem d’esforçar-nos al màxim en els estudis, encara que a mi, personalment, em costa una mica perquè començo a notar el esgotament de tants mesos estudiant.

Espero que no se’m passi lent aquestes últimes setmanes que queden perquè arribi el moment per relaxar-me i passar-m’ho bé!

Marta

El tabaco contiene un elemento clave que asegura a las tabacaleras, un consumo continuado y cada vez mayor, por parte de consumidor.

La nicotina es una droga adictiva, es decir, provoca una necesidad compulsiva de fumar. Esta, produce sensaciones agradables y afecta a la química del cerebro. Por lo tanto, como cualquier droga genera alteraciones físicas y psicológicas en quien la consume, cómo el desgaste físico de la cara a largo plazo, o el aumento de la frecuencia cardíaca, que puede desembocar en enfermedades cardiovasculares.

Como todas las drogas, también tiene efectos agradables; bienestar y relajación, excitación y placer entre otros.

El síndrome de abstinencia es un efecto que se produce cuando un adicto al tabaco interrumpe el consumo, éste causa irritabilidad, ansiedad y trastornos del sueño entre otro efectos.

La sociedad cada vez está más concienciada en la lucha contra el tabaco y se han creado muchas medidas en contra del tabaquismo, como la prohibición de fumar en lugares públicos o las campañas de concienciación.

Aunque todo eso está ayudando a que la gente fume menos, el tabaco es una droga muy adictiva y muy difícil de dejar.

Julen

Ja fa més d’una setmana que vam tornar del viatge de quart a Tenerife. Ara ja estic situada a casa, la feina, la vida social i les activitats de costum. Però encara em corren pel cap imatges de les terres que hem visitat allà a Tenerife, una de les anomenades Illes Afortunades. Em queden a la memòria els paisatges, els camps verds del nord de l’illa, les plantacions de plataners, el Teide, aquelles petites ciutats que no tenen res a veure amb les nostres i, sobretot, visions relacionades amb les persones amb qui vaig compatir cinc dies molt intensos.

Per una banda, els meus companys, amb la majoria dels quals no havia viatjat mai i amb els quals vam fer un bon equip. Com sempre en aquest tipus de viatges, vam haver d’anar prenent decisions sobre la marxa, d’una manera sobtada a vegades, a mesura que anaven passant els fets i esdeveniments.

Per altra banda, l’amable, servicial i encantadora gent canària amb la qual ens vam creuar allà on vam anar. Sempre disposada a fer-te un favor, ajudar-te i fer les coses més senzilles. Per descomptat, amb un somriure a la cara i una paraula afectuosa en tots els casos. Una de les raons més poderoses per les quals intentaré visitar aquella illa, una vegada més, tan aviat com em sigui possible.

En últim lloc, i com diuen els anglesos “last but not least”, els alumnes. Nois per la majoria dels quals aquest ha estat el seu viatge iniciàtic. El primer viatge llarg sense els pares, junts amb els amics, on s’han pogut divertir, conèixer més a ells mateixos i han pogut tenir moltes experiències noves i que representen la primera vegada en molts sentits. Hem vist com són els nostres alumnes fora les aules i en situacions que mai no veuríem si no fos per aquests viatges: acabats de llevar amb la cara de son, molt arreglats i preparats per anar de festa, menjant plats vertiginosament plens de gelatina o gelat, habitacions impenetrables per piles de roba, ballant i fent gresca tots junts. És aquí on descobrim com són i com funcionen en la vida real i no entre les quatre parets on normalment els veiem.

Viatjar amb seixanta alumnes sempre és cansat però estem contents i agraïts alhora per les bones estones passades. La valoració general és positiva i la gran majoria dels alumnes ens ho han fet passar molt bé i han sabut respondre tal i com esperàvem d’ells. Repetiríem, que és el més important. Esperem que a ells els hagi passat exactament el mateix!

Núria Cuscó

Fa exactament una setmana i quatre dies, vam marxar a Canàries. Tot anava bé fins que vaig rebre una de les pitjors notícies que podia haver rebut en la meva vida…

Tenia una gossa des de feia onze anys. Es deia Dana i era un pastor alemany. Fa un any i poc, li havien diagnosticat càncer de mama i vam decidir operar-la. Li van extirpar el tumor, que semblava benigne i de pas la van esterilitzar. No tenia problemes des de l’operació però al gener li va sorgir una estranya infecció a la pell. Després de molts tractaments i antibiòtics, semblava que la cosa millorava una mica però simplement no havia fet res més que empitjorar. El seu últim més de vida, va començar a coixejar de la pota davantera esquerra i els últims dies ja ni podia caminar.

Una nit, el meu pare l’anava a treure a passejar quan de sobte, a l’hora de cridar-la perquè baixés al rebedor per posar-li la corretja, es va sentir un fort soroll que ens va despertar a tots. La Dana havia caigut per les escales. Des d’aquell dia no va tornar a ser la mateixa. No es comportava igual, estava molt més apagada i sense ganes de res.

Jo començava a notar la seva absència i va arribar el dia que marxava a Canàries. No em va donar temps d’acomiadar-me d’ella perquè tenia pressa per no perdre l’autobús. El primer dia a Tenerife em vaig quedar sense bateria al mòbil i, a més a més, m’havia oblidat el carregador. Així que vaig passar una bona setmana sense parlar amb els meus pares fins divendres quan vaig tornar a Vilassar de Dalt i els vaig tornar a veure. El meu pare no portava bona cara i estava estranyament callat fins que de sobte em va deixar anar unes paraules que se’m quedaran gravades per sempre: <<Has de saber que la teva gossa ja no està>>. En aquell moment se’m va trencar el cor i em vaig quedar commocionada, no sabia com reaccionar i finalment vaig pujar a la meva habitació i no vaig parar de plorar durant dos dies.

Durant un temps he tingut un buit al cor immens però a poc a poc ho he anat acceptant i assimilant ja que no tinc cap altra opció. M’he adonat que el temps passa volant, sembla que fos ahir quan va venir per primer cop a a casa i era tan sols un cadellet de dos mesos escassos.

S’ha d’aprofitar al màxim cada moment, és l’única manera de gaudir la vida, centrar-te en el que tens davant i no en el que hi ha hagut abans o hi haurà després.

Laia