LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una vegada més el Futbol Club Barcelona demostra la seva fantàstica manera de jugar a futbol. Tot i que guanyen gran part dels partits que juguen, quan perden, saben perdre. Tot al contrari que el Real Madrid. Malgrat això, en la meva opinió, el Madrid és un bon equip.

Al dia següent d’un ‘’Madrid-Barça’’, l’institut s’omple de polèmica. Els nois discuteixen entre ells sobre les faltes justes o injustes, de les targetes que l’àrbitre no ha tret i havia de treure, dels mals modals d’alguns jugadors, inclús d’entrenadors incapaços d’entendre el ‘’PER QUÈ?’’ un equip és així.

En el moment que intervinc en alguna d’aquestes discussions o polèmiques, automàticament per la boca d’un merengue surt: -Calla! Tu no en saps de futbol!-. Probablement tenen raó, moltes normes d’aquest joc no les sé amb claredat, però jo crec que és una manera de no escoltar l’opinió d’altres aficionats, i limitar-se a defensar el seu equip de la manera que es pugui.

El que certament trobo molt trist és que pel simple sentiment rabiós que tenen ALGUNS seguidors madridistes, les noies no puguem tenir una conversa de futbol. No obstant tot el que he dit, sempre hi haurà algú que t’escolti i entengui que t’agrada la teva afició al Barça.

Andrea

Algun dissabte al vespre, mentre faig “zàping” a la televisió, em fixo què fan uns programes que et fan creure que pots guanyar diners fàcilment o que et poden predir el futur i ajudar-te en problemes quotidians.

Aquests programes són els que jo classifico com a “programes estafadors”, i presenten un joc de dificultat mediocre amb la finalitat que l’espectador truqui a un número de tipus 905, en què normalment et mantenen en espera indefinidament mentre et solen cobrar la trucada a 1’80 euros al minut + IVA o més.

En aquest tipus de programes no només hi consten els de guanyar diners, sinó que també n’hi han dels que et pretenen fer creure que et poden ajudar en els problemes familiars, físics o psicològics que puguis tenir.

Personalment no crec que aquesta gent et pugui ajudar en res, potser a augmentar la teva autoestima i a tenir ànim de recuperació, però penso que només són persones que ja estan preparades per fer aquest tipus de programes i que juguen amb els problemes de tothom amb la finalitat d’obtenir un únic objectiu: incitar l’espectador perquè truqui.

En la meva opinió, aquests programes s’haurien de prohibir, però el que més em sorprèn és que canals com Antena3, La Sexta o canals privats de TDT que fa un temps es queixaven de l’estafa d’aquests teleconcursos, actualment permetin l’emissió d’aquests en els seus propis canals!

Xavier Cañellas Mestres

Aquesta setmana passada, era l’última per fer la preinscripció als cicles formatius de grau mitjà. Per això vaig pensar que havia de començar a demanar informació a les diferents escoles que volia anar el curs següent. A Calella n’hi havia una i per tant el dimecres, en acabar les classes, dos amics em van acompanyar cap allà.

Vam agafar el tren de Vilassar de Mar fins a Blanes que tenia una parada a Calella. Com que anàvem acompanyats no se’ns va fer gens llarg el trajecte però si que vam haver d’esperar una estona a que arribés el tren ja que el que va en direcció a Blanes passa cada mitja hora. Tot just arribar a Calella vam preguntar a una persona si sabia per on quedava l’escola Bisbe Sivilla. No ens va ajudar gaire la seva ajuda ja que ens va dir que anéssim fins a l’hospital i que allà al davant veuríem l’escola. El cas es que no havíem anat mai a Calella i tampoc sabíem per on quedava l’hospital. Així que de tant en tant anàvem preguntant a la gent. Al final vam arribar a l’institut, i vaig entrar a secretaria a demanar informació sobre el mòdul que m’agradaria fer. El primer que em va dir, va ser que el mòdul d’esports era l’ultim any que l’ensenyaven en aquest centre i que l’any següent el traspassaven a l’institut de Pineda.

