LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El deporte español durante la última década, en particular los últimos años, ha resaltado por todo el mundo, desde los innumerables títulos del FC Barcelona hasta el histórico Campeonato del Mundo de la selección española, sin mencionar que hay otros grandes deportistas a primer nivel mundial, como lo son: Rafa Nadal, Alberto Contador, Pau Gasol, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa y muchos más.

Dentro del éxito del deporte español, cabe destacar el gran efecto que tiene Cataluña en él. Pedrosa, Xavi Hernández, Puyol, Guardiola, Pau Gasol y otros más relacionados con el deporte, son catalanes reconocidos mundialmente, sin mencionar el grandísimo FC Barcelona que en estos momentos está reconocido como el mejor equipo del mundo. Por lo que pienso que es digno de admirar que una pequeña región de España tenga este elevado nivel deportivo, a esto se le suma el resto del deporte español, dando a lugar a uno de los países con más talento deportivo a nivel mundial.

El 28 de este mes se disputará la final de la Liga de Campeones en Londres, en donde jugará un equipo catalán representando a España, el FC Barcelona. Pase lo que pase, yo estoy orgulloso de mi equipo, no solo por llegar a la final, sino por el emblema que es para Cataluña y España.

Seyde

Dos setmanes o tres. Això es el que ens queda d’escola. S’estan multiplicant les hores? Els dies? Sembla que cada cop triga més en arribar la data esperada per tots, la data en que, tant si hem aprovat o no només pel fet de deixar tot això enrere, podrem dir tranquils: per fi!

Ja es pot sentir l’estiu a la pell, i tot això ens porta records enterrats, tan vius que ens fa mal que no estiguin aquí ja. Tan vius que ens provoquen enyorança d’aquelles nit d’estiu eternes amb les amigues rient i gaudint de no tenir horaris i encara més de no haver de despertar-nos pel matí aviat, planejant mil sortides impossibles que totes prenem en serio encara que sapiguem que mai es portaran a terme. Tan vius que fins i tot podem sentir la brisa marina que ens refresca en els calorosos dies d’estiu prenent el sol a la platja.

Però encara hem d’anar a classe, i a més a més ara es quan ens hem d’esforçar més pels exàmens finals, com diu la meva mare: la recta final. Però costa tant… es tan llarga aquesta recta…
Vacances siusplau, arribeu ja!

Ainara

Per a molts s’està a punt d’acabar l’última etapa escolar obligatòria. Alguns farem Batxillerat, altres Cicles Formatius, i també hi ha els que es posaran a treballar.

Arriba el moment de prendre decisions importants. En el meu cas tinc clar que vull fer Batxillerat. He decidit fer el Científic ja que és el que més s’ajusta als meus gustos. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan et pregunten “i desprès què vols estudiar?”. Aquí es presenta el gran dilema. Tinc algunes coses en ment com Medicina i Farmàcia. El problema és que a la primera carrera, que és la que més m’agrada, et demanen una nota altíssima. En tot cas, això ara no em té per què preocupar. Encara queden dos anys ben llargs per aclarir què vull fer un cop acabat el Batxillerat.

Per últim, m’agradaria acabar l’escrit pensant amb un futur més immediat. L’esperat estiu! Piscina, platja, relax…entre d’altres coses que portem esperant des de fa mesos. Ja queda menys d’un mes. Ara toca fer l’últim esforç superar aquestes tres setmanes tan dures que queden.

Laura

Sempre ens han ensenyat que ser fort és no plorar mai, no mostrat les teves debilitats.
Jo tinc una altra teoria; per mi “ser fort” no és riure sempre ni fingir ser insensible, sempre he cregut que una persona forta és la que, quan cau, sap aixecar-se en comptes de quedar-se al terra.
Un altre estereotip de la fortalesa és que has de saber resoldre tots els teus problemes sol.
Per què? Per què per demanar ajuda a qui te l’ofereix o te la pot donar és ser dèbil? És cert que tothom és diferent i que alguns expressen les seves emocions més que d’altres, però també és veritat que tota persona necessita que algú altre, encara que només sigui una persona, el comprengui.
Es podria dir que, en resum, mai he entés aquest prototip de fortalesa que ens han ensenyat, ja que sempre he trobat que una persona forta és la que accepta que té un problema i el resol.

Elisenda

Aquest estiu tinc dos opcions de les quals n’he de triar una.

Les opcions són: Anar a un campus de bàsquet amb dos amics meus a Balaguer durant 7 dies, o bé, anar amb en David Garcia, a Londres durant 2-3 setmanes.

