LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

-No pot ser, no pot ser!!- L’Emma, la Marta, la Sandra i jo estavem dels nervis, les cames ens tremolaven, no ens ho podíem creure, tot aquell esforç intensiu durant tres dies se n’havia anat en orris.

Això va passar la nit abans de presentar el nostre treball de crèdit de síntesi. Ja gairebé havíem acabat el treball, però unes hores abans l’ordinador se’ns havia apagat per falta de bateria, i anteriorment no havíem guardat l’arxiu en què estavem treballant. En aquell moment de desesperació vam arribar a pensar que hauríem de tornar a fer gairebé tot el treball un altre cop.

Després d’haver buscat el treball a totes les carpetes de l’ordinador, a la paperera, al buscador d’arxius i gairebé tots els llocs possibles, el vam trobar. S’havia guardat a l’apartat “Equipo”, cap de nosaltres va entendre exactament per què, però vam suposar que abans de que s’apaguès l’ordinador, l’arxiu s’havia guardat automàticament. Vam tenir una sort increïble, vam saltar d’alegria com unes bojes. Després d’aquella mala passada ens vam poder tranquil·litzar, vam guardar el treball en dos USBs i vam anar a sopar.

Aquell dia vaig aprendre dues coses: 1. Els ordinadors de vegades poden ser lents i ens fan perdre temps, però en aquest cas ens havia salvat un arxiu que ni tan sols haviem guardat. 2. HEM DE GUARDAR TOT SEMPRE A L’ORDINADOR, I A UN USB TAMBÉ!

Nina

Fa sis mesos, va passar algo, que va canviar per complert la meva vida…Des de petita, he tingut gats. És un animal genial, potser no ho sembla, però pot arribar a ser molt més fidel agraït que un gos. Són, especials.

Un dia, al tornar de la guarderia, estava allà, sota la taula. Jo ja tenia un gat, però sota aquella taula n’hi havia dos. Es deia Celeste, un mascle creuat de siamès i “callejero común”. La meva mare el va trobar a prop de la feina i el va portar a casa. Tenia un suau pelatge tigrat, uns preciosos ulls blaus i un dibuix simètric al front. Tindria al voltant d’un any…

Des d’aquell moment, va haver-hi un nou membre a la família. Va ser com un germà per mi. Era el millor dormint, jugant, escoltant…

Quan vam venir a viure a Vilassar, li van detectar liposomes per tot el cos i diabetis. Els liposomes son com unes berrugues, que en els gats no són dolentes si són exteriors -a diferencia de en els gossos..que són càncers- però s’han d’anar treient, però el Celeste era diabètic, i no se li podien extirpar pel risc de que no cicatritzés bé. Una nit, va tenir una crisis, i va caure en un coma. El vam portar al veterinari, i van aconseguir estabilitzar-lo, però havia estat inactiu durant molta estona, i encara no havia despertat del coma. També li havien fet una ecografia, en la que, van observar que també tenia liposomes a la panxa. Això es tracta amb quimioteràpia, però la diabetis es incompatible amb la químio.. i no era una opció per ell. Davant de tot aquest risc, vaig haver de prendre una dura decisió. Els vaig dir als meus pares que el millor seria sacrificar-lo, ja que, si havia d’estar patint i sota un munt de tractaments, seria encara pitjor.

Ho vaig passar molt malament. Era aquella estranya sensació de que al despertar-me, estava sola al llit, que no hi havia qui miolés, que ningú demanava carinyo, Una sensació totalment horrible, sentia un gran buit, el necessitava. Hi van haver moltes coses en mi que van canviar, el meu somni de ser veterinària, es va esfumar, l’havia perdut a ell. Vaig acabar recolzant-me en els meus pares i en alguns amics, però sobretot en la meva gata i el meu gos..ells seguien allà.

Ja fa sis mesos que no hi és i sento que el necessito..

L’altre dia, vaig acompanyar una amiga a buscar un cadell de gat, i en veure un dels seus germans, hi vaig veure una gran semblança amb el Celeste. El pel tigrat, els ulls blaus, el dibuix simètric al front…La veritat és que no s’assembla gaire a ell, però vaig convèncer als meus pares, i ara, tinc dos cadells de gat a casa, ja que també vam agafar un altre germanet.