Com que ja eren les 6 de la tarda i no ens donava temps d’anar fins a Pineda vam quedar-nos a la platja per matar la tarda. Abans de tornar a agafar el tren vam anar a sopar a un McDonals que hi havia allà al costat.

El darrer divendres em va tocar anar a Pineda però també em van acompanyar uns altres dos amics i així vam tornar a passar un altre dia diferent i entretingut.

Marc

El dissabte passat el Club Esportiu Premià vam disputar un partit de futbol contra el Club Esportiu Mataró. El partit tenia una gran importància, ja que si no aconseguíem guanyar es posava molt difícil quedar segons i per tant, ascendir de categoria.

Vam començar la primera part molt motivats i dominant en el joc i en les ocasions, però estàvem una mica nerviosos i no encertàvem les ocasions. En canvi, el Mataró va arribar en dues jugades aïllades i ens va marcar dos gols. Vam arribar al descans amb un desavantatge de dos gols (0-2). La segona part va començar tal i com havia acabat la primera; domini en el joc i en les ocasions per part del Premià i defensa organitzada i contundent amb jugades d’atac aïllades del Mataró. En una d’aquestes jugades aïllades ens van marcar el tercer gol. Aquell gol ens va enfonsar molt, però a falta de 10 minuts pel final del partit va començar el miracle: vam marcar el primer gol. Dos minuts més tard vam marcar el segon i ens vam venir amunt, començàvem a creure que la remuntada era possible. Només un minut després vam marcar el gol de l’empat i quan ja havia acabat el temps reglamentari vam marcar el quart gol, que ens donava la victòria.

Després del partit, a part de tres punts molt valuosos, ens vam emportar una cosa encara millor. Hem après que mai s’ha de tirar la tovallola, que si creus en una cosa la pots aconseguir a través de l’esforç i la lluita. I el més important de tot, que un jugador sol pot fer una jugada molt bona o pot marcar un gol molt bonic, però és un equip el que guanya partits i campionats. Quan tots els membres d’un equip creuen en ells mateixos i s’esforcen al màxim pel grup guanyaran molts partits, en canvi un equip ple d’estrelles en el que tothom va pel seu compte ho tindrà molt més difícil.

Roger

Un futur proper ens va arribant a la vida. Van passant els anys, i cada cop queda menys temps. Com ens explicava l’Altés a les classes d’ètica, sempre hem de triar per cada pas que fem, vulguem o no, estem escollint. S’ha d’aprendre a triar, des de les coses menys importants, a les que més.

No sé si a vosaltres també us passa però a mi, cada vegada que em pregunten “què vols ser de gran? A què t’agradaria dedicar-te? Quin itinerari vols agafar?”, se’m fa un nus a l’estómac.Tinc por de no servir per a res en el futur, de no poder trobar una bona feina.

La veritat és que no crec que a la nostra edat tinguem prou consciència per poder triar el començament d’una nova etapa. En aquests moments m’agradaria ser una d’aquelles persones que tenen clar el camí que volen agafar.

Clara

Aquest divendres, estava a casa i no tenia res a fer. Llavors, vaig decidir posar-me a mirar una pel·lícula. Em va costar decidir-me, no sabia del cert quin tipus de pel·lícula em venia de gust veure. Finalment vaig recordar un suggeriment que m’havia fet la meva tieta. La pel·lícula era, “El guerrero pacífico”.

El film tracta sobre un jove estudiant i gimnasta que destacava en les anelles. El seu objectiu era arribar a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. El seu talent era el causant de la seva arrogància. Fins que una nit d’insomni coneix un misteriós home que treballa en una gasolinera. Aquest li ensenyarà a veure i viure la vida d’una altra manera, centrant-se en el present.

La pel·lícula és plena de frases i moments que et marquen. Alguns d’ells són:

“El viaje aporta la felicidad, no el destino.”