Tothom em diu que triï Londres, perquè són més dies, estaria en un país estranger i que m’ho passaria millor, i jo també penso el mateix, però amb els dos amics que aniria a Balaguer, en Marc Riera i en Marc Duran, vam fer un pacte de que aniríem els tres al campus. Tinc por de que si acabo anant a Londres, ells dos s’enfadin amb mi, i això no ho vull. O sigui que no sé què he de fer, ni què faré en un futur. Les dues coses no poden ser, ja que les dues cauen en la mateixa setmana, és a dir, si vaig a Londres, una de les setmanes que estaria allà, seria la setmana de Balaguer.

Estic quasi segur de que l’opció que triï estarà ben triada i per un bon motiu, o almenys això espero. Si vaig a Balaguer una de les coses que faria seria jugar a bàsquet, la qual cosa, m’agrada; i a Londres, una de les moltes coses que faria seria aprendre anglès, que això ho necessito en un futur no gaire llunyà.
Buf…quina manera de menjar-se el cap, mare meva; però es que no sé què fer. En tot cas, encara queda una mica de temps per rumiar-s’ho.

Sergi

 Ahir dimarts, els alumnes que fem francès, vam marxar a Perpignan i Collioure per estar allà tot el dia. Després de tot un curs treballant força bé el francès ens va anar molt bé passar un dia allà i poder practicar una mica l’idioma.

Ben aviat, a las 7:30 del matí, vam agafar el bus i vam marxar cap a Perpignan. Després d’unes 3 hores vam arribar al nostre destí. Allà vam començar a fer una “Gimcana” que els nois de batxillerat havien preparat per fer aquest viatge més divertit i que alhora, parléssim francès.
Vam recórrer gairebé tot el poble en busca de la informació que havíem de trobar;com per exemple, en quin any es va construir el castell Saint Jean Baptiste, etc.

Després d’haver dinat allà, amb molta calor al nostre cos, vam pujar un altre cop al bus i ens vam dormir una estona. Quan va passar una mitja hora, inclús més, vam arribar a Collioure. La veritat es que als dos llocs feia una calor insuportable. Sense comptar això, va anar tot perfecte. Primer de tot vam anar a la tomba d’Antonio Machado i seguidament a la platja. A les 4:30 aproximadament, vam tornar cap a Vilassar. Van ser moltes rialles a l’autobús i vaig passar grans moments amb les amigues.

Encara que no ho sembli he pogut practicar bastant l’idioma i adonar-me’n del que sé. Encara que vam anar a França a practicar francès, també vaig aprofitar alguns minutets per parlar l’anglès, idioma que em sento més segura quan el parlo ja que porto més anys estudiant-lo.

Per tant, m’he endut una bona impressió d’aquest viatge i us recomano que si teniu l’oportunitat aneu a un altre país a practicar l’idioma que estudieu, que encara que sigui per un dia, serveix per fer “comprensió oral” i per adonar-te del que saps.

Marta Jareño

Un d’ells ès quan els meus pares marxen i ens diuen que a la nit s’ha de treure la gossa, el que hi ha d’anar sóc jo. Ella no pot anar-hi perquè encara és massa petita i no pot anar sola pel carrer de nit.

Una altre avantatge és que la Clàudia la porten a tot arreu, per això de que encara és petita, en canvi si jo he d’anar a algun lloc si tinc sort és possible que m’acompanyin. Us posaré un exemple, quan ella queda amb les amigues, el meu pare la porta amb cotxe; en canvi jo per anar al tennis que és a Cabrera he d’agafar el bus.

Per acabar us explicaré el que em fa més ràbia. Com que la meva germana és un curs més petit que jo, el següent any haurà de fer servir els mateixos llibres que jo i si n’hi perdo algun l’he de pagar. I la Clàudia en canvi, si en perd ja és igual perquè no li deixarem a ningú més.

Àlex

El meu aniversari cada any cau en època de recuperacions, per tant no hi ha moment per celebrar-lo. L’any passat quan ja estàvem al mes de Juliol, em trobava a casa de l’Emma que em va proposar anar a casa d’una amiga a sopar, jo m’hi negava rotundament ja que a més a més d’anar caminant fins a la muntanya de Cabrils, el temps no acompanyava gens. Finalment em van convèncer, dient-me que podíem anar amb el cotxe d’una altra amiga. Quan vam arribar estaven a la porta a punt d’entrar l’Andrea i la Lola. Vam baixar totes 5 les escales de la casa i de sobte en la foscor del soterrani unes veus van exclamar : SORPRESA!

Mai havia estat tan desconcertada, no sabia què fer ni com reaccionar, pensava que era una festa tan sols per a la Lola i que ningú m’havia avisat. Després de l’estat de xoc en que m’havia quedat, totes van abalançar-se a sobre meu per abraçar-me. En aquell moment vaig entendre que tot aquell festuc també me l’havien preparat a mi, se’m saltaven les llàgrimes dels ulls, estava molt emocionada. Però el millor encara estava per arribar, després de sopar, el soterrani va tornar a quedar-se a les fosques però amb unes simultànies i petites llums que s’apropaven a la taula. Hi havia dos pastissos, un per cada una. Van cantar-nos ” l’aniversari feliç ” i en acabar la cançó, jo no tenia paraules. Llavors vaig tancar els ulls i vaig bufar les espelmes mentre demanava un gran desig.