Potser encara no estava preparada per això, però sé que aquest conjunt de fets, m’ajudarà a créixer, a madurar. Però tinc molt clar que d’ell mai m’oblidaré i que sempre l’estimaré.

Clara Córdova

Durant Setmana Santa el president del bloc de pisos va penjar un cartell a l’ascensor. Hi deia que seguint una normativa de l’Ajuntament no es podia fer soroll a la nit perquè la gent havia de descansar. Posava exemples com ara tocar instruments o els animals de companyia i, subratllat en groc, que no es podien moure mobles.

El divendres passat quan vaig arribar a casa del viatge a Tenerife, després d’obrir la maleta i donar el “mojo picón” als meus pares, van trucar al timbre. Eren dos quarts de dues de la matinada i ma mare, estranyada, va anar a obrir. Era el president del bloc, que va entrar indignat i ens va acusar de tenir un “taller de fusteria clandestí” des de feia un mes i mig, sobre del seu dormitori (el que seria el l’habitació dels meus pares). Deia que a la nit fèiem reformes i ell sentia com arrossegàvem mobles, fèiem servir trepants elèctrics, el soroll de les fustes que tiràvem al terra… un sens fi de coses que si el meu pare no fos fuster, no l’hi haurien passat pel cap. Ens va amenaçar amb denunciar-nos a la policia si no aturàvem el nostre “negoci nocturn”. Però intentant calmar-lo, vam oferir-li passar a l’habitació perquè observés que allà no hi havia cap taller. I quan va veure-ho va callar. Avergonyit anava cap a la porta, tot i que ell encara ens acusava de que a les nits no podia dormir.

Penso que sovint jutgem a la gent pel poc que sabem d’ells, tot i no conèixer com són realment. Sembla que als nostres veïns els costa dormir i els ha semblat lògic que la professió del meu pare els anava bé per explicar que no poguessin agafar el son. I si el meu pare fos un executiu que es passa el dia a l’ordinador fent informes, de què se’ns podria acusar?

Maria

Volia escriure quatre ratlles sobre com he viscut el viatge a Tenerife:

He tornat francament contenta d’aquest viatge, sobretot pel fet que tot ha anat prou bé, exceptuant alguns detalls que amb la perspectiva del temps es poden considerar pures anècdotes.

El que més em va impressionar gratament va ser el comportament de tothom i especialment l’amabilitat de la gent de l’illa, el personal de l’hotel, la persona que va tornar el mòbil a en Joan B. (i per fer-ho va haver de recórrer uns quants km. sense voler cap recompensa), la gent de l’aeroport, la guia de la “guagua”,…

I el pitjor de tot, potser va ser que no ens va acompanyar gaire el bon temps, els entrepans repetitius que posaven als pic-nics, i l’autocar que ens va deixar plantats el dia de tornada,…

Per tot plegat, m’he emportat un bon record, he conegut millor els alumnes, he pogut comprovar el gran companyerisme que hi ha entre ells i això ha estat molt gratificant. Felicitats a tots!!!

Carme Chalaux

Escoger un buen futuro es una tarea difícil, mas cuando uno es joven y aun no se tienen claras las metas que quieres en la vida, esta decisión es muy importante para todas las personas que aun no hayan tomado un rumbo y no saben cuál es el mejor camino a seguir.

Yo personalmente sé o creo saber a lo que me quiero dedicar, aunque siempre existe ese miedo de si escogeré mal o bien, o si serviré para ese futuro próximo. Esta elección tiene que estar basada en las cosas que a uno le gusta o que le puedan hacer feliz, al menos es lo que me han dicho la mayoría de personas y supongo que si todo el mundo me lo dice es por algo…

Por otro lado apetece enfrentarse a esa prueba de madurez, que a veces conllevará lágrimas y otras veces sonrisas, pero al fin y al cabo es la meta que uno se propone.

Muchos jóvenes nos planteamos el objetivo y el significado de nuestro futuro, tratamos de encontrarle sentido desde diversos ángulos, a veces sin darnos cuenta que lo que realmente nos hará feliz puede ser aquello que en apariencia sea más simple, porque las cosas sencillas de la vida, son las que nos enriquecen por dentro

Jesús Solís

S’acaba el curs, però no un curs qualsevol sinó quart de l’ESO. Amb això vull dir que normalment l’últim curs de l’ESO és el decisiu i un curs en el qual la gent es separa per motius d’estudis o laborals.