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

M’ha ajudat molt veure aquesta manera de viure centrant-se en el present, deixant enrere el passat i sense esperar el futur. Recomano aquesta pel·lícula a tot aquell qui vulgui passar una estona reflexionant.

Xavier Martínez

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

Eres la madre de mi madre, me has visto nacer y crecer, sabes como soy, me conoces perfectamente, y aún así me discriminas solo por falsas apariencias.

Yo puedo comprender que tengas otra mentalidad porque recibiste distinta educación que la mía, pero no por eso puedes juzgar mi personalidad, ni intentar privarme de ella, porque es parte de mi y de mi creatividad. Debes aceptarme tal como soy igual que yo te acepto a ti aunque no me guste que seas racista, materialista y chantagista, cosa que nunca que te echado en cara.

Me dices que no puedo venir con toda la familia a tu casa de Menorca como hacemos cada año, y la razón por la que no me dejas venir es porque llevo rastas i pircings… Te haces mayor, pero inversamente cada vez te comportas más como una niña. “La pelota es mía, ahora no juegas”.

¿Es que te avergüenzas de mí? ¿Es que le ves defectos a ser una perroflauta? ¿Sabes cuál el mayor defecto de un perroflauta? El mayor defecto que tenemos los perroflauta es permitir que el resto de la gente te desprecie y te trate como un ser inferior, permitir que inventen tópicos falsos sobre los perroflauta y nos encasillen a todos en el mismo saco (¡Mis rastas están más limpias que muchos miembros de tus pijos amigos!).

Live your own lifestyle and respect!

Celia

Dissabte 14 de maig, anem amb la família a la nit dels museus. Una nit en que obren tots els museus de Barcelona gratuïtament fins la una del matí.

Primer anem al museu de xocolata, arribem quasi els primers i no hem de fer molta cua. De seguida entrem i ens regalen una xocolatina a cadascú. Està molt bona la veritat. Donem una volta per tot el museu i observem totes les figures de xocolata que hi ha. Estan molt ben fetes, fa molt goig veure-les. En quaranta-cinc minuts acabem de donar un cop d’ull a tot el museu i anem cap al museu dels invents. Arribem a la porta i veiem que hi ha molta gent fent cua. Decidim posar-nos a la cua a esperar. Comença a ploure moltíssim i jo proposo marxar cap al museu de màgia. Em diuen que no, que ens esperem a fer tota la cua per veure el museu. Passen més de dues hores i per fi entrem al museu. Hi ha coses molt curioses dins del lloc, però també d’altres que són sincerament molt insignificants i absurdes. Pensem que no ha valgut la pena fer tanta estona de cua per veure aquelles coses… Se’ns fan quasi les dotze de la nit i anem a sopar a un bar. Quan acabem, anem cap al cotxe a peu, però pel camí veiem el museu de màgia que encara està obert. Decidim entrar, total, no tenim res a perdre. El museu és petit i està força bé per el que li agrada la màgia, però en ningun lloc explica res. Finalment anem cap al cotxe i tornem cap a casa.

Ha sigut una tarda força divertida perquè estar amb la família sempre és agradable, però penso que no ha valgut molt la pena anar als últims dos museus. Del únic que n’he sortit satisfeta és el de la xocolata. Bé, ara ja sé a quins museu no hauré d’anar d’aquí uns quants anys.

Laura

Algunes classes són tan avorrides, pesades, llargues, poc interessants i eternes, que fan que desconnectem amb facilitat. El pitjor és que algunes assignatures ocupen quatre hores setmanals, en algun cas cada dia menys divendres. Els divendres són més alegres i més divertits que un dimarts qualsevol, suposo que és perquè s’acosta el cap de setmana, i aixó és l’únic que desitgem de dilluns a divendres. És possible que a aquestes alçades de curs ja només pensem en les vacances d’estiu, les coses que volem fer i els llocs on ens agradaria anar, sobretot després de l’experiència del viatge de fi de curs que ens ha fet oblidar del tot l’institut. Tornar a posar-s’hi costa molt, però s’ha de fer ja que només queda un mes de curs.

Natalia