Va ser una gran sorpresa que mai podré oblidar. Sens dubte tinc unes amigues que valen or.

Sandra Moradell

Jo jugo a hoquei, al Vilassar de mar, i aquest cap de setmana passat vaig jugar els quarts de final de la Copa Federació de Barcelona. Feia uns quants anys, des que era petit, que no jugava una eliminatòria, i tenia moltes ganes de jugar-ne una. Jugàvem contra el Cerdanyola. L’eliminatòria era d’anada i tornada: l’anada, el dissabte a Cerdanyola, i la tornada, diumenge a Vilassar de Mar. Tal i com es fa a la Copa d’Europa o a la Copa del Rei, també conten doble els gols fora de casa en cas d’empat.

A l’anada, a Cerdanyola, jo anava molt motivat, però alhora pensava que ens guanyarien fàcilment. Ja que, amb l’equip que tinc actualment, no havíem arribat mai a les eliminatòries, i pensava que el Cerdanyola era molt bò. Així i tot, al començar el partit vaig veure que ells no eren res de l’altre món i, que fins i tot, potser nosaltres erem millors que ells. L’única cosa que semblava que podíem tenir en contra, era que nosaltres només teníem cinc jugadors i el porter, ja que un de l’equip s’havia lesionat uns dies abans (en hoquei es juga amb quatre jugadors i un porter). Vam començar el partit marcant nosaltres, però vam arribar a la mitja part 2 a 2. A la segona part, també vam començar guanyant, però l’equip va anar de més a menys i vam perdre 7 a 5, un resultat que, en l’hoquei, no és massa difícil de remuntar. Això sí, teníem un problema greu per al partit de tornada: un jugador del nostre equip va ser expulsat. Això volia dir que en el partit de tornada no tindríem jugadors a la banqueta i, per tant, ens cansaríem molt més.

Tot i els inconvenients, l’equip va encarar el partit de tornada amb bons ulls. Per una banda perquè comptàvem amb el factor pista, i és que nosaltres estem molt acostumats a jugar a la nostra pista, i en hoquei, això compta molt. I, per altra banda, perquè ja havíem vist com jugàven ells, i sabíem quins errors no podíem tornar a cometre. Just començar el partit, al minut 1, vam marcar el primer gol, però tal i com ens va passar a l’anada, el marcador al descans marcava 2-2. Nosaltres només necessitàvem dos gols, i havent vist la facilitat amb la qual havíem marcat a la primera part, estàvem convençuts de que passaríem l’eliminatòria. Finalment, per culpa del cansament, de la falta d’encert davant de porteria, de la poca experiència en aquest tipus de partits i, la poca però certa superioritat del Cerdanyola respecte nosaltres, vam acabar perdent el partit 4 a 6. Això volia dir que el Cerdanyola ens havia eliminat amb un còmput global de 13 a 9.

Tot i l’eliminació, he de dir que m’ho vaig passar molt bé i que els partits van ser molt emocionants, en part perquè tenia moltes ganes de disputar una eliminatòria d’anada i tornada. A més, l’equip ha qualificat la temporada com a bona, perquè a principi d’aquesta, era impensable arribar a la fase d’eliminatòries.

Aquest diumenge vaig anar a la Plaça Catalunya, lloc on es celebra una de les moltes acampades que hi ha a tot l’Estat. Són revolucions pacífiques i totes les persones que hi participen, es fan anomenar indignats.

Sincerament, nosaltres hi vam anar a fer turisme, ja que volíem veure com funcionava aquest moviment. Però durant la mitja hora que hi vam estar, vaig aprendre moltes coses. La més important, la raó per la qual hi estan: reclamar una democràcia real.

Bàsicament els indignats demanen menys privilegis pels polítics, banquers i grans fortunes; sous dignes i qualitat de vida per a tot el món; el dret a l’habitatge; uns serveis públics de qualitat i una llibertat i democràcia participativa. La gent se sent estafada pels poders fàctics, que s´enriqueixen d’una forma indecent e immoral a costa del poble, que veu, impotent, com els polítics s´alineen amb els poderosos en lloc de fer costat a la gent que els han votat i que teòricament hi son representats.

Penso que hi ha bons motius per manifestar-se, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat. Espero que gràcies a aquestes acampades multitudinàries es resolgui d’una vegada per totes la situació actual del país en que vivim. Per tant, és necessari que aquests moviments no decaiguin fins que aconsegueixin fer reaccionar els polítics.

Gerard Lombarte