Bé en el meu cas quart d’ESO és el meu últim curs en aquest institut ja que l’any que ve marxo a Barcelona a estudiar, no sabeu les ganes que tinc de perdre de vista a certa gent però a la mateixa vegada sense allunyar-me dels meus, de les meves amigues de veritat, dels pesats de la classe que sempre et treuen un somriure i sobretot de la persona que més estimo.

Espero que tothom comenci un nou curs amb moltes ganes i amb las piles carregades com jo.

Ariadna.

Estem vivint en un món molt injust.

Des de sempre, la societat ha sigut injusta. Començant per la època prehistòrica, ja hi havia una societat injusta; manava la llei del més fort i de la supervivència, i sempre hi havia gent que tenia menys que un altre, i això que tots els humans som iguals.

Tot seguit, amb la època medieval. Allà, és on va sorgir clara la diferència d’injustícia. Hi havia gent, que per procedència naixia noble i pertanyia a una família poderosa, en canvi, hi havia gent que per desgràcia venia de família pobre i tota la seva vida havia de viure en unes condicions pèssimes, de fam i de pobresa.

Ara, en l’actualitat, també hi ha una gran desigualtat entre la societat, tan econòmica com política. Vivim en un estat on la diferència econòmica és radical, cada vegada més s’està incrementant l’augment de pobresa.

La injustícia no canviarà, és a dins de la naturalesa humana, tal com va sorgir, no acabarà, seguirà convivint amb nosaltres.

Gerard

Aquest dissabte, em vaig llevar perquè tenia molta calor. La finestra estava oberta i entrava tota la claror. Quan vaig acabar d’esmorzar, em vaig posar a prendre el sol a la terrassa; eren les deu i mitja del matí i ja no es podia estar a fora perquè donava tot el sol de ple. Però com de costum, sobre les tres de la tarda el cel es va començar a ennuvolar. Quan ho vaig veure, li vaig comentar a la meva mare que era la cinquena setmana consecutiva que passava el mateix. Cap a les sis i mitja de la tarda, es van sentir trons i seguidament va caure un xàfec important; i així fins la matinada. Diumenge, en llevar-me, vaig mirar al cel i com si no hagués passat res, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

No sé si és perquè estem al mes de maig, i com diu la dita ‘cada dia un raig’, o perquè el temps s’està tornant boig de veritat. Realment els humans estem destruint la capa d’Ozó.

Alba

Avui va per tu, per ser la millor persona que he pogut conèixer en els anys que porto de vida, per ajudar-me en tot el que has pogut, per fer-me riure, per cuidar de mi quan els pares no hi eren, per mil moments que m’has donat i que espero que em donis..

He après moltes coses de tu, la veritat és que no se què faria ara mateix si no hi fossis. M’has explicat com has lluitat de petit, com has treballat per arribar on ets ara: em sento afortunada de tenir-te.

M’has aconsellat, m’has explicat les teves històries d’amor amb l’àvia, també com van ser els teus anys a la mili, com et vas quedar amb poca visió d’un ull. I, en ocasions se m’ha posat la pell de gallina. Segueixo admirant-te i estimant-te com ets tu, una persona molt especial per mi. Són 88 anys vivint en aquesta vida, no sé si una altra persona hagués aguantat el que tu has aguantat, però el que si sé és que et mereixes totes les coses bones que puguin existir.

Per molts anys avi, 88 anys no els pot complir tothom. Gràcies per ser com ets.

Laura Masiques 🙂 17-05-2011

Avui tres de maig de 2011, els nens i nenes del IES Jaume Almera hem passat el primer dia a Tenerife (Canàries).

Aquest matí, hem anat d’excursió al volcà Teide. Ha sigut força interessant. Feia més fred mica en mica que anàvem pujant. Vam fer diferents parades durant el trajecte guiat.

Passat el matí, hem baixat al Loro Parque. Hem dinat a l’entrada on hi havien unes escales. Al acabar de dinar, hem vist espectacles d’animals i també hem visitat les instal·lacions. M’ha agradat molt.

Cap a les sis de la tarda, hem anat a l’hotel. Tothom va ràpidament a dutxar-se per poder anar a veure el partit Barça-Madrid, la semifinal de la Champions. Hem patit una mica però finalment hem guanyat.

Quan hem acabat de sopar, hem baixat a la discoteca on allà hem festejat la victòria.

Alba